Tens 0 productes a la teua cistella
Ermita del Crist d’Algemesí. Gravat reproduït a la revista La Ilustració Catalana del 31 (sic) de febrer de 1887.
El 15 de febrer de 1871 la premsa valenciana anuncià que s’havia celebrat a Algemesí «el bautizo de un hijo del celeste imperio» que «había resuelto abrazar la religión del Crucificado». Es tractava d’un xinés que, deu mesos abans, es va presentar a l’ajuntament de la localitat riberenca demanant ajuda «en su propósito de encontrar una casa donde pudiera él ocuparse en las faenas del campo, […] sin otra retribución que la comida y el vestido». És a dir, en règim de semi esclavitud.
Així, Zun-Funjao –que aquest era el seu nom– explicà que, en 1848, «no pudiendo prolongar la presencia de tanta miseria como se veían obligados a sufrir su esposa e hijos», va decidir «venderse por once duros a un traficante inglés» que el traslladà fins a Cuba. On, després de treballar durant deu anys en una plantació de sucre, es veié involucrat en «una pendencia entre los trabajadores», de resultes de la qual fou empresonat a Ceuta.
Després de complir la condemna, en 1868 passà a la península: a Málaga, concretament. Des d’allí enfilà cap a Barcelona; i, en travessar la comarca de la Ribera, quedà «prendado de la rica huerta de nuestra provincia, y con especialidad del pueblo de Algemesí». Com que volia treballar, el secretari municipal el recomanà a un amic, «que le recibió con gran contento y satisfacción, ocupándose desde el siguiente día en los trabajos de la labranza, que verificó con tanta asiduidad y esmero como los del país». I, és clar, amb un diamant en brut així, passà el que, tractant-se del segle XIX, era inevitable: «le indicaron sus protectores y amigos de estos la buena idea de bautizarse». L’anònim periodista assegurava que «mucho costó hacerle comprender la importancia y significación del sacramento». Però, a la fi, «accedió con júbilo». Home, si tenim en compte que procedia d’una de les zones més deprimides de la Xina, i que s’havia passat més de vint anys treballant com un esclau i tancat a una presó del nord d’Àfrica, és evident que la Ribera del Xúquer degué semblar-li el paradís.
El bateig fou acordat «por el ayuntamiento, clero y mayores contribuyentes»: the local power, vaja; i es portà a terme amb el cerimonial i la solemnitat de les grans ocasions més: banda, comitiva, vol general de campanes, quatre capellans… i «un immenso gentío». Com a padrí, hi actuà l’alcalde. I «la persona a quien servía el chino obsequió a todo el mundo con un abundante y bien servido refresco, en el que se consumieron muchas libras de chocolate, dulces, bizcochos, etc.». Circumstància que aclareix el motiu pel qual l’acte comptà amb l’assistència entusiasta i massiva de la població.
En fi, un detall crida l’atenció, d’aquest i d’altres batejos vuitcentistes que també he pogut documentar: i és que la majoria de les cerimònies reberen el fervorós concurs i padrinatge de propietaris rics i potentats que instrumentalitzaren aquestes «conversions» en benefici propi, fins al punt de transformar-les en actes de propaganda i promoció. En aquest sentit, cal remarcar també que els neòfits –sovint persones estrangeres i marginals, amb escassos o nuls recursos econòmics– no sempre tenien clara la conveniència i/o sinceritat de protagonitzar un acte d’aquelles característiques. Siga com siga, una cosa resulta evident: els qui acceptaven ser batejats ho feien convençuts que això els ajudaria a integrar-se socialment i a millorar les seues condicions de vida.
Revista número 496. Novembre 2023.
