Educació basada en evidències científiques?

21/01/2022

Tota la població està uns tretze anys (infantil, primària i secundària obligatòria) en el sistema educatiu, i els que formaran la ciutadania estaran sis anys més en Magisteri (batxillerat i grau) i set en el professorat de secundària, que afegeix un màster. Per això tothom té una opinió (no una evidència) d’allò que ha de saber i fer el professorat.

El futur professorat ha quedat profundament impregnat per l’ensenyament tradicional. Es tracta d’una formació ambiental que ha tingut un gran pes pel seu caràcter reiterat i per no estar sotmesa a una crítica explícita, per la qual cosa apareix com natural, com inqüestionable. Algun membre del professorat utilitza com a evidència el fet que amb ell haja funcionat, i oblida que forma part de la minoria que ha arribat a la graduació universitària. Però, què ha passat amb l’alumnat que s’ha quedat pel camí? I si algun dia decideix implementar una innovació, que li han ensenyat els companys o la formació permanent, ho fa a títol d’assaig i error.

Però, què pensaríem d’un professional de la Medicina que actuara així, que es limitara a la seua observació visual per a diagnosticar i receptar els medicaments que s’utilitzaven fa vint anys, alguns dels quals han estat retirats per manca d’eficàcia o per efectes secundaris? Demanaríem el canvi i no hi tornaríem mai més.

Què demanem a aquest professional mèdic? Que utilitze els coneixements científics, que conega les noves eines de diagnosi i els estudis clínics a favor o en contra de determinats tractaments. I què hauríem de demanar al professorat? Com a mínim, que conega les evidències científiques de l’educació que surten de les ciències de l’educació, en especial de les didàctiques específiques. La investigació en aquestes tracta de diagnosticar els problemes d’aprenentatge i ensenyament que apareixen en les diferents àrees de coneixement i a elaborar, implementar i avaluar propostes didàctiques per a resoldre’ls. I això, utilitzant el mètode de treball científic: plantejant problemes, formulant hipòtesis, és a dir, solucions possibles que caldrà provar…

L’estratègia que sembla més fructífera per a millorar l’ensenyament consistiria a implicar-los en la investigació dels problemes d’ensenyament/aprenentatge que els planteja la seua activitat docent. Hi ha investigacions que posen de manifest que la formació intensiva i la investigació i innovació (I+i) en didàctica de les ciències millora la pràctica docent del professorat de ciències. Però no n’hi ha prou amb utilitzar el mètode científic, perquè es tracta de problemes molt complexos i en alguns hi ha un ampli consens en la comunitat científica, com per exemple en el paper de les idees alternatives o prèvies en l’aprenentatge, però en altres no, com la utilitat de la inter o multidisplinarietat per a l’aprenentatge (els àmbits, que s’imposaran per llei sense que hi haja un consens).

Com molt bé assenyala Mario Bunge, això és una condició necessària però no suficient. Cal tindre en compte les disciplines properes i veure la coherència entre els resultats. Què passaria amb una medicina que no tinguera en compte els resultats de la Biologia, la Química o la Física? La transmissió de la covid inicialment s’atribuïa a les gotícules, però la Física l’atribuïa als aerosols i, en conseqüència, ara ens recomanen la ventilació i les mascaretes en els espais tancats. Però això, tan evident en les ciències naturals, ho és menys en les socials. Mario Bunge utilitza l’exemple de l’economia, que fa poc ús dels resultats de la història, la sociologia o la psicologia social i demostra que algunes de les seues idees, com ara el lliure mercat, tenen un estatus científic baix. En les didàctiques específiques des dels seus inicis fa uns 40 anys, quan començaren a fer-se les primeres tesis i articles, es tenien molt en compte les aportacions de la psicologia de l’aprenentatge: Piaget i Ausubel i, en menor mesura, Vigotsky. Ara estan les aportacions de les neurociències a l’educació, però això mereix un altre article.