La revista degana en valencià

D’un temps, d’un país, d’un verd

Quan Saó va fundar-se, fa trenta-huit anys i quatre-cents números, no hi havia cap parc natural al País Valencià. A l’Albufera, a la qual encara li faltaven més de deu anys per a gaudir de l’actual estatus de protecció legal (i uns quants més per a tindre aprovades les normes de gestió), s’hi planificaven apartaments i es projectava un bosc de ciment vora el mar.

Hem canviat, i de quina manera. La preocupació pel medi ambient és un fet social molt recent, per molt que ara ens amere la ubiqüitat d’algunes paraules tan gastades i prostituïdes com sostenibilitat. Això de preocupar-se pel verd, pel territori, pel que hi ha més enllà de la ciutat –perquè, no ens enganyem, la majoria de l’associacionisme ecologista és d’arrel urbana– és de fa quatre dies. Ací i arreu. Els primers parcs nacionals del món foren declarats a les acaballes del segle XIX als Estats Units (el de Yellowstone fou el primer, el 1872), com una forma de preservar de les urpes humanes una natura primigènia i quasi intocada fins aleshores. A Espanya, el primer parc natural data de 1918 (Picos de Europa, aleshores Montaña de Covadonga), i al País Valencià (sorpresa!) encara no en tenim cap.

La dèria per conservar d’una manera o altra la natura no naix, però, amb l’establiment d’aquestos reservoris naturals: recordem que les figures legals són tan sols això, figures, papers, línies en un mapa que prompte quedarà obsolet. No són res si darrere no hi ha gent. Hi ha tota una tradició d’excursionisme llibertari, de descoberta científica, d’ensenyament en la natura, de senderisme d’amics i d’aquells qui volien conéixer el país, perquè se l’estimaven, però també perquè eren conscients que ignorant l’entorn mai podrien fer-lo seu. Eixa és la veritable base sobre la qual bastir una gestió territorial: el coneixement i l’estima.

Després, a poc a poc i empentada per la democràcia, l’administració anà confeccionant un departament que s’ocupava de tot allò dels animalons, dels arbres, de la pol·lució també, perquè aquella era l’època en què es parlava de la pluja àcida (que ens afectà ben poc), de la capa d’ozó, dels rius contaminats, de l’aire empudegat. Gestionar el medi ambient als 80 i començament dels 90 era netejar el medi ambient, perquè l’havíem embrutat. D’una embrionària Agència Valenciana del Medi Ambient es passà, el 1991, a una Conselleria de Medi Ambient que fou supeditada pel ciment i fagocitada pel departament d’Ordenació Urbanística primer i el d’Infraestructures després, fins arribar al monstre administratiu actual.

Tornem a posar una mica de perspectiva: el terme «desenvolupament sostenible» és de 1987, i fins als 90 (no fa tant!) molt poca gent parlava de canvi climàtic. I just en el canvi de segle –i de mil·lenni– és quan l’administració valenciana va fer fallida i deixà d’apostar pel medi ambient, quan tallà de soca-rel la progressió de la importància de la gestió ambiental al si del govern. Enmig de la voracitat d’una bombolla caníbal, el medi ambient va desunflar-se com una pilota que es punxa en un solar i ningú es recordà de tornar a unflar, que abandonen allà. I la crisi, fibló esmoladíssim, impedeix de forma ritual qualsevol intent de retornar la forma esfèrica a la pilota verda, com en l’Eiserne Jungfrau: una perfecta màquina de tortura amb la forma d’una donzella i l’interior folrat de centenars de fulles d’acer.

Però ara tenim l’oportunitat de tornar a començar. S’albiren temps de canvis, una finestra que hem d’aprofitar per a reprendre un camí i eixamplar els nostres horitzons. Per a assumir que no som res si no som territori, i que eixa i no altra és la base des de la qual edificar un nou país. Que els reptes ambientals són globals, però que alhora tenim l’oportunitat de dissenyar una via valenciana cap a la sostenibilitat, i omplir de significat i colors eixa imatge buida, com de llibre per a acolorir. Per a fixar-nos més en Reserves de la Biosfera (som els únics, amb Múrcia, que no en tenim) que no en parcs naturals; és a dir, mirar abans de restablir eixa relació harmònica amb la natura, que no entestar-nos a preservar en potets de vidre les quatre alzines que ens queden. Al final, si les tanquem en presons, per molt transparents que siguen, moriran.

Eugeni Alemany és d’aquells qui, tossudament i davant del (justificat) derrotisme que sol regnar en els valencians, s’entesta a recordar-nos que ara pot llegir i escriure valencià molta més gent que fa quaranta anys. De la mateixa manera, ara tenim, després d’un llarg recorregut, les ferramentes necessàries per a fer del nostre un país més enllà del mapa, per a assumir que sense horitzó i sense bosc, sense marjal i sense blau, som només unes línies òrfenes en una pantalla d’ordinador.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 400, corresponent a gener de 2015