La revista degana en valencià

Dos adeus

12/07/2021

Fa unes setmanes, i amb deu dies de distància, la mort s’emportava dues figures de referència en les comarques del nord i de Benicarló en particular: l’escriptor Josep Igual, i el mestre i activista cultural, cívic i polític Ximo Bueno.

Josep Igual havia nascut a Benicarló l’any 1966, i de ben jove ja es va començar a interessar per la poesia. Va publicar el seu primer llibre Treva d’hivern en 1987, i l’any següent amb 35 poemes va guanyar el Premi Ciutat de València, la qual cosa el donava a conèixer més enllà de les parets comarcals. Després van seguir un bon grapat de poemaris, sovint premiats, i tancava el cicle amb Oliverar de l’aire, Premi Xavier Casp 2019 de Carlet. Va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, on va destacar com un excel·lent columnista. Pel que fa a la seua producció en prosa, va escriure novel·les com El cor cansat o Cabotatge, i també uns quants llibres de relats com Faules mamíferes, No és el que sembla o Circ de puces. On va excel·lir, però, va ser amb els seus llibres de prosa dietarista, amb llibres com L’any de la fi del món, Quaderns deltaics i sobretot els dos últims, que li han valgut el reconeixement unànime de la crítica, L’incert alberg i L’eternitat enamorada; amb aquest darrer va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’assaig 2019. Va llegir en profunditat els gran mestres dels gènere i els va passar pel seu sedàs fins aconseguir un estil propi inconfusible, fins al punt que l’escriptor Andreu Carranza l’ha qualificat de «El millor dietarista dels darrers anys», i Joan Garí n’ha escrit que «Els diaris d’Igual desprenen un encís poderós». Ara que físicament ja no hi és, continuarem dialogant amb la seua obra seguint el consell de Manel Rodríguez-Castelló: «Llegim Josep Igual, l’escriptor que no s’acaba mai».

Al seu torn, Ximo Bueno havia nascut a Benicarló l’any 1957 i era una d’aquelles persones que dediquen la seua vida a fer que el món siga una mica millor. Va ser objector de consciència al servei militar quan això encara comportava molts riscos. De professió era mestre i va dirigir durant molts anys el col·legi públic Francesc Catalán, i des de aquest lloc va impulsar en tota la comunitat educativa benicarlanda els valors del pacifisme, l’ecologia, l’amor a la llengua i al país en el Dia de la Pau, el Dia del Medi Ambient o el Correllengua. Respecte d’aquesta darrera activitat, Toni Royo ha escrit el següent al llibre Pel meu país: «En aquesta població (Benicarló) és l’amic Ximo Bueno (…) qui s’encarrega de tot: fa arribar el material, els cartells i les auques als diferents col·legis, i tradicionalment, el darrer dia escolar abans del 9 d’Octubre, duen la torxa per tots els centres educatius de la població i hi llegeixen el Manifest».

Un treball semblant feia a l’Associació Cultural Alambor que ell va presidir durant molts anys, on a més d’organitzar activitats s’encarregava de les tasques més feixugues que comporten les entitats associatives. Així mateix, va ser el primer regidor de la Unitat del Poble Valencià a Benicarló l’any 1991 i va repetir en la passada legislatura amb Compromís. No li van agradar mai les intrigues polítiques i per això no va fer carrera dins el partit; segurament fora el motiu per no repetir en la darrera legislatura. La seua bonhomia li ha comportat el reconeixement de persones situades en els antípodes del seu pensament.

Se n’han anat massa prompte i els trobarem a faltar, però, com ha escrit Carles Lluch, «hem d’agafar els rems de la barca per a seguir navegant cap a Ítaca».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top