La revista degana en valencià

Eixos valencians del sud

Josep M. Escolano. Professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant

Hi ha línies imaginàries que divideixen els territoris i que, no obstant això, tenen al darrere uns antecedents històrics que malgrat el pas del temps funcionen com una fita en els mapes del nostre país. Parlar a hores d’ara de la línia Biar-Busot-Relleu-la Vila Joiosa, del Tractat d’Almizra que fixà els límits del Regne de València al segle XIII o de la Sentència Arbitral de Torrellas i del Tractat d’Elx com a fets històrics que marcaren la divisió administrativa de les comarques del sud del País Valencià és retrocedir en el temps per conéixer els nostres orígens, certament, però no explica per què els valencians que vivim al sud d’aquesta línia imaginària (imaginària?) som físicament i mentalment a l’altra banda de la frontera.

Diuen que les identitats personals i col·lectives es creen per adscripcions, per l’acció voluntària dels individus de pertànyer a un grup que manté una relació social amb una intenció íntima i difícilment explicable de diferenciar-se dels altres. Parlem, doncs, de sentiments i no pas de ratlles més o menys definides en un paper amb topònims repartits amunt o avall del traçat gràfic.

Els valencians del sud, els valencians d’Alacant, de Relleu, de Novelda, de Petrer, de Monòver, d’Elx, del Pinós, de Santa Pola, de Crevillent o d’Oriola, potser tenim com a característica comuna la situació en un bell racó de món, lluny dels espais on es prenen les decisions importants al nostre país. Potser és que som la perifèria d’un país indefinit que encara necessita inventar-se a si mateix, perquè quan són els altres els que l’han inventat no l’han encertada mai. Tot açò entraria dins un reguitzell de greuges que giren al voltant del sentiment de desatenció, del victimisme i de la impotència per ser considerats valencians amb una escassa capacitat d’influir en les esferes del poder. No ens interessa gens ni mica establir-nos-hi.

El sud valencià és una àrea amb un potencial industrial important (Elx i bona part del Vinalopó), amb una infraestructura turística que aplega diferents models, uns més sòlids i exportables que altres, però generadors d’un creixement cada vegada més estable i definit (Torrevella i el sud del Baix Segura), amb unes ofertes culturals cada vegada més consolidades (Alacant, Elx, Oriola), amb uns espais mediambientals que defineixen la geografia i la identifiquen (el Fondo d’Elx, les Salines de Santa Pola o les Salines de la Mata i Torrevella), amb una gastronomia exquisida. Per  damunt de tot hi ha també el sentiment, sí, aquesta sensació difícilment explicable que ens fa tenir una perspectiva de perifèria. Probablement aquests són els eixos valencians del sud.

I la llengua, què en fem de la llengua? Recentment hem celebrat les I Jornades sobre Llengua i Identitat al Sud, un aplec amb un subtítol colpidor i que posa el dit a la nafra: «Es pot ser valencià sense parlar valencià?». Als valencians del sud ens uneix la llengua, el valencià, si més no a una part important del valencians del sud, perquè la llengua és un dels signes d’identitat més definidors de la personalitat d’un poble, però cauríem en la hipocresia i en un fals triomfalisme si diguérem que el valencià és la llengua que ens cohesiona socialment. Ara bé, valencianes i valencians de tot arreu, a quina part del país el valencià és la llengua de cohesió social?

Frases com «el sud també existeix», «no es pot vertebrar un país sense vertebrar el sud valencià», «Alacant contra València» o «som el sud del sud» funcionen com a eslògans de signes diferents entre nosaltres, els valencians de l’Alacantí, del Baix Vinalopó o del Baix Segura.

Per ventura, els palmerars que envolten les ciutats d’Alacant, Elx i Oriola, com a paradigma de valencianitat del sud, funcionen com a element identitari més enllà de les paraules. Al cap i a la fi, som les persones les que creem les fronteres. Cal que tinguem una mirada més àmplia. Necessitem un país, no sols nosaltres, els habitants del sud valencià, sinó tots els valencians. Necessitem un País Valencià amb tots els valencians i per a tots els valencians. I potser una perspectiva meridional ofereix el trellat necessari perquè el nostre país esdevinga un espai que sàpia mirar a tot arreu sense complexos ni greuges que ens emboiren la mirada.

Article publicat al nº 416 (juny de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar