La revista degana en valencià

Ecologia i botànica en el Llibre de Job

Tendir ponts que comuniquen les cultures científica i lingüisticohumanística és un repte relativament acceptat en alguns ambients. Uns cercles que són conscients de les enormes mancances de «cultura general» que arrosseguen molts dels qui pertanyen a la «generació millor preparada», eufemisme que amaga greus dèficits conceptuals i metodològics que els impedeixen entendre molts dels rerefons culturals que impregnen la nostra societat.

Ara bé, si es planteja que els ponts també s’han de dirigir a l’àmbit religiós, apareixen en els mateixos ambients reticències i prejudicis que amb l’excusa de la laïcitat desqualifiquen tot allò que forma part de la literatura sagrada sota l’apriorisme que no s’hi pot trobar res que tinga interés, almenys científic. I això és un error basat en la confusió entre religió com a creença i religió com a cultura en el sentit més ampli, on han convergit i s’han aixoplugat coneixements ben rellevants.

En els llibres sagrats es poden trobar dades d’interés científic. De fet, descripcions i interpretacions de fenòmens astronòmics, climàtics o antropològics fan costat a unes altres relatives a processos fisicoquímics que afecten la metal·lúrgia, la preparació d’aliments o l’agricultura. Sense oblidar, clar, la distribució de plantes, animals i ambients ecològics.

Així, i per posar-ne un exemple, en el Llibre de Job figuren les plantes que en aquella època representaven el darrer recurs alimentari en l’ambient ecològic que s’hi descriu, els confins d’Idumea (o Edom) i Aràbia, el peridesert al sud de la hipersalina mar Morta. Botànica, etnobotànica, corologia i ecologia, com veiem, tot junt i a la nostra disposició. Com que l’Església catòlica celebra Sant Job el 10 de maig, és aquest mes el que hem triat per parlar-ne.

EL LLIBRE DE JOB

Mentre que en el món protestant hi ha una certa tradició d’estudiar la Bíblia des de múltiples punts de vista, el catòlic ha sigut més reticent a fer-ho. Però mai no és tard per abordar-ho, o almenys per contribuir-hi. El Llibre de Job, un dels llibres sapiencials de l’Antic Testament, és un diàleg de caràcter didàctic alhora que una joia literària escrita en hebreu per algun gentil entre els s. VI-V aC.

El tema central es refereix a les tribulacions d’un bon home, Job, el qual, víctima d’una aposta entre Jahvé i Satanàs, pateix tota mena de desgràcies fins que, mercé a haver mantingut la confiança en Aquell, recupera el benestar. Tot i que Job és considerat l’epítom de la paciència, en realitat representa el major crit de rebel·lia de tota la Bíblia, si no contra Déu almenys davant de Déu, fins al punt que quasi el sentim dir –parafrasejant la invectiva de Ciceró a Catilina- «Quousque tandem abutere, Jahvè, patientia mea?» (‘Fins a quan abusaràs, Jahvé, de la meua paciència?’).

En un dels passatges (30:3-4), la situació de Job és tan desesperada, la misèria tan absoluta, que és objecte de menyspreu fins i tot pels joves de la més baixa extracció social i es veu reduït a menjar allò que la gent ja no vol. En el text hi ha dos aspectes rellevants des del punt de vista etnoecològic: la caracterització de l’ambient i la identificació de les plantes de les quals es nodrien els més miserables, les que creixien espontàniament als erms i llocs marginals.

HERBES ENTRE ARBUSTOS

Decidir quin és el nom de les plantes en una traducció implica establir certes prioritats. I més encara quan el sentit dels fitònims original no estan clars. I això passa amb el Llibre de Job. Cal considerar que si s’opta per l’exactitud científica, les plantes traduïdes han de ser compatibles tant amb les condicions ecològiques descrites en el llibre, és a dir, tolerants a l’ambient àrid i salat, com corològiques («de la zona») i etnobotàniques (en aquest cas, comestibles). Però també es pot optar per adequar les plantes a la comprensió de la gent. ¿Seria millor l’exactitud botànica o fer entendre a la gent al sentit del missatge? ¿Esmentar plantes del desert càlid, desconegudes per al lector d’un ambient fred i humit, o les equivalents comestibles d’aquests altre medi? Triar entre ambdues opcions no és fàcil, i els diferents hermeneutes i traductors sovint han diferit entre ells. I com a exemple farem servir només els relatius als versicles 30:3-4.

A la versió valenciana (Bíblia Interconfessional Valenciana, BVI), basada en la Catalana (BCI), podem llegir: «Collien el fenoll d’enmig dels esbarzers i es nodrien de les arrels de la ginestera». Però, curiosament, en unes altres traduccions de la mateixa Bíblia plurilingüe es diu: «arrancaban hierbas amargas de los matorrales»; o en francés, «ils arrachent près des arbrisseaux les herbes sauvages (‘silvestres’)»; i en anglés, «they gather tasteless shrubs for food» (‘recollien matolls de mal sabor per a menjar’).

