La revista degana en valencià

Dos – cents anys de consolats al litoral del Baix Maestrat

13/10/2021

Des de mitjan segle XVIII, i durant un parell de centúries, Benicarló i Vinaròs van arribar a tenir un gran nombre de consolats, des de França a Gran Bretanya, passant pels Estats Units, Alemanya, l’Uruguai o l’Argentina, entre molts d’altres. El motiu d’aquest gran nombre d’oficines consulars es devia a la importància comercial que en aquells temps van assolir les dues poblacions més grans del Baix Maestrat. Així ens ho explica un llibre recent.[1]

Aquesta importància comercial venia donada sobretot per la gran producció de vi que hi havia a la comarca. La marca Benicarló a Europa era una mena de denominació d’origen, i més tard a Sud-amèrica es va comercialitzar com a vino Carlón, nom que sembla que va ser encunyat per un argentí.

Les legacions consulars de Benicarló i Vinaròs van ser durant molt de temps les úniques que hi havia entre València i Tarragona. Castelló de la Plana no va començar a tindre consolats fins a finals del segle XIX, coincidint amb la construcció del port. Hi va haver algun consolat puntualment a Tortosa i a Sant Carles de la Ràpita.

La presència d’aquests consolats va lligada a la presència a Espanya de la nova dinastia borbònica, que reorganitzà gairebé tota l’administració de l’estat i també la xarxa consolar, que es concreta a partir de 1740. Els primers cònsols, com es pot comprovar pels cognoms, són estrangers sobretot entre el segle XVIII i començament del XIX. Però arriba un moment en què els seus descendents es naturalitzen, per exemple els White, els MacDonnell o els O’Connor, cognoms que encara perduren avui en dia. Més tard exerceixen aquesta representació gent autòctona dels pobles, caracteritzada per ser gent adinerada, sobretot grans terratinents o posseïdors de moltes propietats urbanes, que veuen en el comerç una manera d’augmentar els ingressos. Aquestes persones formaven una elit econòmica i social molt endogàmica perquè es casaven entre ells; fins i tot s’havia produït algun cas d’endogàmia biològica en casar-se cosins germans. Aquest fet es va anar diluint a partir de la segona meitat del segle XIX.

Molts d’ells es van dedicar a la política, sobretot amb l’aparició del sistema capitalista a partir dels anys trenta i quaranta del segle XIX. Van tenir càrrecs de regidors o alcaldes, tant a Benicarló com a Vinaròs, i alguns van arribar a diputats provincials o fins i tot al Congrés dels Diputats.

La presència d’aquests consolats acaba en els primers anys dels franquisme, tot i que la crisi ja s’havia apuntat des de començament del segle XX perquè entra en crisi el complex relacionat amb el vi com a conseqüència de l’aparició de la fil·loxera, que va fer que s’arrancaren totes les vinyes de la comarca i ja no se’n tornaren a plantar, sobretot en el litoral. Això va provocar una crisi del comerç marítim i, per tant, a poc a poc van anar tancant tots els consolats.

[1]Miquel Àngel Baila Pallarés (2020): Los consulados en Vinaròs y Benicarló (1740-1940). Benicarló: Onada Edicions.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top