La revista degana en valencià

Durant la transició

07/06/2022

Mort el dictador, l’esquerra revolucionària continuava amb la seua visió de lluita i nosaltres no entenguérem el nou paper del combat per la democràcia, això es traduí en la no participació en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals (TFPS), la realitat, però, anava evolucionant. No participarem en la Taula, però, a la seua presentació pública vaig assistir com invitat, una forma d’estar i no estar. Igualment, a les activitats i a la manifestació per l’Amnistia van anar-hi. Jo militava a la OEC (Organització d’Esquerra Comunista), doncs, en l’àmbit estatal es convocà una assemblea o convenció, el cas és que al debat va haver-hi prou temes sobre la taula. En un moment, i després d’una intervenció meua, se’n va interrogar sobre si jo pensava que aviat existirien sindicats legals, partits, i eleccions, llavor la meua resposta fou afirmativa, puix alguns pensàvem que el procés cap a una democràcia formal era inevitable a curt termini, no obstant la resposta fou que “somiava truites”. Un any més tard va haver-hi eleccions i el procés anava endavant.

Com advocat laboralista durant eixe període, va haver-hi prou activitat, i les relacions entre els despatxos eren bones, donat que compartíem prou casos, això sí, hi havia reticències i diferències, a primavera. Crec que a juny, al Col·legi d’Advocats es convocà una assemblea ordinària, parlarem, calia insistir en el tema de l’amnistia, férem una proposta a la Junta d’incloure a l’ordre el dia un punt sobre el tema que implicaria un pronunciament a favor. En arribar el moment del torn de paraules, com qüestió prèvia sobre si incloure o no el punt, l’Albert Garcia Esteve intervingué defensant la nostra postura, Máximo Catalan, exdivisionari, ho feu en contra. Al final, per una gran majoria, es va votar en contra, setge ens quedàrem i al final decidirem tancar-nos en vaga de fam en senyal de protesta. Va haver-hi alguna gent que vingué en solidaritat i des d’un balcó ens veiem. A la nit, el degà ens va notificar l’ordre d’eixir, vaig fer de portaveu, ens reunirem i a les 12 abandonem les dependències del col·legi, que es trobaven al Palau de Justícia.

Un altre incident fou una vaga a la Magistratura de Treball. A tot l’estat els laboralistes manifestaren la nostra solidaritat amb les mobilitzacions obreres. A migdia vingueren alguns treballadors a la seu de les Magistratures de Treball, al carrer Maestrat Clavé, ens reunirem a la sala d’estar i decidirem aturar la feina, després d’uns breus parlaments, el Degà ens comminà a tornar a la normalitat. Hi havia diferents opinions i al final la situació es normalitzà.

Amb la Llei de Reforma Política del govern Suárez, férem campanya en contra. En tant l’oposició i un sector del franquisme encetarem contactes, nosaltres, però, seguim sense canviar de línia. Ni Taula, ni Platajunta. Aprovada la reforma s’obriria la possibilitat de la legalització sindical i de partits, la UGT crec que fou la primera, després vingué la del PSOE, CCOO, més tard la del PCE, altres, però, no seríem legalitzats. Primera manifestació unitària autoritzada a València Juliol, allí estiguérem.

A les primeres eleccions, a correcuita, fem un acord amb altres grups, la fórmula el FUT (Front per la Unitat dels Treballadors) com agrupament d’electors. A l’hora de fer la llista, els primers llocs havien de ser d’obrers, els no obrers aniríem del cinqué enrere, la campanya fou totalment voluntarista i militant, sense repercussió als mitjans de comunicació. No teníem ni idea del que anava a passar, el resultat fou desastrós: l’esquerra revolucionària havia quedat, fora del sistema. El resultat va incidir molt en el conjunt d’aquella esquerra, per què no va haver-hi aliança electoral? Doncs, nosaltres consideràvem a la resta reformistes, i aquests ens tenien radicals, cal aclarir que uns i altres compartíem el mateix error: confondre la nostra capacitat de mobilitzar en moment de protesta amb consciència política arrelada, la gent, els treballadors a l’hora de votar optaven pel vot segur. Una cosa és la pancarta i altra l’adhesió a uns objectius revolucionaris. El 9 d’octubre ens sumaren a la campanya unitària, jo vaig formar part de la comissió organitzadora, des d’aleshores intentarem fer una política més realista, participaren en les mogudes, amb la particularitat que al referèndum sobre la Constitució férem campanya per l’abstenció, consigna que continue pensant encertada. Curiosament, el 1978 ens fusionem amb el MCPV (Moviment Comunista del País Valencià), entrem en la Batalla de València, amb aplecs, manifestacions. Amb el Consell Pre-Autonòmic, van estar crítics, i alhora davant la dreta li donarem suport. A les primeres municipals, tragueren alguns regidors i una alcaldia, una vintena o poc més. A poc a poc l’espai era més residual. Cercant eixir l’aïllament amb altres grups, creem Esquerra Unida del País Valencià. Es pretenia ampliar les possibilitats, però, el radicalisme que teníem no afavoria l’accés als ajuntaments, continuàvem tancats en un activisme de lluita que no servia com marca electoral, com es comprovà a les generals del 82.

Com podeu veure allò de filar tan fi, o el tema de les aliances, ve de lluny, canvien les circumstàncies i els protagonistes, però, alguns tics es reprodueixen.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top