La revista degana en valencià

El cap d’any occidental: la circumcisió de Jesús

28/03/2022

Per a la cultura occidental, europea sensu lato, l’any és un cicle temporal ajustat a la trajectòria del Sol sobre l’horitzó. Un cicle registrat mitjançant un calendari[1] que permet fer prediccions ajustades pel que fa a activitats socials (agropecuàries, comercials…) en què les característiques estacionals són rellevants.

El caràcter cíclic del nostre calendari implica que l’any no té, en puritat, ni principi ni final, com tampoc el té una circumferència. No obstant això, convé triar una data per a canviar-li el número (o el nom) que l’identifica, i optar per un dia concret per a encetar el còmput és una qüestió purament convencional, històricament basada en consideracions de tipus polític o religiós.

En pura lògica, un calendari solar hauria de tindre com a referència per a encetar el cicle alguna efemèride solar recurrent; algun dia en què l’aparent trajectòria del Sol sobre l’horitzó fora especial, com algun dels solsticis (posicions extremes del Sol sobre l’horitzó) o equinoccis (posicions intermèdies). Així ho fan, p. ex, els calendaris persa, kurd i altres basats en la influència zoroastriana, per als quals l’any, solar, comença en Nowruz, l’equinocci de primavera. Però, no és el cas de les cultures nostres, hereves de la síntesi romana i cristiana, en les quals l’inici de l’any és l’1 de gener, una data que també serveix de patró en l’àmbit comercial global basat en la llengua anglesa, el calendari gregorià i els fusos horaris referits al meridià de Greenwich.

No obstant això, la consideració d’aquesta data com a cap d’any no sempre ha sigut així. Ni tan sols en l’Europa cristiana. I paga la pena saber com i perquè hem arribat a la situació actual.

 

L’ENTRADA A L’ANY NOU EN EL CALENDARI ROMÀ

El nostre calendari és, realment, un híbrid lunisolar. Si bé el marc general s’ajusta al Sol, la divisió en mesos remet al cicle lunar: tant el llatí mensis (ʽmesʼ) com el grec  (men >mon, ʽmesʼ)[2] i  (mene, ʽllunaʼ) provenen de l’indoeuropeu mḗhn̥s (ʽllunaʼ, ʽmesʼ). En altres paraules: un mes equivalia terminològicament a ʽuna llunaʼ, un cicle lunar.

El problema és que els 365 dies (i quart) d’un any solar no és múltiple exacte dels 29 dies (i mig) d’un cicle lunar, i aleshores s’han de fer ajustaments per apropar la divisió en mesos (llunes) a l’any solar. Això s’aconsegueix inventant-se porcions que no són totes iguals ni ajustades als 29 dies i mig d’una llunació (mensis), sinó de 28, 29, 30 o 31 dies. I una cosa de semblant passa quan s’intenten fer subdivisions matemàtiques dels mesos: setmanes (set dies),[3] calendes (lluna nova), idus (lluna plena)…

En el calendari de la Roma antiga, els mesos començaven amb la lluna nova, en les calendas. I l’any politicomilitar en els idus de març,[4] el dia 15, la primera lluna plena de la imminent primavera. Era el moment en què s’assumien les noves magistratures anuals (cònsol, pretor, edil). També era l’inici de les campanyes militars, per la qual cosa el mes es posava sota l’advocació del déu de la guerra, Mart (> març > marcial). Com que era primavera, això possibilitava arribar al territori desitjat en època en què l’aliment ja s’havia recollit i poder abastir-hi les tropes; i començar en lluna plena (idus) permetia fer marxes nocturnes en territori amic[5] i sense necessitat d’invertir molt de temps preparant els campaments on passar la nit.

