Dos escenaris, dues realitats

Ara, en parlar de la vida política, cal dir el dia i l’hora perquè, d’un moment a l’altre, la giravolta pot ser de 360 graus.

A casa nostra, el govern de la Generalitat sembla que ja va guanyant velocitat de creuer per a anar aplicant les seues polítiques. Ara ja tenen, quasi, tota la infraestructura del govern. Cert és que els socis de govern del PP no troben persones que accepten responsabilitats polítiques –i que Abascal els accepte– pel mòdic preu de cobrar un salari institucional, que no és per a tirar coets. I casualitat és també que hagen hagut de cessar –novament per la mateixa causa de maltractaments– un director general acabat de nomenar. El MH Mazón deu estar –en privat, sempre en privat– fart, ben fart dels seus socis de govern. Però, clar, no ho dirà, de moment. Quina llàstima!

Dels seus, també, haurà d’afinar molt la gestió perquè l’inici del curs escolar ha estat horribilis. Dir que la culpa de tot el que no ix bé és de l’anterior govern té data de caducitat, i més encara si la directora general de Personal se’n va de vacances en ser nomenada.

El valencià torna a ser l’eix, de moment. Estan tornant a obrir la caixa de les essències posant-se la roba dels defensors de la independència del valencià i el català, malgrat totes les sentències dels tribunals. En els primers dies de govern semblava que havien iniciat una mena de carrera boja a veure qui la deia més grossa, demostrant a més de la seua reduïda formació filològica un desconeixement de les lleis i de l’Estatut d’Autonomia, quan el seu problema, el real, no és el valencià o el català, sinó el valencià o el castellà. Totes les persones que s’han deixat la veu cridant en contra de la unitat de la llengua parlen en castellà, i els seus fills i filles, també.

Caldrà estar molt atents a la tardor i a l’evolució d’aquesta dana que pot afectar, i molt, el poble valencià.

Madrid
L’altre escenari és la capital d’Espanya. Podria pensar-se en una situació política o una aritmètica més complicada, però no seria fàcil. Feijóo rep l’encàrrec del rei d’intentar formar govern. I, clar, li falten quatre diputats o diputades. El gallec ja s’ha adonat que Madrid és una miqueta més complicada de governar que no la Xunta. Està solament acompanyat per la dreta extrema i, a més, veient com els seus estan esmolant les navalles. Sap –o ho hauria de saber– que, com a molts cèsars romans, si no forma govern passarà a millor vida política i la mort serà executada pels seus: el nom és indiferent, serà dona o serà home, però serà dels seus. Podria tornar a passar allò del tamayazo? Ens queda poquet per a saber-ho.

Si Feijóo no aconsegueix formar govern, serà el rei, novament, qui li diga –o no– a Pedro Sánchez que intente formar ell govern abans d’anar a unes noves eleccions. No sembla exagerat afirmar que el líder del PSOE és un supervivent. Sempre que l’han donat per mort, s’ha alçat novament. Ara ho té molt difícil? Sí, i entre altres coses perquè també té amics del seu partit que el volen soterrar.

Nacionalistes, independentistes, amnistia, referèndum… s’han convertit en paraules que li llancen des de l’oposició i alguns dels seus. La dreta, però, hauria d’adonar-se que l’Espanya actual és com el Parlament: molt variada, amb nacionalistes, amb independentistes que no regalaran el vot a ningú. El problema és no acceptar les diferències. Quan diuen que si el socialista aconsegueix els vots necessaris serà un govern Frankenstein, cal tindre clar que Espanya és també un país Frankenstein, conformat al llarg dels segles per nacionalitats i territoris sotmesos per casaments i batalles, i que són els seus ciutadans i ciutadanes els que han votat des de la seua diversitat.

Veurem la següent jugada al tauler d’escacs i qui rep i fa l’escac i mat. Quedem a l’espera.