El bou i la Lluna

En el món passen algunes coses que no entenc. Ni entenc ni, molt menys, comprenc. Bé, està clar que no tinc la capacitat intel·lectual de copsar tots els coneixements. Tampoc és que ho pretenga, vaja. Posem, per exemple, la teoria de les cordes o l’allioli fet al morter. Es pot explicar de manera més poètica el funcionament de l’univers, amb cordes que vibren i el conformen? Com es pot produir una textura tan contundent i, alhora, subtil només amb dos ingredients combinats dins d’un recipient de fang i moguts amb una mà de fusta? No ho entenc: simplement ho observe i me’n meravelle.

D’altres, però, voldria entendre-les, però tampoc ho aconseguisc. M’esforce per esbrinar com és possible que hi haja males persones. És a dir, per què algú, podent ser amable, saludar quan es troba amb congèneres, ajudar el personal, anar amb la veritat per davant, i actuar amb bona voluntat, tria fer mal. O com és possible que, de totes les modes passatgeres que venen i van, hagen tornat els escalfacames en primavera i no les gavardines a la tardor. O per què es va originar el ballet infernal de la tornada de Paquito el Chocolatero.

N’hi ha una, entre totes, que no crec que entenga mai de la vida, i que assalta algunes de les nostres comarques sobretot a l’estiu. Els bous. Al carrer, embolats, a la mar. Des del mes de juny, comencen a proliferar tanques immenses en els pobles on encara hi ha gent que es diverteix fent patir un animal. Fent festa del sofriment d’un ésser viu.

Per ara, no ens hem atrevit, com a societat en conjunt, a eliminar una pràctica que, des del meu punt de vista, ens acosta al Paleolític. És obvi que ben pocs partits han volgut agafar el bou per les banyes de veritat. Supose que la política municipal pesa molt en la qüestió. Segons la localitat que siga, manifestar-te obertament en contra de deixar que un grup de joves i no tan joves arrisquen la seua vida corrent prop d’un animal entre enfadat i desorientat que pesa al voltant de mitja tona pot significar perdre vots, tant a l’ajuntament com la Generalitat i més enllà. Perdre bous i esquelles, en resum.

Per rematar la faena, fins i tot hi ha partits que prometien preservar la tradició taurina al seu programa electoral. No només el del partit de l’afortunadament cessat exvicepresident torero: l’espectre de la dreta va a una. En la resta, tenim de tot, de qualitat normaleta. Només dues excepcions es pronuncien amb rotunditat en contra d’aquests espectacles, mentre que la majoria va a pas de bou i navega en l’ambigüitat de «garantir el benestar animal». No cal ser Rodríguez de la Fuente per saber que mai pot estar bé un animal que és transportat per carretera des d’una granja més o menys gran (i n’hi ha algunes que es veuen des de la carretera, precisament), que és llançat a una plaça redona o un carrer barrat, obligat a córrer per llocs que no coneix, assetjat per homes de totes les edats (fins i tot les il·legals), en alguns casos amb unes torxes enganxades a les banyes, en altres casos precipitat a la mar. I si entrem a parlar de les corregudes i les barbaritats que els fan, per acabar matant-los de manera ostentosa i lenta… Tot això sense esmentar els humans ferits i fins i tot morts que tenim cada any.

Una altra plaga del temps de la calor és, sense dubte, la cançó de l’estiu. N’hi ha un parell que venen al cas. En una, del 1964 però que es va tornar a posar de moda a finals del segle XX i que ara té una versió nova (del grup del fill d’un famós tresorer), un bou estava enamorat de la Lluna i la buscava en el riu en què s’emmirallava, molt cabrejat perquè no la trobava. Tot molt rànciament bucòlic. Retornant com l’allioli. En l’altra, més casposa encara, un intèrpret que renega dels homes blandengues, cantava a un bou jove que de tan bonic se salvava de ser utilitzat en les festes i que es reservava per a procrear. La lletra fa feredat, sobretot la darrera estrofa, en què es narra com una vaqueta que no sucumbia als seus encants va ser finalment passada per la pedra en contra de la seua voluntat. Tot molt metafòric. No penseu que busque la Lluna per la bassa: la guerra cultural es lliura també en els detalls més menuts.

Al meu parer, el patriarcat n’està darrere. De quasi tot, val a dir, però en particular en aquest cas concret. Només cal veure les fotos dels bous al carrer. Homes majoritàriament. Dic les fotos perquè entendreu que jo ni m’hi acoste. No estic dient que no hi haja dones, que n’hi ha, i en tots els àmbits del sector. Però aquestes activitats són aclaparadorament masculines. Si els mirem amb deteniment, són contextos en què es mescla l’adrenalina, la comunió entre iguals, la força de la manada, l’atavisme més desaforat. La frontera entre allò humà i allò animal sembla esborrar-se. De fet, es canvien els papers: els homes es tornen bèsties i les bèsties s’humanitzen. Com en les cançons de l’estiu sobre els bous. No importa que patisca un animal, si això els fa sentir grans, importants, valents.

Mirat des d’aquesta perspectiva, hi ha un perill evident, i no només per la integritat física de bous i homes: correm el risc de continuar normalitzant la tortura i que els nostres xiquets s’eduquen pensant que poden tractar així un ésser viu, i, de pas, posar la seua salut i vida a l’extrem. I tot açò només per passar el temps i demostrar(-se) que són homes.

Iniciatives com fer correbous ficticis per la ciutat de València ens han de posar en alerta perquè tenen com a objectiu contribuir a la guerra cultural de la barbàrie contra la pau, de la testosterona exacerbada contra la raó, dels crits contra les idees. Del mal contra el bé. Quasi en paral·lel, i ja amb el partit declarat obertament masclista, per sort fora del govern, la Conselleria d’Educació ha eliminat totes les referències a la perspectiva de gènere i la coeducació de les instruccions d’inici de curs, que és la normativa que regeix l’organització i funcionament dels nostres centres escolars. Casualitat? Potser en el temps sí, però no en el fons: tenen el pla traçat i van amb velocitat de creuer per acomplir-lo. De nosaltres dependrà que no ens torne a tussar el bou.

Només demane que, qui estem per un altre món possible, vulguem mossegar la Lluna, ens arromanguem i ens hi posem. Queda menys temps del que sembla.

 

Revista número 504, pàgs. 50-51. Juliol 2024.