Tens 0 productes a la teua cistella
Els orígens de la inflació actual
Darrere, n’hi ha un grapat de factors que ja no podem defugir: la crisi econòmica del 2008 —no tancada del tot—, la COVID-19 —amb repercussions sense neutralitzar—, la guerra d’Ucraïna —cada cop més aguditzada i enriquint encara més la indústria armamentista—, el canvi climàtic —sense cap compromís per part dels Governs mundials de detenir-lo—, unes finances que devoren des de fa dècades el capital productiu, una globalització que no sap fer-los front als xocs i riscs cada cop més freqüents, el creixement explosiu del deute públic i privat, i la brutal desigualtat socioeconòmica mundial —potser el pitjor de tots, perquè afecta el 99% de la ciutadania.
Morfologia dels problemes econòmics actuals
No tenen un caràcter puntual ni superficial, ni per separat ni en conjunt. Ans al contrari: formen part d’una estructura econòmica iniciada fa unes dècades que, a nivell profund, és ben diferent de les anteriors. No significa que en sigui millor o pitjor, sinó que el seu caràcter pregó ateny a situacions estructurals. En conseqüència, operar sobre cada element que la conformen de manera individual i sense tenir en compte els restants components implica transformar enèrgicament tot el sistema sense aportar-hi una solució definitiva.
Objectius de l’organització econòmica actual
Si volem que predominin el màxim benefici i la concentració de l’ingrés, la riquesa i el poder, els capitals han de tenir una llibertat total, el deute ha de ser-ne el seu motor i les finances l’espai predilecte dels guanys.
Ara bé, no evitar-ne la seva contrapartida negativa —l’increment de la inseguretat i el risc, les crisis recurrents, una major desigualtat socioeconòmica i la destrucció mediambiental del planeta— afecta molt nocivament la immensa majoria de la població mundial.
Actuacions en l’àmbit del canvi climàtic
Si volem combatre’l de debò, caldrà frenar la finançarització i augmentar la competència en els mercats. També haurem de plantar-los cara a les grans empreses contaminants mitjançant una legislació adequada i efectiva emesa des dels Governs d’arreu del món. Mesures que hauran de tenir en compte els interessos socials generals a l’hora de prendre les decisions.
La mateixa finançarització que tan afecta el planeta mediambientalment sols podrà ser aturada de manera eficaç si es posen límits als moviments dels capitals, es desencoratja l’especulació financera i es prohibeixen les jurisdiccions incontrolades (paradisos fiscals, per exemple). Sols tornant a situar la globalització en un àmbit força diferent de l’actual es podria fer encara alguna cosa.
Amb tot i això, la globalització mai no serà segura ni robusta si no es bloqueja radicalment el canvi climàtic i es paralitza la via a curt termini que ha imposat la finançarització.
Conseqüències de l’evolució econòmica actual
Mentre predominen la finançarització, l’endeutament accelerat i un sistema que afavoreixi la concentració de capitals i d’ingressos, la desigualtat extrema està servida i provocarà un afebliment dels mercats i de l’activitat productiva que agullonarà el conflicte social i, doncs, la dretització política de la ciutadania, amb resultats que coneixem bé: l’ascensió del nazisme a Alemanya, el feixisme a Itàlia i el franquisme a Espanya. I no entrem en els darrers corrents…
Com tractar els «símptomes» per guarir el «malalt»?
Tractar cada «afecció» per separat com si fos una malaltia independent que no afecta l’estat general del pacient és un error: els símptomes de la malaltia particular actuen arreu del cos de manera contagiosa i la medicació ha de centrar-se no sols en l’alifac particular sinó també en la prevenció dels seus efectes en la còrpora global.
Mal «metge» serà l’economista que aïlli cada malaltia de les restants, ja que actuen en conjunt: sense interrelacionar-les, no podrà comprendre-les ni aplicar els remeis adients a cadascuna d’elles i al conjunt. Tampoc no és possible descompondre-les per donar-li a cada peça una solució particular: estan totes elles entrellaçades i depenen les unes de les altres.
És a dir, la inflació no és l’únic problema que té l’economia mundial actual. Fins i tot, podria donar-se el cas que comencés a minvar —sembla que està fent-ho ja— sense que millorés l’estat general del pacient, puix que no resten «guarides» les causes que hi ha al darrere i que són les que l’han feta sorgir.
Hem de començar a copsar que el problema del canvi climàtic no té una identitat pròpia ni independent, sinó que està condicionada per la hipertròfia de les finances i la lògica financera, la globalització mal entesa, el tractament del deute i la cruel desigualtat present. I el mateix s’esdevé amb els altres factors: tots estan íntimament relacionats.
La inflació, les crisis econòmiques cada cop més freqüents, els tancaments d’empreses, l’atur, la pobresa i tots els problemes ja enunciats en el primer paràgraf formen part d’un tot —com si de peces d’un puzle es tractés— i no podran ser compresos ni, per tant, tractats, si se’ls observa i analitza de manera individual.
No podem obviar que l’economia és un sistema complex, la qual cosa no significa que sigui una suma de parts, fets o processos aïllats. Per contra, es tracta d’un conjunt d’elements, fets i processos entrellaçats que no poden subsistir els uns sense els altres i que comporten una totalitat que no es pot fragmentar ni funcionar per separat.
Així mateix, al sistema no li calen més afegitons per tal que s’hi produeixin canvis. Si les coses hi van bé, no en calen més. Si comencen a anar malament, afegir-n’hi pensant que millorarà pot afectar-ne una o més parts, que acabaran repercutint en el sistema global de forma aguda i el distorsionaran amb més o menys gravetat.
La qüestió és deduir quines conseqüències pot tenir aquest desgavell del sistema en el planeta…1
1 L’article ha pres com a referència el llibre Más difícil todavía, de Juan Torres López. Editorial Deusto (2023).
