El 1975

Imatge del discurs de Carlos Arias Navarro anunciant el 20 de novembre de 1975 a tots els espanyols la mort de Franco i que va retransmetre RTVE.

Data històrica, cert. La mort del dictador aquell 20 de novembre és un fet de gran significació, la majoria d’estudis sostenen que amb aquest decés es va encetar la transició cap a la democràcia, si ens atenen, però, als manuals de ciència política hi ha democràcia en la mesura que existeixen llibertats formals i eleccions lliures.

Doncs, fins a l’estiu de 1977 no va haver-hi eleccions, fita en la qual una part dels que havíem lluitat contra la dictadura, aquells de l’esquerra de l’esquerra, no vam estar legalitzats fins després d’eixos comicis, i a més, les eleccions municipals es van ajornar fins a 1979. El va dissoldre el Tribunal d’Ordre Públic, continuant existint la repressió i la censura. A mi em jutjaren el 1976 amb una condemna d’any i mig per propaganda il·legal, el jutge es disculpà dient que no podia fer altra cosa. Recordeu també que va haver-hi manifestants assassinats per tirs de la policia: Elda, Vitòria, Mercat de l’Engrós de València, entre altres.

Sense entrar en polèmica, podem dir que el 1975 va desaparéixer la figura que representava el Règim, això no obstant, es va obrir la possibilitat de canvis de gran importància. Aquesta circumstància justifica fer quelcom amb motiu de l’efemèride. Des del govern de l’estat s’estan programant activitats. De segur que, en la mesura que la data del 20 de novembre s’acoste, els mitjans de comunicació i altres instàncies se n’ocuparan. Es pot fer una tasca d’informació, de didàctica, dirigida a les noves generacions, nascudes en democràcia, mostrant que significà la dictadura, en les seues dues etapes més significatives, la de la postguerra i la posterior del ”desarrollo”.

Des del memorialisme es ve insistit en repressió política practicada per la dictadura, i en la necessària reparació. En eixe capítol, la del primer franquisme, resta pendent el tema del maquis, una opció, a parer meu, políticament equivocada, però, que conduí a l’extermini d’una gent lluitadora. Hi ha, però, altres situacions que al meu entendre caldria també tractar, com seria l’antifranquisme en tant que valors i continguts. Tanmateix, en la segona etapa el franquisme, l’encetada a finals dels anys cinquanta, amb l’entrada als governs de la gent de l’“Opus Dei”, caldria constatar la col·laboració entre el capital financer i la dictadura. I què dir de la jerarquia eclesiàstica?

No deu haver-hi por d’obrir arxius i calaixos. Això sí, cal fer-ho amb rigor, respecte i raciocini. Segur que la dreta voldrà crear maror i aldarulls. Per altra banda, seria de desitjar que aquesta part de la història no siga narrada sols en funció del que succeïa a la “villa y corte”. La pluralitat de realitats nacionals i territorials, presenta les seues rellevants particularitats, especialment, a Euskadi i Catalunya com fou la creació i funcionament de l’Assemblea de Catalunya. Al nostre país, la síntesi mobilitzadora es dona sota allò de “Llibertat, amnistia, i Estatut d’Autonomia”.