La revista degana en valencià

El batec d’un país

21/10/2021

En aquestes planes de Saó comentàrem Savis de l’Horta (2018), un interessant curtmetratge de David Segarra que ens alertava del procés de desconnexió amb la terra, de la fragmentació de les comunitats i de la pèrdua d’una forma de vida tradicional mil·lenària. Ara, David, director i autor del guió, amb el concurs de Xavi Sarrià i l’edició i fotografia de Víctor Serna, han estrenat en els cinemes Lys de València i en À Punt No s’apaguen les estrelles, pel·lícula nascuda a partir de la cançó que el cantant d’Obrint Pas va compondre per a La mort de Guillem, una pel·lícula que ha assolit cotes molt altes d’audiència en la televisió valenciana.

No s’apaguen les estrelles, d’encertat títol poètic i conceptual, és una producció de Tourmalet amb la participació d’À Punt Mèdia i el patrocini de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. L’estructura visual és semblant a les obres anteriors de David Segarra: viratge a blanc i negre, primers plans, llargues panoràmiques i la cadència de la càmera lenta en algunes escenes. En els cinquanta-un minuts de durada, amb la lletra de la cançó com a fil conductor, assistim a una polifonia de veus absents dels noticiaris, periòdics i ràdios, tot i estar presents en el combat quotidià per la supervivència del nostre hàbitat, en les diverses lluites en defensa de la terra, les llibertats, la cultura, l’educació, la música, la llengua, el trinquet… Elements significatius de la nostra forma de ser, de la nostra identitat.

En la narració coral entreveiem deu veus diferents, deu veus lluitadores. Vicent Torrent, el cantant i fundador d’Al Tall: «Ni les amenaces ni la violència de l’extrema dreta van poder baixar-los de l’entaulat»; Roser Santolària, mestra del Moviment Freinet: «El valencià no existia en l’escola»; Maria Navarro, presidenta de la Fossa 126 del Cementeri de Paterna: «La por i la humiliació que va patir en la postguerra la meua família»; Betlem Agulló, germana de Guillem: «La pèrdua del meu germà em va deixar sense consol»; Joan Benages, masover i pastor: «La terra per a mi és la base. Ho és tot»; Elena Solanas, neboda de la Pastora: «En acabar la guerra, la Pastora va haver de fugir i es va unir a la guerrilla»; Ahmed Touzani, músic i llaurador: «Quan et sent cantar a tu (el Botifarra), sent cantar el meu poble (Marroc)»; Mireia Vidal, llauradora de la Punta: «Tindre un veí o veïna és tindre una part extensa de la teua família»; Hèctor Vidal, pilotari, jugador de raspall: «Hi ha hagut un desprestigi molt gran que ha patit la pilota per estar lligada a la cultura popular»; Pep Gimeno, Botifarra, ens lliura una lliçó inoblidable de sa mare: «Ma mare va anar a València i a l’Estació del Nord va demanar un bitllet a Xàtiva. Li van dir: ¿Cómo, qué dice? I ma mare va tornar a repetir que volia un bitllet per anar a Xàtiva. Señora, es que no le entiendo. I ella va dir: Com que no m’entenen si estem a València! Que em dones un bitllet per a Xàtiva. I li’l donaren».

S’evidencien també, en aquest relat plural, en aquesta pulsió col·lectiva, vistes immenses, muntanyes llargues sense parió, pobles emergents, siluetes inversemblants damunt la boira, marcades per la calma dels plans generals i els ritmes pausats. Encarats, oposats, a la velocitat fugissera, vertiginosa del món modern, mentre la terra està sempre esperant-nos; perquè, no ens enganyem: darrere dels generosos camps i dels habitatges tradicionals albirem en la llunyania els gratacels amenaçadors.

De vegades, les imatges semblen dansar de forma caòtica. Malgrat aquest sentir epidèrmic, tot té un sentit, un ordre natural, que invita a la reflexió serena, tranquil·la, en aquests paisatges esplendorosos que representen un cant a la terra i a l’aigua. Sense oblidar els animals i les plantes que viuen en els nostres ecosistemes, part essencial i vital, invisibles en moltes produccions audiovisuals. Fotogrames que els autors de No s’apaguen les estrelles han organitzat mitjançant un subtil i seductor diorama atapeït de gats endormiscats, insectes invisibles, ocells embolcallats de vistosos plomalls, cavalls i egües de passat èpic, ovelles repicant velles esquelles i orgullosos galls que amb les seues mirades escrutadores, sostingudes, ens pregunten si sabem el que ens juguem en la desfeta de la natura, en la destrucció de l’hàbitat que ens ha acollit des del naixement com a espècie.

I, al capdavall, escorcollem, al centre de tot, l’home com a mesura de totes les coses: rostres anònims treballats per l’efecte del temps, solcats d’arrugues que defineixen els desacords de la geografia humana, enquadrats per la càmera a la nostra altura. «Què som? On estem?», ens demana Vicent Torrent. Comptat i debatut, imatges que ens deixen embadalits en allò eternal sacsejant la nostra consciència.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top