La revista degana en valencià

D’un país remot

Era una nit senzilla: no sabíem on ens dirigíem, i potser tampoc no calia saber-ho. No sé ben bé quants n’érem; jo només parlava amb Pau, amb qui recorria les artèries congelades i pètries d’aquella nit d’hivern. València jeia exhausta i vençuda, i nosaltres la posseíem com la prendria un vulgar amant: estimant-la tan sols per allò que ens oferia, l’aixopluc de les tenebres i l’oblit dels forasters.

De sobte, la claror grogosa del carrer es va esberlar: una dona negra, d’uns vint-i-cinc o trenta anys, vestida amb camiseta d’esport i pantalons texans ajustats, va encarar el nostre grup dispers de jovenalla d’institut. Duia una bossa de supermercat amb deu barres de pa i premia els dits com si en aquell insòlit equipatge s’hi jugués la vida.

Ens va aturar, i va preguntar en un anglès precari si algú de nosaltres en sabíem. Vaig acceptar brindar una ajuda que suposava protocol·lària i ràpida, però els vaig dir als amics –amb l’excepció de Pau, que es quedà amb mi– que no ens esperaren; que n’hi havia per a una bona estona, que anaren fent camí; ja ens retrobarem, la nit és ampla i efervescent, diuen.

Se m’infiltrava una gran tristor per la pell i tots els seus porus, mentre aquella dona alletava un inestroncable plor intern. Assentíem amb la paraula mínima i justa a cada instant. No podíem ni sabíem oferir-li cap mena de confort ni hàlit: amb els braços empunyava un fusell i amb les mans feia ascendir l’aire, explotar les granades. De la seua boca brollaven paraules inconnexes però universals.

Arribàrem a la comissaria del Mercat d’Abastos, silents i amb la mirada fixa al sòl fred i llefardós de la porxada sota la qual hi havia les dependències policials.

Ella va reprendre aleshores la crònica del seu viatge. La seua família havia estat assassinada pels militars d’un país centre-africà en guerra, i també li havien pegat foc a la seua casa. Aconseguí escapar en un vaixell de refugiats i arribà a Màlaga, per a vindre després a València. Al teatre del seu cos, que es movia al ritme dels dispars i les bombes, va exemplificar-nos la mort, un horror tan profund que ni tan sols ens atrevíem a sotjar-lo a la balconada fondíssima dels seus ulls sense final. A poc a poc ens endinsàvem en les cabanes, el foc, la suor, la paüra que arrapa les entranyes. Ja callàvem, perquè no teníem res a dir. Ella mig plorava.

Quan ens varen fer passar s’havia establert a la cambra un espès silenci que ens cobria a tots tres, com un llençol que ens negara l’aire adherint-se més i més fortament a la boca amb cada nou bleix.

¿El motiu pel qual som ací? Ben senzill, senyor agent. ¿Sap? Aquesta dona no pot dormir en cap lloc perquè no té papers, perquè no té nom. Heus ací l’únic que aquesta persona pretén: un vulgar i avorrit paper que li permeta l’entrada a la Casa de la Beneficència. No, no la coneixem, ¿com l’havíem de conèixer? Ens ha dit tan sols que si podíem traduir-li l’anglès. Vostè dirà què és el que cal fer.

L’home volgué saber la seua procedència, però no ens aclarírem. No coneixíem cap país del Golf de Guinea que s’anomenara «Sirelon», però tanmateix això va deixar per escrit l’agent. Vaig llegir aleshores el paper, i no entenguí res de res en aquell moment. ¿Un ridícul tros de paper amb un nom segurament erroni i un país inventat la feia diferent? ¿La legitimava com a ésser humà famolenc i atemorit?

El policia ens va dir que ja estava, però que no sabia si serviria. ¿I si no ho sap ell, qui ho sap? Vàrem sortir de la comissaria, i ella ens agraïa tota l’estona el que fèiem, venerant aquell document com si li anara la vida en ell –li anava la vida en massa coses, malauradament. No ens mereixíem aquella gratitud, avui ho sé.

Recorríem una altra vegada la mateixa vorera. Ella es va aturar. Assenyalà una cabina de telèfon; vaig escriure ambdós números i els nostres noms en un paper qualsevol que duia damunt. Propaganda d’un restaurant italià, em pense. Ens acomiadàrem amb una abraçada. Vaig pensar que quasi mai ens abracem amb ningú, que hi ha més coses que es poden negar a banda del menjar i el matalàs: l’amistat, la condició d’ésser humà.

No sé què se’n va fer, d’ella: no va emprar el recurs del telèfon i no l’he tornada a veure mai més. No puc evitar pensar en ella molt sovint; amb excessiva freqüència retorna aquella nit al meu quefer quotidià. Aquestes setmanes, més encara.

I potser per això entendreu que vos conte justament ara aquesta història que em persegueix des de fa anys. Una dona refugiada que vingué des de Sierra Leona –hi vaig caure a les poques hores– i es trobà amb l’absurd, surant com un cadàver a les aigües pútrides de la legalitat europea.

Refugiats, sou benvinguts.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 408, corresponent a octubre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar