La revista degana en valencià

El carrer de Baix

07/11/2022

Autoria: Vicent Flor

Títol: El carrer de baix

Editorial: Edicions 62

Barcelona, 2021

El professor Vicent Flor, autor d’obres significatives sobre la societat valenciana actual com Noves glòries a Espanya, Societat anònima i Nosaltres som el València: futbol, poder i identitats, s’ha estrenat com a novel·lista amb l’aval d’un reconeixement prestigiós, el premi Joanot Martorell de Gandia, que concedeix un jurat solvent que sol encertar l’adjudicació.

L’argument principal de novel·la és dur i causa molta pena; més encara si, com pareix, el relat està basat en determinats aspectes autobiogràfics, que el narrador subministra amb discreció i mesura. Fonamentalment exposa la història d’un fracàs tan considerable que en desencadena altres, provocant així una successió de frustracions personals que només es poden dirimir perquè el protagonista és una persona molt equilibrada, pacient i sofrida, capaç d’acceptar els infortunis del destí amb assossec i sensatesa.

La frustració principal és la incapacitat, no tant personal com social, d’encaixar favorablement un xiquet problemàtic en una família d’acollida. Així, Diogo, el desvalgut antagonista, va a la deriva a mesura que creix com a adolescent, víctima d’unes institucions de caràcter més repressiu que integrador. I això, a pesar de l’esforç familiar que li dediquen Carles i Helena, la parella acollidora que fins i tot farà crisi com a conseqüència de l’estrés a què els sotmet l’acolliment d’un jove incapaç d’adaptar-se.

D’eixa primera frustració se’n derivaran altres, com ara l’abandó del protagonista de la vida urbana i el descobriment d’un locus amoenus on l’editor Carles Font troba l’equilibri íntim que li obri noves perspectives vitals. Eixe espai protector és el poblet de Benialí i el conjunt de la Vall de Gallinera, que el narrador evoca amb una prosa poètica tan plàstica i suggeridora que fa ganes d’instal·lar-s’hi una temporada o, almenys, fer-hi una estada reconfortant en aquells paratges cada vegada més despoblats.

En el relat abunden les observacions pròpies del sociòleg professional que és l’autor; però no es tracta de digressions llargues ni farragoses que es desvien de l’argument principal per a demostrar un saber enciclopèdic, sinó de comentaris breus amb què es completa la mirada sobre un fet, en què destaca el dolor de la soledat, la necessitat d’amor i l’exclusió de què són víctimes esgarriades els xiquets d’acollida, condemnats des de ben menuts a l’abisme del refús social, la inadaptació i, inevitablement, la tragèdia.

N’hi ha d’altres, igualment notables, però no tan substantives per al curs principal del relat, com ara l’elogi dels llibres, la passió per la biblioteca personal, l’abandó de l’agricultura tradicional del secà, la sensació de sentir-se foraster en un poble de pocs veïns, l’expulsió dels moriscos, la frontera insuperable del camp i la ciutat, l’estima pel gos propi, l’atur juvenil, la força de l’amistat, etc.

Tot el relat és retrospectiu. La veu del narrador explica en primera persona la renglera de fets més o menys traumàtics que l’han abocat a prendre unes decisions que no havia pogut preveure i, valent-se de l’analepsi, els presenta en forma de flashback. L’autor ha estructurat els capítols amb contrapunt, alternant els protagonitzats per Diogo amb els que dedica al protagonista, recurs que afavoreix l’amenitat de la lectura.

L’obra és redona, es tanca bé i no deixa caps solts, fins al punt que pot sorprendre la precisió edulcorada del cercle, que potser li lleva, al final, l’agror de l’espinàs del relat. Però com que resulta versemblant, el lector troba satisfactòria la decisió del protagonista de començar un nou període de sa vida a Benialí on, des de la casa del carrer de Baix, pot contemplar el Mirant i la Foradada, les muntanyes que guarden la Vall de Gallinera, el paisatge purificador que dona nou sentit a la seua existència.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top