Tens 0 productes a la teua cistella
El 2 de febrer de 1208 va nàixer a Montpeller el rei Jaume I. Aquell naixement, segons ens refereix ell mateix al Llibre dels Fets, va ser providencial. Sabem que la reina Maria i el rei Pere el Catòlic no tenien una relació marital satisfactòria i, si més no, el rei buscava satisfer les seues necessitats sexuals per altres vies –cosa habitual en matrimonis coronats, si mirem la història antiga i recent. Però els prohoms del regne estaven necessitats d’un hereu i, en especial, els de Montpeller, ciutat que, si no passava a un fill de Maria, temia ser incorporada a la França que en aquells temps s’esforçava per engolir el món d’Occitània –com de fet ho va fer.
Vist el naixement del rei des de la distància dels segles, la vinguda al món del Conqueridor caldria anotar-la com un èxit dels cònsols montpellerins, que prepararen l’engany al rei perquè volien assegurar-se un estatus especial, que només podien conservar si continuaven fent part de la Corona d’Aragó. El rei, però, ho explica menys abruptament a la seua crònica i diu que tots dos esposos volien veure’s «e aquella nuyt que abdós foren en Miravall, volch nostre Senyor que nós fóssem engenrrats». És molt més divertida l’escena, tal com la reconta Desclot, amb tots els cònsols i els prohoms de la ciutat i de la cort pregant a la porta de l’estança –cosa que el rei passa per alt, quan ho escriu. Després, Jaume I ens declara que «quant la regina, mare nostre, se sentí prenys, entrà-se’n en Muntpesller. E aquí volch nostre Senyor que fos lo nostre naximent, en casa de aquells de Tornamira, la vespra(da) de nostra dona sancta Maria Candelera». La reina, volent captar el favor diví per al príncep nounat, envià de seguida la criatura a visitar les diferents esglésies de la vila –on cantaven himnes i càntics laudatoris, prefigurant el seu poder– i després «quant nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt alegre per aquests prenòstics que·ns eren esdevenguts. E féu fer XII canelas, totes de un pes e de una granea, e féu-las encendre totes ensemps, e a cade une més sengles noms dels apòstols e promés a nostre Senyor que aquella que més duraria, aquell nom hauríam nós. E durà(nt) més la de sanct Jacme tres dits de través que la[s] altres; e, per açò e per la gràcia de Déus, avem nós nom en Jacme». Però, l’existència d’un hereu de la casa d’Aragó no va ser del gust de tothom: «nós jaent en lo breç, tiraren per una trapa, damunt nós, un cantal, e caech prop del breç; mes nostre Senyor nos volch storçre [e] alliberà-mos que no moríssem». Podem imaginar qui volia desfer-se del petit Jaume.
En fi: que sense l’interés dels de Montpeller –i la fortuna, que va intervenir, sense dubte, en diferents ocasions–, les terres valencianes que conquistà aquell infant que va nàixer un 2 de febrer i que va créixer i esdevingué un gran rei del seu temps, només Déu sap què serien ara. Ens agrade o no, Jaume I va existir i és, ara com ara, un referent per a nosaltres, els valencians. És el nostre rei de bona memòria, com se l’ha denominat en la documentació durant segles. I no se’l pot jutjar amb els criteris del segle XXI, ni hem de fer-ho. Eren, afortunadament, uns altres temps.
Revista número 498. Gener 2024.
