El canvi climàtic

Canvi climàtic, efecte hivernacle, calfament global i desaparició de la capa d’ozó. Qualsevol persona que no visca en una bombolla escolta quasi a diari algun d’aquests conceptes. Però, entenem vertaderament el seu significat? Començarem explicant-los de darrere cap avant, ja que potser siga la forma més adient de fer-ho.

La capa d’ozó queda definida de forma simplista com una zona de l’atmosfera terrestre amb una proporció d’ozó superior a la de qualsevol altra part del planeta. Ara bé, per què o com ha arribat tot eixe ozó allí? Per a respondre aquesta pregunta cal que ens remuntem quasi a l’inici del planeta Terra. Aquest, des que es va formar, va haver de sofrir molts canvis fins a ser apte per a acollir vida. El xoc de materials extraterrestres era continu, els quals provocaven canvis en la proporció dels gasos del planeta, erupcions volcàniques i pluges torrencials. El planeta estava boig.

Cal no oblidar que els gasos esmentats adés estan formats, d’igual manera que la resta de formes de la matèria, d’elements químics; elements químics que aprofitaren aquelles condicions per tal d’interactuar entre ells. Hui en dia n’existeixen 118 en la taula periòdica, és a dir, que la quantitat de possibles combinacions entre ells és immensa. És cert que no tots ells poden confluir, però es tracta de posar un exemple per tal d’imaginar la magnitud del procés.

D’aquestes combinacions aparegueren molècules simples que a poc a poc anaren, al seu torn, combinant-se entre elles i formant-ne de més complexes. Primer, aquestes foren inorgàniques, però després les orgàniques –és a dir, glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics– foren capaces de conviure per tal de donar lloc a la unitat bàsica de la vida: la cèl·lula. De primer, procariota, simple i sense nucli definit, i després, d’organització eucariota i havent de fagocitar altres unitats més simples i menudes, fet en què està basada la Teoria de l’endosimbiosi de Lynn Margullis.

Unes d’aquestes primeres criatures primitives a habitar la Terra foren un tipus de cèl·lules molt especials, els cianobacteris. Aquests, que es diferencien de la resta de bacteris pel fet de posseir clorofil·la, tenien al seu abast tots els recursos possibles de què disposava la Terra en aquell moment, fet que aprofitaren per proliferar de forma exponencial. El fet de tenir clorofil·la els capacitava per a dur a terme un procés gràcies al qual estic jo escrivint aquest article i tu llegint-lo: la fotosíntesi.

Si resumim molt aquest procés, podem dir que és una manera per la qual es transforma la matèria inorgànica en orgànica fent servir l’aigua i els minerals com a combustible. Això implica agafar CO₂ de l’ambient i transformar-lo en O₂, o el que és el mateix, oxigen. Si ens imaginem la gran proliferació d’aquestes cèl·lules, ens podem fer una idea de l’enorme quantitat d’oxigen que podien arribar a produir, i òbviament aquest element havia d’acumular-se en algun lloc, el qual seria l’atmosfera.

L’únic problema era que, alhora que tot el procés anterior anava ocorrent, també arribava llum de l’exterior del planeta, amb longituds d’ona diverses. Algunes d’aquestes afectaven directament l’oxigen molecular (O₂), que la trencaven i provocava l’alliberament de dos àtoms solts i inestables d’oxigen. Per la tendència a estabilitzar-se, aquests s’uniren a molècules d’oxigen ja formades, fet que va provocar la reacció O₂ + O = O₃. I com ja podeu haver endevinat, l’O₃ és la molècula de l’ozó.

Potser, en arribar a aquest punt, us esteu preguntant si és necessària una introducció tan fastigosa, i la resposta és òbviament afirmativa, ja que d’aquesta manera ens podem fer una idea de com de complex i llarg ha sigut el procés de formació de la capa d’ozó.

Tot aquest procés, el qual ha tardat milions d’anys a completar-se, està sent destrossat pels humans des que es va iniciar la Revolució Industrial, a la fi del segle XVIII i principis del XIX. La utilització dels famosos esprais CFC, o clorofluorocarbonats, és la principal causa de la destrucció de la capa. Això es deu al fet que els àtoms de clor reaccionen amb l’oxigen i trenquen la molècula d’ozó, just el procés contrari que passava durant la seua formació. I quan parlem de destrucció no ens referim sols a l’aprimament de la capa, sinó a arribar inclús a provocar un forat com el que hi ha a l’Antàrtida, les imatges del qual són famoses. Les conseqüències d’aquest fet és que certes longituds d’ona de la llum que ens arriba del Sol ara són capaces d’arribar fins a la superfície terrestre i això dona lloc a certs problemes.

