La revista degana en valencià

Efrén López: exploració elèctrica des de les arrels

13/05/2019

FOTO: Efrén López, per Laura Soriano

«Amb EAR ens podem adaptar a un festival de rock, de folk, de música experimental, d’electrònica o de música improvisada»

«Enguany Efrén López també editarà un triple CD amb cançons dels discos editats amb anteriors formacions»

El multiinstrumentista de Manises (L’Ham de Foc, Evo, Aman Aman…) torna a traure disc en un nou exercici d’investigació en la seua trajectòria creativa. Efrén López amb EAR –amb el baterista Adrián Perales i el guitarrista Raül Bonell– ens transporta a sonoritats elèctriques sense deixar de banda el bagatge de les músiques tradicionals que ha treballat en els darrers 20 anys. Parlem amb ell del nou treball A æ u å æ ø i æ å, æ i å u å æ ø i æ å?, un disc que sorprendrà pel ventall sonor que obri, la llibertat estilística que s’hi aprecia i en el qual escoltarem, entre d’altres, veus en occità, kurd, armeni o anglés.

–Després de la teua llarga trajectòria arriba EAR. Per què t’abellia ara encetar aquest projecte?

–Vaig prendre la iniciativa d’impulsar-lo per tal de crear un espai per a mi mateix i per als meus companys on poder experimentar amb sonoritats i instruments que, per decisió pròpia, no tenen espai en la resta dels projectes dels quals forme part. Ja saps que, des de fa vora 20 anys, he seguit una línia de creació musical completament acústica i utilitzant quasi exclusivament elements compositius provinents de moltes i variades tradicions, defugint de llenguatges pop, rock i similars. Per contra, amb EAR explorem precisament les possibilitats dels instruments elèctrics que encara toque (guitarra elèctrica fretless, sitar elèctric, theremin i, principalment, viola de roda elèctrica processada), així com influències alienes a les músiques tradicionals que han sigut el meu hàbitat natural durant tant de temps, tot incloent elements del rock experimental, la música ambient, el metal, el rock progressiu, etc. Per això vaig convidar a aquesta aventura dos grans músics de casa nostra que no tenien massa contacte previ amb músiques d’arrel: el bateria Adrián Perales, vingut principalment del món del metal, i Raül Bonell, un intèrpret de warr guitar, que és una varietat de stick guitar, o guitarra elèctrica de huit cordes que es toca exclusivament amb tècnica de tapping, és a dir, polsant directament les cordes sobre el mànec amb ambdues mans, a la manera d’un piano, per entendre’ns. Tot i això, a banda dels temes originals, i basant-nos en aquest so més contemporani i elèctric, hem fet també unes quantes versions al nostre aire de peces tradicionals de Turquia, Armènia, Kurdistan i Grècia.

Què has volgut plasmar en el disc i amb qui has comptat?

–És el disc menys premeditat que he fet mai, sens dubte, concebut des de la llibertat absoluta. De fet, ha anat evolucionant al llarg dels mesos –molts– durant els quals hem estat confeccionant-lo pacientment en molts aspectes. Pel que fa a la durada, vam començar amb només 10 temes, i no sabem ben bé per què hem acabat amb 17 pistes. Finalment farem un disc doble, ja que hem optat per aprofitar tot el material que va anar emergint de manera espontània durant la gravació. Literalment, cada amic que passava per ma casa, on hem enregistrat totes les cordes i veus, deixava la seua empremta en forma de col·laboració en diferents temes. A banda del trio original, hem comptat amb la col·laboració d’Ivan López, qui ha cantat dos temes en anglés, un de composició pròpia seua i un altre meu. La també cantant francesa Eléonore Fourniau participa en tres dels temes, tots tres tradicionals en kurd, armeni i turc. Hem tingut, a més a més, les veus de la polonesa Balladyna Witch, qui ha improvisat lletra i melodies a dues peces ja existents, a més d’enregistrar un altre tema que va sorgir com a improvisació, i la txeca Kateřina Göttlichová. Hem gaudit d’alguns instrumentistes convidats: Meira Segal ha tocat cornamuses a un parell de temes instrumentals meus, i Sylvain Barou la zourna (una mena de dolçaina turca) en un tercer. A la percussió ha estat també Ciro Montanari, especialista de la taula índia, qui ha tocat en una altra peça instrumental, «Mariola».

Quan planifiques un disc complex i ric com aquest, penses en la seua eixida, en l’audiència, en la possibilitat de presentar-lo en directe als principals festivals?

