Tens 0 productes a la teua cistella
Afirmaven Antoni Ariño i Sergi Gómez fa uns pocs anys en el seu acreditat estudi titulat La festa mare que, en una societat complexa i globalitzada, estructurada en múltiples categories que s’interrelacionen i creen múltiples fonts d’identitat, la conseqüència de les quals, ja s’ha dit en més d’una ocasió, ha estat la porositat d’unes fronteres cada volta més difuses i la necessitat tant a nivell personal com grupal d’afirmar la pròpia especificitat, la cultura festiva desenvolupa un paper central a l’hora d’articular simbòlicament la consciència de la nostra personalitat com a poble. No hi puc estar més d’acord.
La cultura festiva, com a part del nostre patrimoni cultural immaterial, resulta un component crucial de la identitat col·lectiva de la societat valenciana. Les diverses celebracions, tradicions i rituals que marquen moments especials al llarg del calendari anual reflecteixen a través de la indumentària, la música, les danses, la gastronomia i tantes altres activitats específiques la nostra idiosincràsia, i resulten fonamentals en el foment de la cohesió social, la transmissió de valors i l’expressió de la diversitat cultural, enfortint el sentit de pertinença, al temps que preserva i adapta als nous temps les tradicions heretades dels nostres pares en un món en canvi constant.
A més a més, en les últimes dècades assistim a un procés de revalorització d’aquest patrimoni festiu gràcies a la implicació d’agents particulars, associacions, administracions i, fins i tot, podríem dir-ho a un fenomen de patrimonialització de la cultura festiva. Una de les mostres més evidents d’aquesta dinàmica és l’inici de diferents processos de declaració de moltes de les nostres celebracions com a bé d’interés cultural immaterial. Els interessos, per descomptat, en són diversos i potser no siga ara el lloc per desgranar-los. El ben cert és que en aquestes expressions populars hom veu un vector d’afirmació de la identitat grupal, articulada a través d’una autèntica litúrgia cívica que cobra tot el seu sentit mitjançant rituals de catarsi festiva.
Una d’aquestes manifestacions del patrimoni festiu valencià més belles i, alhora, encara hui desconeguda per a molts, és, sense cap mena de dubtes, el Cant de la Carxofa. Circumscrita en l’actualitat a un àmbit geogràfic concret i limitat, en el passat va gaudir d’una extensió i difusió molt més àmplia, el que diu molt en favor de la popularitat que arribà a assolir llavors i del valor cultural que allotja en l’actualitat.
Conservada a Silla, Alaquàs i Aldaia des d’antic, i recuperada en les últimes dècades a Catarroja, Picassent, Quart de Poblet, Castellar-l’Oliveral i els barris del Carme i el Canyameral de València, el Cant de la Carxofa és una representació parateatral on un xiquet o xiqueta vestit d’àngel apareix assegut o dempeus dins d’un artefacte en forma de carxofa amb les fulles cap avall. Des d’una certa altura i en el moment en què la imatge sagrada es deté en arribar al temple parroquial, abans de finalitzar la processó, les seues fulles s’obrin lentament i deixen al descobert l’angelet perquè cante un himne laudatori en obsequi del patró o patrona de la població, acompanyat d’orquestra i cor.
Aquest himne o motet, titulat originalment Glòria a Déu a dalt del cel, li és atribuït històricament a un jove compositor de tan sols catorze anys, de nom Rigoberto Cortina Gallego (Godella, 1840 – València, 1920), i amb un talent musical fora del comú, tal com demostraria anys després. L’estrena del villancet es feu a la població de Silla l’any 1854 i prompte s’estendria a moltes altres localitats de la comarca, el que en ocasions li ha valgut la denominació popular de la Carxofa de Silla.
Els orígens, però, d’aquesta manifestació festiva són prou anteriors, ja que tant el mecanisme en forma de carxofa com la interpretació d’un motet laudatori són el resultat d’un procés de continuïtat i canvi d’un costum celebratiu molt més antic. De fet, aquest origen primigeni l’hem de buscar en les pràctiques escèniques procedents de la baixa edat mitjana i que encara hui en dia podem veure en la complexa estructura emprada en la representació del drama assumpcionista del Misteri d’Elx.
