Tens 0 productes a la teua cistella
Recorde, quan era un xiquet, pujar a Sant Miquel de Llíria a esmorzar amb un llongo i una cantimplora Laken d’aquelles de metall i tela, tan típiques de les colònies i excursions de l’escola. Anava amb mos pares, de vegades amb els avis, i ens asséiem en una barana de ciment mentre contemplàvem la vista, aquell fabulós paisatge de transició entre la muntanya i el litoral que és el Camp de Túria. Tanmateix, quan baixàvem la mirada i escodrinyàvem la vessant de la muntanya, entropessàvem amb un autèntic femer: bosses, llandes, papers, peladures de taronja i un llarg etcètera que s’ha convertit, malauradament, en la signatura típica que he pogut observar en tants i tants llocs d’esbarjo i miradors arreu del país. Jo, sent un xiquet, no ho entenia: les escasses deixalles que generàvem ens les guardàvem a la motxilla o a les butxaques, i les tiràvem a la primera paperera o a casa, si ens n’oblidàvem. La meua incomprensió, però, no anava només per la via logística. Com podia ser que hi haguera gent que embrutara a propòsit aquell indret meravellós, on ells mateixos (les restes en donaven fe) hi anaven tan a sovint? No ho comprenia aleshores, i continue sense fer-ho vint anys més tard.
Ara, en ple segle XXI, la «consciència verda» que al segle passat consistia de forma quasi exclusiva a «no contaminar» (això és: tingueu cura de la muntanya, emporteu-vos les deixalles, que no quede cap senyal que has transitat per eixe espai natural), ha mutat en una teranyina verda que tot ho amera. Ara ja no parlem d’accions puntuals quan anem de cap de setmana, sinó de modificació permanent d’hàbits quotidians, d’ecoeficiència, de consum responsable, de mobilitat sostenible, d’ús racional dels recursos. Eixa consciència verda ha ultrapassat els límits de les pinedes i les dunes, per a quedar-se a viure a la ciutat. Ja no pot ser transmesa amb indicacions puntuals una vegada al mes, quan tota la classe va d’excursió al Desert de les Palmes o la serra Calderona. Ens cal més.
L’educació ambiental té una trajectòria molt més llarga del que no es pensa, i les seues arrels estan al sòl de l’escola progressista i llibertària que tractà d’implantar-se a principis del segle XX a Espanya. Lamentablement, i amb limitadíssimes excepcions, tot eixe moviment es tallà arran de la Guerra Civil i la dictadura feixista de Francisco Franco. Podem, però, aprendre de les experiències passades (també de les que es portaren a terme amb la recuperació de la democràcia) i projectar, amb futur i ambició, l’aprenentatge sobre les escoles d’avui.
El debat sobre l’educació per a la ciutadania està obert, malgrat les dificultats que hi han posat certes associacions de pares i els governs del Partit Popular, i una part fonamental d’eixa formació de l’escola hauria de ser, sens dubte, l’adquisició d’hàbits ambientalment responsables. Però també anar més enllà, i que el xiquet entenga per què i per a què ho fa. No ens valen conductes automatitzades, perquè vivim en un món canviant on apareixen nous reptes un rere l’altre i la capacitat d’adaptació serà una eina bàsica per a fer-hi front. L’educació ambiental no són consells verds, ni saber separar les deixalles a casa (compte, nosaltres no reciclem: separem!), ni no embrutar els nostres espais naturals perquè això és, senzillament, civisme i educació sense cognoms. L’educació ambiental ha de preparar l’infant per esdevenir autònom en la presa de decisions en un món en què la disminució de la seua petjada ecològica marcarà la diferència. Ha d’aconseguir inculcar les conseqüències múltiples que tenen les nostres accions (totes) sobre la natura, el clima, la qualitat de vida, l’aire que respirem, i proporcionar les ferramentes per a avaluar quin comportament és més adequat.
Perquè els xiquets algun dia seran adults, i aleshores potser serà tard. O no (i és aquest un gran debat entre els educadors ambientals), perquè el gran forat negre de l’educació ambiental és la població adulta. Els xiquets poden actuar, i alguns fills d’amics i coneguts així ho fan de forma molt efectiva, com a corretja de transmissió d’hàbits verds a casa. Però no és suficient. Les exposicions i instal·lacions sobre canvi climàtic o problemes ambientals van massa sovint dirigides a escolars, i les que s’adrecen als adults són escasses, estan poc desenvolupades i no connecten amb el seu públic. Fa uns anys vaig proposar que les Corts Valencianes obriren el seu propi grup de senderisme per a conéixer el País Valencià a peu, i que d’aquesta manera xafaren allò sobre el que estaven legislant. Potser és una mica agosarat, però trobe que ens en podríem sorprendre dels resultats.
L’educació ambiental continua sent la gran assignatura pendent del sistema educatiu valencià, també espanyol, però no només de portes d’escola cap a dins: també de portes cap a enfora. I no tenim temps a perdre: ens hi va el futur.
Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com
Imatge: Agència Sinc
Article publicat al nº 407, corresponent a setembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