Però en l’any 153 aC, els mals resultats de la guerra celtibèrica van aconsellar avançar el nomenament dels cònsols a les calendes de dos mesos abans perquè les tropes pogueren arribaren a hora a l’escenari bèl·lic; i eixa nova data, l’1 de gener, va quedar fixada com a nou inici de l’any consular i del civil (el que marca el número de l’any). [6]

Ara bé, l’any no dura exactament 365 dies, sinó un poc més; exactament 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons més. Per això, i en computar tan sols 365 dies, s’havia acumulat un desfasament, i per compensar-ne les 6 hores Juli Cèsar va introduir (l’any 45 aC) una reforma en el calendari que, a més de canviar determinades dates d’eixe any per a posar-les al dia, contenia l’excel·lent idea d’afegir un dia cada quatre anys.[7]

Eixe nou calendari, anomenat julià, era de caràcter solar, de 365 dies i amb un bixest cada quatre anys, i mantenia l’1 de gener com a debut de l’any. Això sí, com que Cèsar era ben coneixedor de la importància per als romans de la tradicional festa del 25 de desembre[8] com a data del Renaixement del Sol, no la va canviar al dia 22, que era quan li corresponia en el nou calendari.

 

L’INICI DE L’ANY EN EL MÓN CRISTIÀ

En l’època de la formació de l’Església cristiana, un segle després de la reforma de Cèsar, el nou Imperi romà feia servir el calendari julià. I de manera semblant a com feien els romans, els cristians van acceptar el 25 de desembre com a data del solstici hivernal, data que van adoptar com a natalici del seu Déu, Jesucrist. Tot i que quan en el segle III van adoptar eixa decisió, el solstici real, l’astronòmic, ja no sʼesdevenia el 25 ni tan sols el 22 de desembre, sinó el 21 d’eixe mes.

Ara bé, una cosa era acceptar com a pròpia la festa pagana del naixement del Sol i relacionar-la amb el naixement de Jesucrist, i una de ben diferent determinar quan s’encetava l’any civil: ¿convenia conservar l’1 de gener romà, i, per tant, pagà? I, si no, ¿quina data seria l’adequada? Davant el dubte, les cancelleries dels estats cristians van divergir i van adoptar diferents estils de datació per a determinar el cap d’any civil.

Així, al regne d’Aragó, a Roma i a Àustria es va adoptar l’estil de Nadal, que feia del 25 de desembre la data d’obertura del nou any. Per contra, el regne de Navarra, i el de França a partir del s. XII, van optar per l’estil de Pasqua, que feia servir el diumenge de Pasqua florida per a celebrar l’any nou, amb l’inconvenient que es tractava d’una data variable any rere any.

Òbviament, si la data de començament d’any tenia efectes pràctics, encara era millor. De fet, en el s. IX, els reis carolingis de França es van inclinar per març, com els romans. I per raons similars: a instàncies del rei es reunien els nobles, bisbes i abats per repartir títols i territoris i aportar impostos i soldats, la qual cosa podia considerar-se l’obertura del període funcional de l’activitat anual del regne. La coartada religiosa era relativament senzilla: si el 25 de desembre havia sigut el naixement de Jesucrist, nou mesos abans hauria esdevingut la seua concepció virginal, la seua encarnació; per això el 25 de març (pràcticament l’equinocci de primavera), podria ser considerat l’autèntic cap d’any. Eixe estil de datació, l’estil de l’Encarnació,[9] va ser adoptat a la Marca Hispànica ‒els comtats que conformaven la Catalunya vella‒ així com posteriorment pels regnes de València, Mallorca i Anglaterra, i per les ciutats-estat de Florència, Pisa, Bolonya, Milà i altres de la Itàlia septentrional.

Uns altres estils dominants durant l’Edat Mitjana eren el vènet o venecià (1 de març), en els territoris de la Serenissima o república de Venècia; i el bizantí (1 de setembre), que es feia servir a Grècia i a gran part de la Itàlia meridional.

Amb el pas del temps, diverses circumstàncies van modificar les preferències de les cancelleries. Així, a Catalunya, el rei Pere IV el Cerimoniós va decretar l’any 1350 que la data iniciàtica de l’Encarnació se substituira per la de Nadal, potser per unificar-la amb la d’Aragó, i uns anys més tard també al Regne de València. Una evolució semblant va tindre a la corona castellanolleonesa a les darreries del segle XIV. Per contra, a Anglaterra i Nàpols l’evolució va ser a l’inrevés: del Nadal a l’Encarnació.