La seua espectacularització agafarà força en l’edat moderna. Precisament, el gust per l’espectacle, l’aparença grandiosa o el poder d’enlluernament immediat i superficial serà una de les característiques més peculiars de la mentalitat barroca, i de la qual moltes de les nostres festes encara són hereves en l’actualitat. No debades, ho vulgam o no, en certa mesura som neobarrocs. Ho demostren l’alegria amb la qual assistim a la representació d’aquest tipus de funcions basades en mecanismes semblants, com ara la taronja de les festes sexennals de Morella, aparell format per quatre gallons que s’obrin al pas de la imatge sagrada i, des d’on un xiquet vestit de l’arcàngel sant Miquel recita una lloança a la Mare de Déu.
Si ens escabussem en els documents d’època foral, la connexió amb el passat no pot ser més evident. D’aquells temps podem ressenyar un cas paradigmàtic que pot resultar certament familiar i que ocórrer amb motiu de la visita feta pel monarca Felip IV de Castella a València en 1632. El dilluns 19 d’abril d’aquell any el sobirà entrà en la ciutat a cavall i davall pali pel Portal de Quart. Davant les portes, un xiquet vestit d’angelet eixí d’un artefacte de fusta en forma de magrana per tal de lliurar-li les claus de la ciutat. També durant una processó general celebrada a la ciutat en 1726 en honor a sant Vicent Ferrer i amb motiu de la concessió del rés doble al dominic. En passar per davall d’un arc de triomf bastit en el carrer del Mar, es va obrir una magrana d’on sortiren diversos ocells mentre un xiquet muntat sobre una àguila descendia d’ella cantant uns versos en honor al sant.
Ocasions per a mostrar aquest tipus d’invencions festives les trobem des d’antuvi en l’àmbit religiós en celebracions relacionades, per exemple, amb la Setmana Santa, com aquella de 1740 en què la V.O.T. del convent de Nostra Senyora de Sales de Sueca encomanà la construcció d’un escenari per a la representació de la Passió el Divendres Sant, i en la qual es descobriria una carxofa que, al temps que anava baixant i obrint les seues fulles, mostraria dins un angelet cantant.
Derivat d’aquelles expressions religioses populars és encara hui el Cant que se li dedica al Crist dels Afligits del Canyamelar en acabar la processó del Dilluns Sant. O les que se celebraven durant l’acte de l’Encontre el Diumenge de Resurrecció a Torrent, a Mislata o a Albalat dels Sorells. Ens podem imaginar l’efecte que produirien, d’una emoció inusitada, reforçada pel silenci respectuós de la massa del públic que l’escoltaria emocionat.
Encara en el pas del segle XVIII al XIX hi trobem una manifestació més, efímera això sí. És el cas de les festes centenàries dedicades al patró sant Vicent a la població d’Agullent entre els dies 4 i 6 de setembre de 1800, quan per dues vegades es verificà aquella invenció. Però val a dir que una de les baules principals en el manteniment d’aquesta tradició centenària dins de les festes patronals dels nostres pobles li la deguem a la població de Sueca. De la seua importància ja feia esment Bernat i Baldoví en l’obra Qui no té la vespra, no té la festa, estrenada en 1845. I sembla que el mecanisme seria de principis de la centúria. Aquest es va renovar en 1854 i curiosament tres anys després els de Sueca en regalaren una còpia als de Silla.
A partir de la meitat d’aquella centúria la tradició s’expandí per terres de la Ribera del Xúquer i, sobretot, de l’Horta de València. I podem resseguir la història i presència a moltes poblacions, de vegades certament puntual i efímera, altres una mica més contínua, gràcies a les notes de lloguer del vestit de l’angelet i el mecanisme de la Carxofa que algunes roberies valencianes subministraven llavors. Així, per exemple, entre 1857 i 1859 per a les festes de Sueca s’encomanà el vestit a la roberia de Salvadora Cucarella, en 1860 a la de Juan María Gimeno i des de 1868 fins a 1891 a la de Miguel Insa.
Per descomptat, el nombre i varietat dels vestits de l’angelet serien diversos, depenent de l’època i edat de l’intèrpret. Tanmateix els aparells mecànics. Sabem, per exemple, que la Casa Insa en posseïa dos per a llogar i que altres roberies, com la de Castellote, també en tenia una.
En el cas de la comarca de l’Horta, la notícia més antiga és la de la processó del Santíssim Crist de Silla. En 1857 la roberia de Gimeno els llogava el vestit de l’angelet. I així, primer a Gimeno, després a Cucarella i des de 1867 i fins a la meitat del segle XX a Insa, les roberies valencianes ha tingut un paper fonamental en l’esdevindre d’aquesta manifestació festiva a Silla. L’estudi dels seus fons documentals, a més a més, ens aporta notícies de molts pobles on aquesta se celebrava i ens permet de fer un mapatge que pot ajudar a entendre la transcendència que aquesta expressió de religiositat popular ha arribat a assolir en el territori valencià.
