Educació pública i concertada després de la nova llei

10/03/2021

Novament, ja per sisena vegada i quatre dies abans de la seua aprovació en el Parlament (23-12-2020), l’escola concertada mobilitza les seues hosts als carrers de més de cinquanta ciutats, i amb els llaços en les façanes dels seus centres contra «la Llei Celaá». Els motius que al·leguen són que es vol posar fi a l’educació concertada, que es volen tancar els centres d’educació especial, que s’ataca la llibertat d’elecció de centre, que… Són falsedats utilitzades per a justificar la defensa dels seus interessos econòmics i ideològics.

Hem de tindre en compte, com a punt de partida, que l’escola concertada al nostre país és una anomalia en el context dels sistemes educatius europeus. En països com Alemanya, Finlàndia, Itàlia, els Països Baixos i molts altres no existeix. Es va establir (LODE, 1985) com una mesura transitòria, que es converteix en permanent, davant la necessitat de donar resposta ràpida a la universalització de l’educació per l’escassa oferta de places públiques en aquell moment. Després, fins a hui, quasi ningú ha qüestionat aquesta situació. Tampoc la nova llei.

El gran efecte de la xarxa de centres concertats en la nostra societat i en l’educació espanyola és la segregació de l’alumnat:

• Consolida una educació classista que garanteix els processos de reproducció de l’estratificació social existents. L’escola privada va dirigida a les elits, la privada concertada a la classe mitjana-mitjana i mitjana-alta. L’escola pública és la de les classes populars. Així està afavorint les desigualtats socials i la segregació de les classes més desfavorides en el sistema educatiu. És una garantia de la inequitat.
• Aquest model facilita que siguen les pròpies famílies elitistes les que decidisquen no contaminar-se i garantir-se que des del bressol a la universitat no hi haurà relació dels seus fills amb l’alumnat de les classes populars, un signe de distinció.
• La ubicació de quasi tots els seus centres estan en els barris de classe mitjana i alta, la qual cosa confirma que va dirigida als clients que la poden pagar i que garantisquen els seus resultats d’èxit pel seu capital cultural.

Un altre dels efectes és la privatització del servei públic de l’educació, que converteixen d’un dret universal en un negoci privat en el mercat.

No podem oblidar el gran poder de l’Església, almenys mentre seguisca el Concordat de 1953 i els Acords de 1979, amb quasi un 70 % de l’alumnat de la concertada i la seua contribució al bloqueig d’una escola pública laica. Protesten perquè temen perdre els seus privilegis actuals. A la majoria de les seues famílies-clients no els interessa la confessionalitat religiosa d’eixos centres, sinó el que tenen de classistes. Sabem que hi ha moltes famílies laiques progressistes amb recursos econòmics que, atrets per les pedagogies innovadores que els venen, acudeixen a cooperatives laiques de professors o pares que en la realitat actual continuen sostenint una gran segregació social.

La «Llei Wert», fa huit anys, va fer una clara opció per donar més privilegis a l’escola concertada: consolidà la privatització de l’ensenyament i va esmicolar el dret a l’educació en condicions d’igualtat per a tots. A més, s’han transgredit de manera constant els acords en els concerts. En els últims deu anys, totes les administracions han augmentat de manera constant els recursos econòmics per als centres concertats i han disminuït en els centres de titularitat pública. En algunes comunitats, com Madrid i Catalunya, és una cosa veritablement escandalosa. Han pogut seleccionar el seu alumnat amb la fal·làcia de la llibertat d’elecció de centre i l’escolarització a través de la zona única. Es va legalitzar i es va finançar l’educació segregada per sexes, la donació de terrenys públics per a construir centres privats, no es van controlar les quotes voluntàries cobrades a les famílies… Un estudi recent de la Fundació BBVA assenyala que actualment l’alumnat de l’escola concertada prové en un 65,4 % d’entorns avantatjats, el 27,1 % d’entorns mitjans i el 7 % d’origen humil. En l’escola pública, eixes xifres s’inverteixen: el 33 % és d’origen humil, un 60 % d’entorns mitjans i un 6,7 % d’entorns avantatjats. (El Diario.es 14-12-2020). En tot el país, el 32 % de l’alumnat està en l’ensenyament privat. No ofereix millors resultats acadèmics que l’ensenyament públic, però garanteix la reproducció social.