I mentre que en les darreres es posa l’èmfasi en la baixa palatabilitat de les plantes («amargues», «silvestres», «de mal sabor»), sense esmentar cap espècie en concret, en la BVI/BCI s’ha optat per parlar de fenolls i esbarzers. Aquesta elecció resulta, no obstant, de difícil justificació lingüística, ecològica o fitosociològica, ja que els matolls espinosos desèrtics (algun Rubus, Ziziphus…) no són el lloc apropiat per al fenoll Foeniculum vulgare -altrament poc amant de terrenys salins. Per contra, la inexactitud científica la compensa amb un estil que remet a un dels recursos poètics més reeixits de la Bíblia, el del Càntic dels càntics (2:2-4), quan l’amant descriu la seua estimada «com un lliri entre els cards», un recurs que més tard (c. 1427) faria seu Ausiàs March.

En unes altres traduccions s’ha optat per plantes etnobotànicament vicàries de l’original, és a dir, que tot i ser diferents i estar en un altre territori, serviren per al mateix, per ser mengívoles en època de fam. Aquesta opció va ser la triada en certes traduccions bíbliques dirigides a alemanys i anglesos. Així, tant la versió alemanya (1534) de l’agustí Martin Luter com l’anglesa (1587) de William Whittingham, The Geneva Bible, parlen d’«ortigues recollides entre els arbustos» («die da Nesseln ausraufen um die Büsche» / «they cut vp nettels by the bushes»).

També ací hi ha certa discordança fitosociològica, ja que les ortigues no viuen entre arbustos. Però, si els autors van anomenar «ortigues» les genèriques herbas de la Vulgata és possible que ho feren com un recurs literari, per referir-se al menjar més barat, accessible i freqüent per a la gent més pobra de l’Alemanya i l’Anglaterra del segle XVI, les ortigues.

Una altra possibilitat consisteix a triar en funció del paregut fonètic: si en l’original hebreu es fa servir la paraula מַלּוּחַ (mlwh , mal·lū·ah) per a indicar les plantes adaptades als ambients salins, ¿per què no associar-la, pel paregut fonètic, a la que en llatí es deia malua (malva) o en anglés mallow? Aquesta va ser la solució adoptada per l’erasmista valencià Jeroni Conques, que el 1557 va fer la versió valenciana del Llibre de Job: «plegaven per a menjar malves entre les mates». Tot i que Conques no va poder publicar l’obra en el seu temps, en impedir-ho la Inquisició castellana instal·lada a València, més tard es va poder rescatar la traducció gràcies al fet que el Santo Oficio havia guardat una còpia per adjuntar-la a l’expedient d’heretgia obert a l’autor.

La mateixa solució botànica havia sigut la preferida per Fray Luis de León, empresonat per haver traduït al castellà fragments de la Bíblia. En la seua obra Exposición del libro de Job (1591), el frare agustí ho versificava en magnífics tercets encadenats:

Con hambre dura y mendiguez contina,

Sin arte de valerse vagueaban,

Por donde no se mora ni camina.

Con malvas verdes que en la sombra hallaban,

Y con raíz de árbol, tierna o dura,

como con pan, sus duelos sustentaban.

Tries semblants es troben en la versió anglicano-puritana coneguda com la King James Version (1611) i en la primera Bíblia impresa en castellà (1602) dels monjos jerònims Casiodoro de la Reina i Cipriano de Valera; una versió que, considerada protestant, va ser perseguida per la Inquisició i cremats els llibres, tot i que afortunadament se’n van salvar alguns exemplars.

Totes aquestes disquisicions, que semblarien bizantines, tenen, no obstant això, valors que avui en dia poden resultar ben útils. Perquè, entre altres coses, permeten recuperar aliments vàlids que havien sigut abandonats i que ara potser ningú gosaria de tastar i incorporar-los a la cuina.

Seria no tan sols el cas de les malves, sinó també d’espècies que figuren en unes altres traduccions i que compleixen els garbells d’idoneïtat exigibles: que siguen apropiades per als terrenys àrids i salats i que alhora siguen comestibles. Algunes d’aquestes plantes ja han sigut domesticades per al consum humà i comercialitzades amb èxit, com la barrella Salsola soda, cultivada a Itàlia; la cirialera, herba salada o amanida de pobre (Salicornia europaea), que es menja crua, confitada en vinagre o cuita; el blet (Amaranthus blitum); el salat Atriplex halimus, de fulles tendres comestibles, i el blet moll o armoll (A. hortensis), de fulles més blanes o molles que la resta.

Així que, curiosament, en analitzar les fonts literàries bíbliques i comparar-les amb els coneixements científics, no tan sols es poden (re)trobar nous aliments, sinó també bastir ponts entre ciència i literatura, encara que aquesta siga sagrada.