Draps i lleixiu (i amb urgència apocalíptica)

28/06/2021

Fitxa bibliogràfica

Títol: Farem un pensament. Metaforismes i saials

Autor: Manel Rodríguez-Castelló

Editorial: Lletra Impresa

Any: 2021

Al llarg de la seua extensa trajectòria literària, i centrant-nos només en les seues nombroses columnes d’opinió, l’escriptura de Manel Rodríguez-Castelló ve fent gala d’una perspicàcia, d’una audàcia i d’una punteria crítica no gens comunes, a la vegada que d’un ferm compromís amb el seu País Valencià, que és el nostre. Manel ens té acostumats, en efecte, a fer-nos mirar amb ulls i cervells desperts i exigents la realitat sociopolítica, lingüística i cultural on es cou a foc lent la malmesa societat que ens toca viure. Mai, però –em sembla–, ens ho fa veure amb la intensitat i urgència amb què –tot i fragmentàriament– ens ho mostra en el darrer assaig que acaba de publicar: Farem un pensament (Metaforismes i saials).

El volum conté dues parts que s’intercomuniquen, com l’exploració o tempteig del que ocorre dins la veta espessa del dia a dia –els metaforismes, en què l’autor fa de «miner (o minaire)» de situacions i de metàfores– i la troballa significativa –els saials, o draps de neteja– i la seua exposició en forma de petites columnes periodístiques que apleguen reflexions des de finals de 2017 fins a mitjan 2019. Exploracions i troballes que desgrunen i exposen a la neteja (al drap i al lleixiu) una realitat, punyent pel general, que ens afecta i embolica com a individus i com a societat. Metaforismes –o «concrecions de la naturalesa discontínua del pensament adaptat a les circumstàncies canviants»– com ara el que pregunta el «per qui i el per a què» d’un pretés «ordre establert»; o aquest altre, impagable, extret d’una pintada en un mur de Belfast dels anys 70: «Quan la destral entra en el bosc / alguns arbres diuen: / el mànec és dels nostres»; o els definitius «M’he passat la vida fugint. / De què? / De mi», i «La prova més evident de l’existència de repressió és la prohibició de la paraula repressió». Els saials, en canvi, solen ser més extensos i amb la càrrega crítica més argumentada, i s’articulen sobretot al voltant de tres nuclis bàsics. El primer recorre les misèries i vergonyes de la raó pragmàtica –com diria Vázquez Montalbán– en la política espanyola, malalta greu «d’aluminosi»: d’un feixisme estructural que, com el de Monterrosso –i altres vells dinosaures polítics–, mai no se n’ha anat del rovellet de l’ou de l’Estat, representat a més per una monarquia qüestionada i per un rei «reprovat», si més no per la societat catalana. El segon nucli analitza, des de les vessants política, lingüística, judicial i administrativa, la «guerra bruta» de l’Estat contra Catalunya, amb especial atenció a la conculcació de drets dels «presos polítics» i al supremacisme lingüístic cada dia més insolent contra el català (i valencià). El tercer se centra en el cas del País Valencià, víctima igualment d’aqueix supremacisme (la Bonig i els seus «croats» contra la llengua), dels nefastos resultats a llarg termini de la «Batalla de València» –entronització sense precedents i per dècades de la burrera i de la immundícia–, fins arribar a l’anorèxia i la solsida estructural de la societat civil valenciana. Un País Valencià sempre a la cua i amb el pas canviat: sense finançament adequat, amb l’estatut a mitges i amb infraestructures vials bloquejades.

La crua lucidesa amb què Rodríguez-Castelló ens exposa un panorama així se’ns torna més viva i agra si considerem com s’estan agreujant les coses en els anys 2020-2021: a l’imparable i tòxic enviliment de la vida pública, s’uneix la contumaç mala fe dels partits de la dreta i el perillós aventurerisme quasi terrorista de personatges públics com ara la Díaz Ayuso i els seus titellaires ocults –amb el concurs del que és potser més greu: l’estupor i l’apatia, quan no la complaença culpable amb què certa i no escassa ciutadania contempla el trist guinyol–, i, finalment la inconsciència quasi criminal del «negacionisme de facto» de tants comportaments insolidaris enmig de la pandèmia. Tot aquest conjunt de factors pot arribar, si no ha arribat ja, a desembocar en situacions irreversibles.

Si no hi medien decisions efectives que puguen interrompre el procés degeneratiu i, si pot ser, revertir-lo. Cosa aquesta que Rodríguez-Castelló dona per sobreentesa quan, de diverses maneres, n’apunta l’esperança. Però, sobretot –i aquesta és al meu entendre una de les aportacions més originals del seu assaig–, si no explícitament, l’autor sí que demana implícitament unes decisions així. I ho fa en el títol mateix del seu treball: l’expressió fer un pensament, no massa usual al País Valencià però encara vigent, té un sentit actiu i una intenció performativa: el pensament el fem en la presa de decisions, com la veritat la fem vivint amb l’autenticitat que ella exigeix, o com la justícia la fem sent justos. Es tracta de decisions que una situació pot arribar a demanar de forma inajornable: abans que siga tard, abans que no se’n passe l’ocasió propícia (el kairós dels grecs). En el pitjor dels casos, abans que les coses, sense remei, ens aboquen al col·lapse. I és que el kairós que pot moure a la decisió dràstica es podria definir també com l’experiència del límit per davall del qual la vida ja no és vivible com a vida digna. Els kairoi percebuts així –en aquest sentit negatiu– com a situacions de risc extrem demanen decisions interruptores del cercle invisible d’una història repetitiva i letal. I les demanen amb urgència apocalíptica, en diríem tot seguint Walter Benjamin i J.-Bpt. Metz. Demanen la «interrupció apocalíptica» del temps tingut per natural, del curs trivial de les coses, sense final i sense propòsit: de les voltes i revoltes sense eixida dins de l’atzucac, de l’ «etern retorn d’allò de sempre» que marquen els poderosos i la seua «raó cínica» en detriment dels febles, d’una raó que es nega a respectar el patiment acumulat en la història i que, per això, elimina «l’autoritat dels dolençosos». L’apocalíptica, com a gènere literari en sentit estricte, no és un discurs sobre el final de tot, sinó la denúncia de les catàstrofes provocades pel «temps sense final», per a evitar, precisament, que es produïsquen en el temps de la història humana. D’una història que tots els hòmens i dones tenen dret a viure amb autenticitat responsable: amb dignitat.

El lector té al davant un sòlid i extens manifest, aquest de Manel Rodríguez-Castelló, que, tot i tan distint, fora bo que el recordàrem al costat del «Redoble de conciencia» de Blas de Otero i de l’«Indesinenter» de Salvador Espriu.

(*) FAREM UN PENSAMENT (Metaforismes i Saials). Lletra impresa edicions. Rara Avis, 11. Gandia. Febrer de 2021.