L’efecte hivernacle és, en certa forma, contrari a allò que hem explicat fins ara. Aquest procés es basa en el fet que tant l’ozó com la resta de gasos que formen l’atmosfera (CO₂, CO, o H₂O en estat vaporós i un llarg etcètera) afavoreixen la retenció de certes ones de llum dins l’atmosfera i provoquen així una temperatura relativament constant dins d’aquesta i fan possible la vida (com ocorre en un hivernacle comú). Amb la modificació de la capa d’ozó, aquest fet canvia i la permeabilitat d’aquesta capa disminueix: així, rajos de llum que una vegada reflectits per la superfície terrestre abandonarien l’atmosfera, ara no ho fan, i això provoca una major retenció de llum a la part interna atmosfèrica, i com a conseqüència un augment de les temperatures.

El tercer procés que ens cal comentar és el calfament global, que sorgeix com a conseqüència d’allò que hem anomenat dues línies més amunt. Però aquesta no n’és l’única causa, ja que l’augment d’altres gasos anomenats d’efecte hivernacle com el metà o l’òxid nitrós, d’entre altres, també afecten aquest fenomen.

Finalment, podríem definir què entenem per canvi climàtic. És tan simple com la suma dels tres processos comentats anteriorment: el canvi climàtic és un procés molt complex i difícil de mesurar, ja que es tracta d’una mescla dels tres fenòmens ja explicats. Encara tenint en compte la seua dificultat a l’hora de ser mesurat, sí que hi existeixen efectes provocats per aquest mitjançant els quals inferim la seua presència. No ens fixarem ara en la raó famosa per excel·lència, és a dir, el canvi (augment) de temperatura, sinó que ens centrarem en causes biològiques.

Una de les causes que s’observen a escala global en les plantes angiospermes és que els períodes que aquestes seguien estan canviant. No entrarem en aspectes tècnics, però les plantes reaccionen a certs tipus de llum els quals els serveixen com a senyal d’inici del període de creixement, floració o fructificació. Hi ha experiments en els quals s’ha comprovat que aquests períodes han canviat: les plantes floreixen abans per la major presència d’aquests tipus de llum, per exemple.

Potser l’exemple més curiós té relació amb uns organismes molt menuts anomenats plàncton. L’aigua n’està plena, i en podem trobar de dos tipus, aquells que disposen de maquinària fotosintètica i els que no la tenen. El primer grup, anomenat fitoplàncton, abans habitava aigües molt superficials perquè era el lloc on estava la longitud d’ona necessària per tal que pogueren dur a terme la fotosíntesi, i, per tant, fabricar-se l’aliment. Amb l’augment de certa intensitat lumínica s’ha comprovat que aquests han canviat la profunditat a què vivien i s’han mogut cap a una profunditat major per adaptar-se al canvi. Això, al seu torn, ha produït un moviment descendent també de tota la cadena tròfica, el productor primari de la qual era el fitoplàncton. Aquest fet implica que moltes espècies de peixos i d’altres animals marins de què ens alimentem visquen ara a més profunditat que abans.

Encara no hem parlat dels cicles geoquímics que sofreix la Terra constantment. Aquests cicles simplement mouen els elements químics pertot arreu fent-los passar del món orgànic a l’inorgànic i viceversa. El més conegut és el cicle de l’aigua, però també existeix el del carboni, el del nitrogen o el del fòsfor.

Com ja podeu suposar a aquestes altures, el canvi climàtic afecta també aquests cicles i dona lloc a imatges com les que solem veure a les xarxes socials d’ossos a l’Àrtic pràcticament desnodrits, sòls ressecs o canvis sobtats i bruscos de les condicions atmosfèriques, amb creació de grans fenòmens devastadors com tornados, inundacions sense motius previs aparents o inclús pluges lleugerament àcides.

Tots els processos fisicoquímics de la Terra estan relacionats amb els biològics, ja que comparteixen els mateixos elements químics. Això significa que si aprenem a tenir cura de l’espai que ens envolta, el qual queda regulat pels processos fisicoquímics, podrem controlar els biològics i, per tant, no perdre diversitat  paisatgística ni biològica.