En 1858 apareix per primera vegada a la processó del Crist d’Aldaia el lloguer del vestit, també efectuat a la roberia de Gimeno. Tornarà a aparéixer en 1865 als llibres de comptes de Cucarella, però ara per a la vespra i en l’àmbit de la cavalcada festiva. És a partir de 1879 quan apareix el lloguer del vestit de l’angelet en la processó del Crist sense pràcticament alteració fins als nostres dies.
Tanmateix, notes del lloguer del vestit les trobem a les festes del Crist de la Fe de Paterna (1860); Sant Roc de Catarroja (1905) i per al Crist de la Pietat d’aquesta població (1919-1925); Godella (1880); Castellar (1885-1950); Benifaraig (1896); Campanar (1898); Massanassa (1890-1891); Beniparrell (1892); Alcàsser (1896); Rocafort (1907); a Alboraia durant la processó al Crist de la Providència (1906), la Mare de Déu d’Agost (1906 i 1947) i el Corpus (1901, 1917, 1919, 1942 i 1943); Almàssera (1904); Rafelbunyol (1906); Mislata (1908-1916); Torrent (1910-1911); Picanya (1917); Alfafar (1919); Foios (1921); Albuixec (1923), etc.
A Alaquàs, el vestit de l’àngel de la Carxofa es dispensà per primera vegada per a la processó de la Mare de Déu en 1890 i per a la del Crist en 1897 i 1898, quan s’encomanà el vestit i l’artefacte. L’any següent i posteriors ho seria per a la processó de la Mare de Déu i definitivament a partir del 1903 tant l’aparell com el vestit d’angelet eren contractats per a ambdues processons.
A Montcada, durant la festa de la Puríssima el 17 de setembre de 1905 s’encomanà tant l’aparell com el vestit de l’àngel, així com per a la processó de la Mare de Déu de l’Assumpció celebrada el 27 d’agost de 1943. L’interés per aquest tipus de manifestacions en obsequi als patrons locals donà lloc en ocasions a vertaderes variacions d’aquest mecanisme, com ocorregué en l’any 1915 a aquesta localitat. Fou durant les festes en honor a la Puríssima, celebració per a la qual el rector de la població, Juan Bautista Casañ, manà construir un aparell semblant anomenat La Glòria de Montcada, alçat a la plaça de l’església sobre una base triangular i a una altura de set metres, el qual en arribar la patrona al temple s’obrí per a mostrar un angelet que entonà un himne a la Mare de Déu.
A banda de d’aquestes celebracions durant les festes patronals, la lectura dels arxius de la roberia Insa ens permet documentar la seua representació per a les processons dels Corpus Christi a Alfafar en 1906 i posteriorment en 1930 i després de la guerra, en els anys 1940, 1944, 1945 i 1949; a Burjassot en 1925 durant la huitava del Corpus, a Mislata en 1941 i a Meliana en 1947.
A la ciutat de València també han estat diverses les festes religioses de carrer o de barri que han comptat amb aquesta representació parateatral per a festejar el seu patró o patrona, tot i que fora de manera puntual algun any. La manifestació més antiga la tenim al barri del Grau, en 1888, quan es llogà per a les festes de l’Assumpció de la Mare de Déu. Però també a Marxalenes (1905), al carrer de Sagunt (1911), al barri de Soguers, al Forn d’Alcedo, a les parròquies de Sant Andreu, Sant Agustí, a Carpesa, Massarrojos, Benimàmet, Benimaclet, Russafa, etc.
Fora de la comarca de l’Horta, a més de la citada a Sueca, també està documentada a Alginet, (1892-1895), Alzira (1923-1924), Carcaixent (1926), Oliva (1924-1927), Bunyol (1908); Vila-real o, fins i tot, més lluny encara, hi ha referències a Múrcia o a Cabdet, on encara es conserva aquesta tradició. Un abast tant geogràfic com temporal que atorga sentit al que hui en dia encara es representa i que reforça eixe sentiment de pertinença, una major valoració patrimonial i una capacitat d’evocació del que som com a poble.
Una manifestació, en definitiva, que com recordava fa temps l’investigador Rafael Roca ha esdevingut una de les expressions de la nostra devoció popular més belles i carismàtiques, fins al punt d’atorgar identitat als pobles que la celebren.
