Dues ciutats: Roma i València

30/09/2021

La proximitat que hi ha entre Roma i València –ara amb els vols, però ja abans, quan els Borja i el seu seguici salpaven del Grau i anaven a parar ben prop de la ciutat eterna, rere un naufragi– sempre ha estat en l’imaginari col·lectiu valencià: Roma és una ciutat amb la qual hi ha relació. I el mateix podríem dir de les terres napolitanes, on fugien els bandolers valencians, entre altres coses.

És per això que fa temps que tenia el deute amb mi mateix d’escriure unes ratlles sobre un llibre que considere imprescindible per a tots aquells que ens estimem València i la seua història, però que també tenim una certa afecció –per dir-ho així– a les coses italianes: a Roma, a les terres de l’antic regne de Nàpols, a les illes de Sardenya i de Sicília i a tots aquells territoris ara italians amb les quals ens uneixen tantes coses. En especial, el fet que durant molts anys –en alguns casos, segles– una part d’aquells territoris que ara he esmentat i nosaltres vàrem formar part del mateix estat –la Corona d’Aragó– a ulls de la resta dels estats europeus, o vàrem estar estretament lligats amb vincles personals, com ara quan el clan dels Borja va governar Roma i la Romanya, amb personatges tan valencians i tan romans alhora com Alexandre VI o Cèsar Borja, que somniava un regne seu al centre de la península italiana.

Aquest llibre al qual faig referència ací és el de Josep Vicent Boira, Roma i nosaltres. La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna, publicat el proppassat i maleït 2020, per Pòrtic Edicions. I dic això de l’any passat perquè, per la pandèmia, molts dels llibres publicats en aquells mesos no han tingut ni tindran un desenvolupament normal en la seua trajectòria.

En qualsevol cas, el ben cert és que el volum de Boira fa un bell recorregut pels carrers de Roma i per la presència de valencians, catalans, balears i aragonesos en aquella ciutat que ja tenia de tot, abans d’arribar-hi els nostres connacionals, i que, amb ells, encara es va dotar de més significats, de més episodis de la història que, convenientment emmarcats i analitzats ara per Boira, són joies del nostre passat cultural i que, a més, tenen l’atractiu d’unir-nos a una ciutat eterna que encara continua sent la capital de la nostra cultura en bona mesura: ells i nosaltres seguim parlant un llatí desastrós que ara denominem amb noms més o menys nacionals i que són les llengües neollatines. Però, no sols per això: perquè al llibre es pot veure ben clarament com la imatge de la Corona d’Aragó, al llarg dels segles i precisament en aquella ciutat capital de cristianisme també, va ser ben clarament una, la de tots els territoris que configuraven l’estat aragonés i que a Roma va deixar moltes petjades. Roma i València són dues ciutats que, a més, tenen en comú un fet anecdòtic però interessant: Beuter, al segle XVI –i bevia de falsificacions anteriors– ens digué que València, abans d’anomenar-se així, també es va dir Roma… Evidentment, en aquell temps ser com Roma era ben important. I ens ho recorda, ara, un bon llibre de J. V. Boira que fa de bon llegir.