Tens 0 productes a la teua cistella
Els dies 23 i 24 de setembre se celebrà, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, un simposi que pretenia commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés i avançar en l’estudi de la seua vida i obra. D’aquesta manera, s’hi varen pronunciar una vintena de ponències i comunicacions sobre els més diversos temes: la influència dels escriptors clàssics, la mètrica i rima, el valors de l’escatologia i l’erotisme, els inicis literaris, la tasca periodística…; i també es varen presentar diverses publicacions, entre les quals el núm. 8 de la Revista Valenciana de Filologia, que conté un monogràfic titulat «Vicent Andrés Estellés, poeta valencià».
De les moltes dades que s’hi explicitaren, voldria destacar ara que, entre els anys 1969 i 1972, el poeta de Burjassot redactà una sèrie de composicions que agrupà sota el títol de Llibre de les odes domèstiques, i que estaven dedicades a homenatjar intel·lectuals i artistes com per exemple Pompeu Fabra, Joan Miró, Josep Vicent Foix, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Antoni Tàpies, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente. La major part d’aquestes poesies varen veure la llum el 1977, en plena transició democràtica, en el Primer llibre de les odes, que fou inclòs dins del Manual de conformitats. Obra completa 3. Totes… excepte les adreçades a Verdaguer i Llorente.
En conseqüència, cal preguntar-se: per quin motiu aquestes dues odes varen ser bandejades? Doncs, segurament, i tal com asseverà Ferran Carbó, «perquè els poetes del [segle] XIX no sintonitzaven amb la modernitat estètica i la cronologia dels editats; o potser, […] perquè no es considerà el moment sociopolític adequat per a editar textos sobre ells». Recorden vostés quin era «el moment sociopolític» valencià en 1977, veritat? Recorden l’anomenada Batalla de València? En aquell context, senzillament, es degué considerar que no convenia recordar que Estellés havia homenatjat dos carques del segle XIX: l’un, capellà espiritista; i l’altre, fundador del diari Las Provincias. I fou així que tant l’«Oda pobra a mossèn Cinto» com l’«Oda honesta a Teodor Llorente» restaren inèdites i arraconades: desposseïdes de l’honor de figurar a l’obra completa estellesiana. Fins que, molts anys després, varen ser recuperades per Carbó: la primera, en l’article «D’Estellés a Verdaguer: l’“Oda pobra a mossèn Cinto”» (Serra d’Or, febrer de 2014); i la segona, en l’estudi titulat «Teodor Llorente i Carles Riba en la poesia de Vicent Andrés Estellés» (2011).
En referència a l’oda dedicada a Llorente, cal dir que conté versos tan suggeridors com ara: «La teua estricta veu encara, / aquella veu de cauta confidència, / obscurs treballs d’amor amara, / ja compromés el nom clar de València!». De fet, Estellés hi realitzava un nou cant a la gent i el paisatge valencians, sempre a recer del vers llorentí «Mourà demà les palmes l’aire» –procedent de «Vora el barranc dels Algadins»–, que en 1952 Joan Fuster ja havia utilitzat en el poema «Homenatge a Teodor Llorente». I pel que fa a la de Verdaguer, finalitzava amb un hendecasíl·lab en què qualificava l’obra del pagés vigatà com a «garbons d’un foc pairal que ens és central!». Amb la qual cosa el poeta de Burjassot accentuava el caràcter de pare fundador o patriarca de Verdaguer. Un escriptor que, cal assenyalar-ho, quan Estellés redactà aquesta oda encara no formava part del cànon literari; ja que el procés de recuperació i valorització de l’obra verdagueriana –fins a l’encimbellament actual– s’inicià a la dècada dels huitanta del segle XX. Així s’entén tot millor.
Revista número 506, pàg. 10. Octubre 2024.
