La revista degana en valencià

El bar Montecarlo: un record de la meva infància

20/08/2021

(Tavernes de la Valldigna, dècada dels 60 –sobretot).

Olives xafades, pebre en salmorra, papes, calamarsets, aladrocs en vinagre acompanyats d’olives sevillanes, calamars arrebossats, capellans, esgarradet, ensalada russa, sang en ceba, alguna gamba per a les ocasions en què la butxaca sonava; i moltes, moltes  coses més que s’hi podien delectar.

Al Montecarlo, a  més de menges i beures, també s’hi jugava a les cartes i al dominó. Per això, a més de “bar”, la gent en deia “casino”.

Estava situat a la cantonada nord-est del “Passeig” (del País Valencià;  abans, “Plaza de Calvo Sotelo”), enfront del bar de “Ximo” (tot pintat d’un blau cobalt) i el de “Correus”, i al costat mateix de l’orxatera de la “Farta” (la meva àvia paterna). Si creuaves el Prado de biaix, cap al nord, t’hi topaves amb el bar “Talismán”. El bar “dels Amics” i la cafeteria “Venus” encara no hi eren.

Però, pot ser sí –no ho recorde ara-, hi era “Casa Gallo”, la dels futbolins i les maquinetes de “clipper”, de fer punts i guanyar-li partides gratis a la màquina (n’hi havia, tirant pel baix, una dotzena); la que tenia una espècie de “pick up” com un petit armari preciós, lluminós, multicolor, amb un cristall resplendent al davant, a través del qual podies veure la renglera cilíndrica dels singles; un “pick up” d’aqueixos en què tu triaves el tema musical de moda o, simplement el que tu creies adient al moment: hi premies uns botons, i l’aparell feia la resta, tot sol. També hi havia, al fons, una taula de ping-pong i un billar o dos. Aquells futbolins, juntament amb els del “tio Luís” (carrer del Ràfol, crec), són els millors amb què he jugat en la meva vida. De professionals.

Durant tot l’any, llevat de l’orxateria (oberta només a l’estiu), gairebé tots aquells establiments conservaven el seu volum natural de negoci. Això era així perquè la gent, llevat dels rics i d’algunes famílies que ho feien en allò que anomenaven “barraques”, no estiuejaven a la platja. D’habitud, els que hi anaven, sobretot els diumenges, passaven el dia a la vora del mar; menjaven allà mateix, o al berenador de “Botones”, i després, amb llurs cotxes, furgons, tractors, bicicletes, motocicletes o carros tirats d’una haca (ja escassos), se’n tornaven a casa, al poble. Així és que la vida al poble, quant al nombre d’habitants, no sofria daltabaixos importants.

La vida ociosa, fora del treball i de l’escola, era governada solament per la llum del sol, i els costums eren pràcticament els mateixos.

Tant el Montecarlo com el Talismán eren espais immensos (podríem parlar de mitja fanecada). Quant a les menges, els beures i el joc a la taula, les seves ofertes eren molt semblants. La decoració i l’ambient eren, però, ben distints. El Montecarlo era més casino, i el Talismán, més saló de ball.

El Montecarlo va ser dels primers llocs públics on un podia acudir a veure la televisió, en blanc i negre, clar. El fill del propietari, Jose (el del Montecarlo) és de la meua quinta, la qual cosa ens facilitava l’entrada a pràcticament totes les estances de l’establiment (la vivenda era a la planta superior) i, per descomptat, de seure a veure la tv tot el temps que volíem. Allà hi érem Jose, Vicentín el dels Muts, Pepiú, el meu cosí Paco, el de la fàbrica de gel, el meu germà i jo, tot jugant a percaçar-nos per tots els indrets haguts i per haver. Com que érem uns sers diminuts, aquell edifici ens pareixia un autèntic castell. És curiós però, ara que ho penso, hi passàvem totalment desapercebuts pels adults; crec que als cambrers i als clients els resultàvem familiars, com de casa.

El Montecarlo era el casino perfecte. Ample, amb un sostre molt alt, del qual penjaven sengles ventiladors que a l’estiu, silenciosament, removien l’aire calent i fumerós: sempre s’hi olia a fum de tabac: Celtes curts, tabac de lligar, purets o “caliqueños”. Per cert, en diferents punts del mostrador, al terra, hi havien escopidors on hom descarregava els gargalls sense ni pena ni glòria.

Els plemigjorns a l’estiu hi eren soporífers. Els ventiladors treballaven de calent i només feien que remenar l’aire viciat, que ja era prou; els homes fumaven i jugaven al truc, al subhastat, al culepe, al mitget, i d’altres jocs de cartes que jo no sabria nombrar –en sóc un neòfit. Sovint, sota el tapet verd, hi havia feixos de bitllets de mil, de cent i de vint duros… També s’hi jugava al dominó. El cerimonial del dominó era l’únic que trencava aquell ambient pesant i espès, quan el jugador donava un cop sec amb la fitxa, a sobre de la taula de marbre blanc, damunt la qual, i a llapis, els jugadors anotaven els successius resultats de les partides.

Tot era d’una dolçor pesada i ensopidora. En aquelles hores, al taulell, l’activitat era mínima. I per arrodonir les becaines (roncs inclosos) de més de quatre que seien tot espatarrats, davant del caixó, estaven les corregudes de bous a la televisió, amb el seu discurs i entonació lents i avorrits. Tot era força monòton. I el temps passava amb molta lentitud.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top