Polònia i alguns principats germànics van preferir l’1 de gener, la data tradicional del calendari julià. Això sí, per emmarcar-ho en un context religiós van anomenar eixe estil «de la Circumcisió de Jesús». I tot i que la circumcisió no era un ritual cristià sinó jueu, el fet que l’evangelista Lluc parlara de la circumcisió de Jesús (Lc 2,21-23) va ser suficient per legitimar aquesta «huitava de Nadal», tot comptant els huit dies a partir del mateix dia 25.

A poc a poc, l’estil de la Circumcisió es va estendre per la cristiandat i va acabar triomfant a partir de l’any 1582, quan el calendari gregorià va ser declarat oficial en tot l’àmbit catòlic, amb l’1 de gener com a debut anual.[10] Eixe calendari, molt millor que qualsevol altre dels anteriors, no va ser acceptat de bon grat ni en el món ortodox ni en el protestant fins a segles més tard. Però, és el que actualment ha esdevingut universal en l’àmbit de les comunicacions i del comerç, i també per a tota la cultura occidental, la d’origen cristià, la nostra.

En qualsevol cas, tot açò ha sigut el resultat d’una història de la qual no sempre som conscients. I potser pagaria la pena ser-ne.

 

La circumcisió de Jesús (c. 1500), de Giovanni Benini. National Gallery. Londres

 

La circumcisió de Jesús de Bartolommeo Veneto (primera meitat del segle XVI

[1]Hi ha hagut, i nʼhi continua havent, calendaris que no pretenen ajustar-se a la posició relativa Terra-Sol, ni fer prediccions cícliques estacionals d’activitats coherents amb els canvis de la natura, etc. Solen ser calendaris en què el caràcter religiós, identitari i de cohesió social és prioritari enfront d’altres aspectes més utilitaris, com, entre altres, el musulmà.

[2]En moltes llengües germàniques es manté eixa relació, eixa similitud lingüística: en anglés moon (ʽllunaʼ) i month (ʽmesʼ); en alemany Mond i Monat; en holandés måne i maand; en suec måne i månad; en danés måne i måned, etc.

[3]En comptes dels 7,375 dies que correspondrien a la quarta part del cicle lunar.

[4]Titus Livi, a Història de Roma des de la seua fundació, fa esment en nombroses ocasions de la data dels idus de març com la d’adopció de les funcions dels magistrats: en el llibre XXXIV en els capítols 45.1 i 52.5, o en el llibre XL 35.-2 i 59.4.

[5]Una raó semblant a la tria de la primera lluna plena de primavera per a celebrar la Pasqua i acomiadar els ramaders que partien amb els ramats cap a les pastures d’estiu. https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/

[6]En traslladar el que era l’11é mes (i el 12é) a primer (i segon) de l’any, es va produir una alteració en l’ordinalitat del calendari original, la qual cosa queda de manifest en els noms de setembre (ʽel 7é mesʼ), octubre (8é), novembre (9é) i desembre (10é), tots comptats a partir del primitiu començament en març.

[7]https://revistasao.cat/lany-bixest-una-construccio-cultural-per-a-facilitar-nos-la-vida/

[8]https://otos4.blogspot.com/2014/12/per-que-celebrem-la-nativitat-de-jesus.html

[9]https://revistasao.cat/lencarnacio-25-de-marc-inici-de-lany/

[10]I no tan sols com a festa de la circumcisió de Jesús: des dels segles V-VI dC, l’1 de gener era la data escollida pels cristians de Roma per a dedicar-la a la Mare de Déu (Theotokos), en particular al temple de Santa Maria Antiga, en el Fòrum romà. Una festa recuperada per l’Església en la darrera reforma del calendari –després del Concili Vaticà II– i dotada de la màxima categoria litúrgica, de solemnitat, i amb títol de Santa Maria, Mare de Déu. Una festa d’especial rellevància a Castalla (l’Alcoià, migjorn valencià), amb notables acompanyaments de tocs de campana [https://campanesdecastalla.blogspot.com/2018/12/cap-dany-i-els-seus-tocs.html].

Inscriu-te al nostre butlletí

Top