Tens 0 productes a la teua cistella
Venint a València per la CV-35, a l’altura de Benissanó i a mà esquerra es veuen, retallades contra el cel, les siluetes d’uns quants paranys. Que hi haja caçadors sense escrúpols –els hi ha amb?– no justifica que hi haja polítics –que sí que n’hi ha– que s’entesten a voler donar estatut d’observatori ornitològic a un invent així. Per exemple, i vet per on, l’il·lustre fill de Benissanó i expert en paranys, el conseller de Governació i secretari del PP valencià, Don Serafín Castellano. Cosa que –amb l’extrema necessitat de salvar la cara electoral en què es troba ja el seu partit– també explicaria l’última i grossera trampa que l’honorable ha parat a la nostra societat, perquè mire cap a on no toca: per a ell i per exemple –i fent cas omís de corrupcions i malgoverns– cap als múltiples recursos, tots pagats per la ciutadania i tots perduts, contra l’homologació dels títols valencians i catalans en Filologia.
La malifeta, l’ha tramada, amb el ritornello de les senyes d’identitat valencianes i del nom i cognoms de la llengua, a propòsit del Diccionari normatiu valencià, acuradament elaborat per l’AVL al llarg de deu anys i que representa una fita clau en la normalització lexicogràfica del valencià, ja que el trau del clos de dialecte i el dota del rang acadèmic de llengua, tot definint-lo com «llengua parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català». Correctíssim. Així, el parany del senyor conseller –per molt que adduïsca la defensa de «lo nostre» enfront de tal casus belli– corre el risc d’incitar a la provocació els seus més seus, que, com en el cas de l’escrache del GAV contra el president de l’AVL, ja han començat a desembeinar la violència contra la cultura. Que provoquen ells, però.
Perquè ni així s’actua conforme a raó, ni es defensa la identitat d’un poble. I perquè la llengua pròpia es reivindica i se l’estima usant-la, i usant-la bé. Cal ara que la nostra societat tinga el trellat de no deixar-s’hi provocar ni acoquinar. Ni seguir interessos espuris, com han fet, per desgràcia, el Consell Jurídic Consultiu –que, primer, diu que el valencià és allò que l’AVL diga que és, i després va i en titla d’extravagant la definició–; o un venerable diari valencià, nascut al segle XIX amb una enquesta –en castellà, clar!– sobre si agrada o no que l’AVL equipare valencià i català. Manca finezza: toquen els esquellots en lloc de l’stradivarius. Com, per contra, sí que l’han tocat, i ben finament per cert, els alumnes del col·legi alaquaser Ciutat de Cremona, bressol de tan exquisit instrument, adreçant 200 cartes –en protesta per haver suprimit, contra els dictàmens tècnics, tres unitats infantils de línia– a la consellera d’Educació, la torrentina Doña María José Català. I perdó pel ball de cognoms, que són els que són. Cal tocar l’stradivarius, i no parar paranys ni tocar els esquellots.
