L’economia de Paiporta després de la dana: una reflexió sobre l’economia moral, quatre propostes per a la recuperació, un prec i un desig

Foto Adolfo Benetó.

Els primers dies després de la dana, l’economia de mercat va desaparéixer de Paiporta. Quedaren sota el fang les institucions i les pràctiques econòmiques capitalistes. Tota la distribució (els comerços) i tota la producció (la indústria) va quedar arrasada, no hi havia bancs per a traure diners i no importava perquè no es podia comprar res.

Hem hagut de patir una desgràcia per a comprovar que les formes econòmiques més antigues, com la reciprocitat, van començar a funcionar amb eficàcia: molt prompte començaren a arribar les donacions d’aigua i menjar de persones que no ens coneixien, el poble va rebre milers de voluntaris amb un sol objectiu: posar el seu treball gratuït i desinteressat al servei de gent que mai havia vist. De sobte, l’economia de mercat va ser reemplaçada per una economia moral: davant de la necessitat de les persones afectades trobaven la generositat d’altres persones: qui podia donar, donava.

La famosa frase «El poble salva al poble» conté una multitud de pràctiques allunyades dels axiomes neoliberals, com ara que tot té un preu, que vivim en una societat individualista o que la joventut de cristall no té ganes de treballar… No hem d’oblidar mai aqueixos dies de solidaritat.

Ara que han passat quasi quatre mesos després de la dana, vull fer quatre propostes, un prec i un desig.

A hores d’ara, tota la societat està centrada en la fase de reconstrucció del poble, de les cases, dels comerços i de la indústria. La reconstrucció i la reobertura de les activitats econòmiques no hauria de funcionar com un ritual per a conjurar la desgràcia: com si alçar de nou la persiana fora sinònim que tot ha passat, que tornem a la normalitat que va quedar suspesa la vesprada del 29 d’octubre. Si ens centrem només en la reconstrucció, estem tancant els ulls davant d’un escenari que ningú vol contemplar: que vivim i treballem en una zona inundable, i que les nostres cases i els nostres negocis se situen damunt d’una plana d’inundació.

Per això, la proposta de recuperació econòmica de Paiporta no pot preveure només un dels pilars, sinó que ha de formar part d’un conjunt d’estratègies que han d’adoptar-se simultàniament per a garantir que Paiporta no es convertisca en un poble sense present ni futur.

Foto Adolfo Benetó.

Primer pilar: la reconstrucció física i emocional de Paiporta

La primera estratègia ha de ser la reconstrucció física de les infraestructures: des del clavegueram a la il·luminació dels carrers, els ponts, el servei de metro, les xarxes de comunicació… Hem de tornar a tindre dotacions públiques dignes: escoles, centre de salut, museu, auditori, poliesportiu, centres de majors…

Però, la reconstrucció no ha de ser només física; cal parar atenció a la reconstrucció psicològica i emocional de la població. S’han d’articular formes de gestió i superació del dol individual i col·lectiu. No podem conformar-nos a reconstruir les cases si no acompanyem i gestionem la por, l’ansietat o la desesperança. I hem de posar el focus en la població amb més risc, perquè les desgràcies colpegen molt més a qui té menys recursos econòmics, culturals i socials.

 

Segon pilar: consciència i autoprotecció

Nogensmenys, hem de prendre consciència ferma del fet que vivim en una zona inundable i hem de començar a adoptar mesures individuals i col·lectives. La població necessita informació, formació i ajudes per a la implementació de mesures d’autoprotecció: no només parlem de barreres físiques per a protegir les nostres propietats, sinó que també cal saber què hem de fer i què no hem de fer en cas d’un nou episodi d’inundació. S’hauran de prendre mesures, plans de protecció de les persones que viuen en plantes baixes, protocols d’actuació i, sobretot, establir un sistema que no depenga de decisions subjectives per a alertar la població i salvaguardar-la.

 

Tercer pilar: la minimització de la gravetat de la pròxima avinguda

Mentre reconstruïm les nostres vides, cal que comencen de manera immediata les obres que puguen minimitzar pròximes riuades: reforestació en la capçalera del barranc, zones de laminació, xicotets dics per a la retenció de sediments, ampliació del barranc en zones estratègiques, adequació de vies de comunicació que han funcionat com a preses que han impedit que l’aigua fluïra cap a l’Albufera i, fonamentalment, el canal de desviament del barranc cap al nou llit del Túria per a disminuir el cabal que ha de suportar el barranc de Poio.

Així doncs, cal fer un ús del territori que no antepose la rendibilitat econòmica d’uns pocs a la seguretat de totes les persones.

 

Quart pilar: la reactivació econòmica

A aquestes tres mesures ha d’afegir-se’n una quarta: la reactivació de l’economia local. No podem pensar a reactivar l’economia si no tenim un poble segur, reconstruït, accessible i agradable…, perquè si només animen als comerços a obrir al més prompte possible sense un pla de reactivació, els estem condemnant a un futur d’incertesa: amb una capacitat de demanda de tota la població disminuïda per les pèrdues econòmiques, ¿tindran els nostres comerços suficients clients i vendes per a tornar a ser pròspers? Per això, hem de posar en marxa un pla d’activació de la demanda amb estratègies com els bons-comerç que injecten diners a les economies domèstiques i que puguen consumir en el comerç local, perquè activar el comerç és estratègic per al poble: si volem recuperar les nostres vides, el comerç és un actor indispensable com a vertebrador de les relacions socials del veïnat.

Tanmateix, en les nostres zones industrials és cabdal fer palés que hem d’aprofitar la reconstrucció per a millorar-ne les dotacions i convertir els nostres parcs industrials en focus de modernització i innovació per a atraure noves inversions i garantir tant la viabilitat econòmica com la seguretat per a empreses i persones.

Foto Adolfo Benetó.

I, finalment, un prec i un desig

Hem d’afegir a aquests quatre pilars un prec: que totes les administracions públiques amb competències diverses treballen juntes i de forma coordinada per tal d’aconseguir els objectius al més prompte possible. Després de tot el que hem patit, ens ho deuen.

Desitjaria, en últim lloc, que no caiguérem en la polarització ni en discussions estèrils entre nosaltres sobre quina administració té més culpa del que ha passat; no hauríem de permetre que ens dividisquen després de tot el que hem viscut junts.

 

Silvia Muñoz Cano, Gerent d’ACOPA (Associació de Comerç de Paiporta) i d’APIP (Associació de Polígons Industrials de Paiporta).

 

Revista Saó Núm.510, pàgs.38-40. Febrer 2025.