–Mai! Ni ara ni mai ho he fet. Per a mi, els discos no tenen per què tindre massa a veure amb els concerts, no hi trobe cap raó de pes. Preferisc valorar-los com una obra independent i valuosa per si mateixa. Aprofitar-me de les possibilitats que ofereix l’estudi i crear paisatges sonors que moltes vegades només tenen sentit en format disc, vaja. Després, quan arriba l’hora de dur eixe material al directe, intente transmetre l’essència de cada peça, sense obsessionar-me massa en el fet de si se sembla o no al que va passar a l’estudi. En tot cas, crec que EAR és un grup que pot funcionar molt bé en festivals diferents, ja que el que hi ha al disc, tot i ser molt extens (uns 87 minuts), és només una part del que som capaços de fer. Ens podem adaptar a un festival de rock, de folk, de música experimental, d’electrònica, de música improvisada…

De tots els sons i instruments que has investigat en la Mediterrània, n’hi ha algun que t’haja captivat més?

–Cadascun d’ells és un univers en si mateix, i du al darrere una càrrega cultural, i de vegades fins i tot espiritual, molt gran que m’agrada sentir bategant mentre els toque, i intente no oblidar-ho mai. Alguns dels meus favorits de la Mediterrània són l’ud àrab/turc, el baglama turc o el laouto cretenc. Un dels meus favorits, però, és d’una mica més lluny, el rabab afganés. També soc molt addicte a la viola de roda.

D’un temps ençà, musicalment i també geogràficament, estàs més prop de Grècia i Turquia que del País Valencià? Com gestiones els coneixements musicals que hi adquireixes?

–No hi ha un pla preestablert, la veritat. Vaig com una formigueta aprenent d’ací i d’allà, i concentrant-me més en el que no sé encara que en allò que ja sé. És la meua recepta per no caure mai en l’arrogància de pensar que ja he arribat a algun lloc, que ja en sé quatre coses. D’aquesta manera, l’horitzó que hi ha per davant es manté atractiu, misteriós i llunyà, i no em canse mai de caminar. M’agrada molt ensenyar, ho faig des de fa molts anys, però no puc comparar el plaer que n’obtinc sent mestre amb la satisfacció de seguir aprenent i fascinant-me. No només com a músic (és a dir, aprenent tècniques, modes o ritmes nous), sinó com a ésser humà, aprenent a relacionar-me amb els altres, a cuidar el meu cos, el meu esperit i entorn, a ser millor amic dels meus amics i ser més intransigent amb la injustícia, a seguir creient en els meus ideals i les meues utopies…

Què és el Mas de Flors, a l’interior de Castelló, en la teua carrera?

–És el lloc on he viscut ja més de cinc anys, i el complement ideal al tipus de vida professional que m’ha tocat viure. Ací em puc passar setmanes sense sentir ni veure a ningú. Això em serveix per a sintonitzar amb els meus desitjos i valors. Mantindre íntegra la meua essència i no oblidar qui soc, concentrar-me en allò que és realment important per a mi i no deixar-me arrossegar pel ritme frenètic de la vida moderna i les seues banalitats. Tot això i, paradoxalment, crec que sóc prou social, així que al mateix temps m’encanta organitzar tot tipus de trobades musicals i tallers a casa dedicats a les músiques que m’estime, així és que de vegades també hi ha molta activitat musical i soroll!

En el 2019 també traus una obra antològica. Un compendi de tots els teus discos. Què ha motivat el recopilatori?

–Hi ha molta gent que em coneix pels meus treballs dels darrers deu anys, i vaig pensar que seria bo tindre un recopilatori del que he fet en els últims 20 anys, des dels meus treballs més antics, ja descatalogats (L’Ham de Foc, Sabir i Aman Aman) fins a tot allò més recent, és a dir, els dos discs amb Stelios Petrakis / Bijan Chemirani, el projecte de música medieval Evo i el meu disc en solitari El fill de llop. Serà un triple CD amb 4-5 temes de cadascun dels discos amb aquestes formacions, amb potser també alguns temes inèdits. M’ha costat molt triar sobretot el material dels discs antics, ja que soc molt exigent i ja els sent molt llunyans; em costa feina connectar amb ells i sentir-los com a meus. Els veig plens de defectes i de coses que ara mateix no faria de cap de les maneres!

Sembla que el rock, el pop i la producció musical els tens aparcats de fa anys. No se t’ha passat pel cap tornar als teus inicis?

–Impossible. Fins i tot vivint 150 anys ja no em donaria temps a fer tot allò que voldria i que tinc al cap dur a terme en algun moment. De fet, espere, contràriament al que dius, tancar-me cada vegada més i més en estils i maneres de fer molt específiques. Crec que el fet de ser obert de ment està massa sobrevalorat. Desitge acabar els meus dies sent un artista ben tancat i intransigent, com una mena de «boig del poble» musical, esquerp i ascètic.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top