Ecotaxes contra la crisi

Els impostos ambientals constitueixen una eina econòmica clau per a incentivar un canvi d’actitud en benefici de l’entorn. Qui contamina ha de pagar, i qui manté actituds respectuoses amb el medi hauria de rebre compensacions, perquè la fiscalitat en sostenibilitat pot implicar taxes i també deduccions a accions favorables a la reducció d’emissions d’efecte hivernacle, fluxos contaminants, estalvi de consum energètic o de recursos naturals, inversions en fonts renovables, etc. En el context actual de crisi omnipresent, els governs de dreta estan recordant les ecotaxes, no per la seua funció educadora o per mostrar la rellevància d’aquest àmbit, sinó perquè, senzillament, poden aportar alguns diners líquids a les seues saquejades arques.

L’executiu central, mentre informava recentment d’una nova pujada d’impostos, anunciava taxes verdes, tot argumentat recomanacions de Brussel·les, ja que l’Estat espanyol sembla tenir una de les tributacions més baixes de la Unió Europea en matèria ambiental. També l’OCDE, en el seu informe Taxation, Innovation and Environment de 2010, recomanava una millor utilització d’aquest tipus de fiscalitat per a corregir emissions contaminants, com també el foment de la innovació tecnològica en el sector productiu; un segon factor, però, oblidat per la classe política.

El govern dirigit per Mariano Rajoy, d’altra banda, tampoc es caracteritza per promoure polítiques sostenibles. De fet, alhora que es posaven sobre la taula uns nous impostos verds, el Senat donava llum verd al text que modificarà la Llei de Costes de 1988. Una norma anomenada Llei de Protecció i Ús Sostenible del Litoral, quan, precisament, la seua aprovació reduirà la protecció de 80 dels 100 metres de la franja de servitud, com ara el manteniment de milers d’habitatges i bars al domini públic i, en definitiva, la potenciació del model turístic de sol i platja, una vegada més.

Reformes fiscals verdes

El Partit Popular, en coalició amb Unió Mallorquina, va derogar el 2003 –un any després de la seua posada en  marxa– la polèmica ecotaxa turística impulsada a Balears durant la presidència del socialista Francesc Antich, al capdavant del Pacte de Progrés. Aquest impost era finalista, és a dir, es va concebre per a desenvolupar programes de protecció del medi ambient. Però des de la seua aprovació el 2001, va rebre l’atac mortal tant del sector hostaler com del conjunt de la dreta. De fet, l’executiu dirigit per José María Aznar hi va presentar un recurs d’inconstitucionalitat perquè considerava que l’ecotaxa representava una doble imposició.

I ara, amb un dèficit autonòmic disparat, és el govern popular a Balears qui promou allò anomenat amb l’eufemisme reforma fiscal verda. L’objectiu: apujar els impostos sobre envasos de plàstic no retornables de begudes –per recaptar uns 35 milions d’euros–, els cotxes de lloguer (15 milions) i les grans superfícies comercials (8,5 milions). I només en aquesta última taxa es parla de la creació d’un fons de desenvolupament del xicotet comerç de l’arxipèlag.

Gravar la sostenibilitat en temps econòmicament tan delicats no aporta una bona imatge a la cura del medi ambient, ans ben al contrari: mostra que la preservació de l’entorn és un altre cost a l’esquena dels ciutadans i de les empreses.

Maria Josep Picó. Periodista ambiental y científica