El bilingüisme i les responsabilitats morals

El pitjor enemic de les comunitats que parlen llengües en perill de desaparició és la inconsciència. Una societat on el procés de substitució lingüística hagi desembocat en una situació de bilingüisme pot transformar-se amb rapidesa en una societat monolingüe. Els parlants de la llengua desplaçada poden no percebre’n l’amenaça. Poden pensar que en són molts encara, o negar-se a acceptar que parlen una llengua que ha començat a deteriorar-se, amb un nombre cada vegada major d’interferències de la llengua dominant. O poden manifestar una adhesió entusiasta a la que va ser la seva llengua materna i, alhora, fer-ne un ús escàs en tota mena de circumstàncies.

És impossible aturar o revertir un procés de substitució lingüística si els parlants no estan convençuts del valor de la llengua que parlen, si no l’usen sempre que poden i si no fomenten les oportunitats d’escoltar-la. Si la majoria dels parlants s’avergonyeixen de parlar-la, canvien contínuament a la llengua dominant i no presenten cap tipus de resistència a la creixent invasió d’espais per la llengua hegemònica, la situació de bilingüisme durarà poc temps.

Esquemàticament, un procés de substitució es pot completar en tan sols tres generacions. La primera generació era monolingüe en la llengua recessiva. La segona aprengué a ser bilingüe, però no va transmetre la seva llengua materna a la descendència, sinó només la llengua dominant. La tercera va ser monolingüe en la llengua dominant.

Ara bé: en l’esquema, els parlants bilingües de la segona generació semblen els únics culpables de la pèrdua d’una llengua. Per què no es van mantenir bilingües? Què hi podien perdre? Per què s’avergonyien de la seva llengua materna fins al punt de no voler transmetre-la a la generació posterior?

Vulgarment, es consideraria un simple cas d’autoodi. Es diria que s’han venut al guanyador i que oculten aquelles característiques que els fan diferents de la resta. Però contemplar només les tendències dels parlants bilingües, en realitat, és molt desorientador, perquè no prenen decisions tots sols. Els parlants monolingües de les llengües hegemòniques, de les llengües que s’imposen, també hi tenen alguna cosa a dir, i no sempre són conscients del perill que representa la seva tendència a menysprear la possibilitat de ser bilingües. Ells, potser, pensaran que com que ja parlen la llengua dominant, tothom els entén. Per què haurien d’esforçar-se a aprendre una altra llengua? Són els altres els que han de mantenir la llengua dominada, els seus parlants natius.

Desgraciadament, no sempre es tracta d’un menyspreu passiu. Els parlants de llengües hegemòniques, quan es converteixen en majoria, solen tenir actituds hostils cap a la minoria. L’odi lingüístic, de fet, és extraordinàriament comú.

Mentre s’està encara a l’inici del procés de substitució, els parlants de la llengua hegemònica es conformen a exhibir la suposada superioritat de la seva condició, el seu estatus lingüístic privilegiat. Però, quan el procés avança i s’arriba a una situació en què el bilingüisme es generalitza entre els que encara són parlants de la llengua recessiva, els parlants de la llengua hegemònica poden arribar a rebutjar amb agressivitat els parlants que es mantenen fidels a la llengua en recessió. No es tracta d’incomprensió lingüística, encara que es disfressarà com a tal, sinó de pur i simple odi. Probablement, l’agressor dirà: «No t’entenc. Parla’m en la meva llengua». O dirà: «Si vols que et faci cas, no em parles en la llengua X». Es nega a entendre la llengua odiada. I l’odia tant que fins i tot mostrarà agressivitat o rebuig cap a una persona que no coneix de res més.

Així, tota situació de bilingüisme pot convertir-se en una trampa definitiva per a les llengües en recessió. Per què? Perquè és possible que la majoria dels parlants de la llengua dominant es mantingui obstinadament monolingüe. I alguns, fins i tot, agressivament monolingües. Mentrestant, els parlants de la llengua en recessió aniran convertint-se en bilingües. Amb el temps, i a causa de l’agressivitat dels altres, tendiran a deixar d’usar la llengua recessiva cada vegada en més situacions. Així, començaran a no parlar la llengua odiada quan són fora del seu poble o del seu barri, o a no parlar-la a desconeguts. Dos parlants d’una llengua recessiva que no es coneguin ni tinguin pistes sobre la llengua de l’altre, probablement, iniciaran una conversa en la llengua hegemònica i perdran així una oportunitat de fer servir l’altra.

Quan es parla de les virtuts del bilingüisme s’oblida, en general, que els únics parlants que es veuen impel·lits a aprendre les dues llengües són els que tenen com a materna la llengua recessiva. Els que parlen la llengua dominant poden parlar amb tothom i anar a tot arreu sense canviar de llengua. Per això, una situació de bilingüisme només es podrà mantenir si es desaprova socialment l’odi lingüístic i si els parlants de la llengua dominant tendeixen a aprendre la llengua recessiva. No són dues condicions fàcils d’aconseguir.

 

Revista Saó Núm.518,pàgs.44-45. Novembre 2025.