La nova llei vol fer un gir a aquesta situació i ho fa en alguns aspectes. En el Preàmbul es diu: «en l’admissió de l’alumnat en centres públics i privats concertats, les Administracions públiques garantiran el dret a l’educació, l’accés en condicions d’igualtat i no-discriminació i la llibertat d’elecció de centre per pares, mares o tutors legals i atendran una adequada i equilibrada distribució entre els centres escolars de l’alumnat amb necessitat específica de suport educatiu. Així mateix, vetlaran per evitar la segregació de l’alumnat per raons socioeconòmiques o d’altra naturalesa». Tot això es desenvolupa en els articles 84, 85, 86, 87, 88, 108 i 109 del Capítol 3 de la nova llei. Ara, amb la LOMLOE desapareix la cessió de sòl públic, no es té en compte la demanda social ja que la programació de l’ensenyament l’han de fer les administracions, s’elimina la preeminència de la concertada i la situa en condicions d’igualtat amb la pública (art. 108.4), desapareixen els concerts als centres que segreguen per gènere, es garanteix la gratuïtat, «s’adoptarà l’educació inclusiva com a principi fonamental…» (art. 4.3) i s’explicita la centralitat de l’escola pública en el sistema educatiu amb l’oferta de les places escolars públiques necessàries. Un dels problemes és que els desenvolupaments normatius de la llei els faran les comunitats autònomes en el règim de concerts (art. 116.4) segons el seu règim econòmic, durada, pròrroga, nombre d’unitats, rendició de comptes, etc., i sabem que algunes ho faran contra la llei mateixa.

Què diu de l’escola pública? Avança en la promoció del model d’escola pública que defensem?. Aquesta llei la fa més democràtica, més laica, més plural, més diversa, més equitativa, més justa (lluita contra l’abandó i el fracàs escolar), més científica, més inclusiva, més ecològica, més pacífica, més convivencial. En definitiva, fa més pública l’escola de titularitat pública com a única garant del dret de tots a l’èxit educatiu, dels drets de la infància, dels drets de les persones amb discapacitat, de l’equitat, de la justícia escolar? Molts considerem que és una nova oportunitat perduda. Estem davant una llei que es queda a mig camí entre l’opció clara per l’escola pública i la falta d’una decidida política educativa que porte primer a la subsidiarietat de l’escola concertada i després a la decisió del seu pas progressiu i definitiu a l’escola de titularitat pública.

Pel que estem veient, ni la classe mitjana aspiracional, ni l’Església, ni l’empresariat de l’ensenyament concertat, ni els neoconservadors, ni la dreta estan disposats a renunciar als seus privilegis de tants anys. Mai veiem una defensa de l’educació pública per part de la dreta política i social. Sempre han apostat per l’ensenyament privat afeblint de manera conscient i planificada l’escola pública. Els grups polítics que han elaborat aquesta llei i els que la secunden no es veuen amb forces suficients i amb un posicionament polític decidit per a defensar el model d’escola pública que estem proposant des de fa molt de temps.

Estic convençut que el que diu la llei pot ser un avanç i un suport per poder continuar defensant la centralitat de fer que l’escola de titularitat pública siga realment pública, universal i gratuïta, de la màxima qualitat per a tots, inclusiva, equitativa, que la fem atractiva fent que cada centre públic siga el millor en cada poble, en cada barri, en cada territori. Alhora, lamente que es puga perdre una oportunitat de consolidar l’escola pública de tots.

Conscient de la complexitat del tema, considere que es fa necessari obrir un debat, no tant per veure com es consolida l’educació concertada sinó per negociar, de la forma més dialogada possible, les condicions de la progressiva transició i desaparició dels centres privats concertats en el seu pas a l’escola pública o a l’escola privada no concertada. Els diners de l’erari públic no poden dedicar-se a finançar la segregació, la desigualtat, l’exclusió, el classisme, l’elitisme, la meritocràcia, l’adoctrinament i l’autoritarisme. Tots els diners públics ha de dedicar-se a fer cada dia millors les escoles públiques, perquè tota la ciutadania senta que, també en lʼacompliment del dret de totes les persones a l’educació, la seua dignitat és respectada i la seua personalitat i potencialitats individuals i col·lectives es desenvolupen al màxim.