La revista degana en valencià

El catalanisme i l’altre depredador

“El depredador, cultural i econòmic, no està al nord”

No és una novetat que la dreta al País Valencià sempre ha perseguit el “catalanisme”. Res estrany; aquesta mateixa revista rep sovint el qualificatiu. S’ha generat, al llarg dels anys, una necessitat grandíssima per destruir-lo, fruit d’una ràbia i un fàstic que no existeix envers res més. Açò podria ser comprensible si es tractara de la implantació d’una cultura que reemplaça la nostra, i ens privara dels nostres trets diferencials (no serà açò l’espanyolisme?), però el que és anomenat “catalanisme”, és tan sols el reconeixement de la unitat de part de la nostra cultura amb la pròpiament catalana i l’enriquiment que aquesta connexió pot generar per a ambdues. Potser açò mateix explica perquè la gent que defén el “verdadero valenciano” ho fa en castellà, no?

Encara que podem dir, per a no esdevenir caòtics en excés, que aquesta situació ha millorat (l’afirmació no deixa de ser, com menys, qüestionable), cal reflexionar no només sobre els resultats d’aquest procés, sinó també sobre les pràctiques que s’han dut a terme per generar una confrontació d’aquesta magnitud entre una població que ha patit, sovint, el mateix tipus de repressió: lingüística, institucional i política. Tots coneixem, per exemple, la problemàtica enllaçada al nom i la identitat de la llengua, agreujada per uns qüestionaments que fa uns anys van arribar massa lluny (exactament, a les Corts, i de la mà del PP). Tot aquest aldarull va adquirir una càrrega política tan considerable que va obligar a l’AVL a demanar als grups parlamentaris «que no s’utilitze la llengua com a instrument polític de confrontació entre els valencians». Avui, encara existeix certa controvèrsia amb el tema, encara que tots els fonaments científics apunten a la unitat. Ja abans d’açò s’hi havia folkloritzat l’ús del valencià, i es van tenir en compte tots aquells mots “catalans” per evitar-los a informatius, documents oficials (ai, Canal 9!) i ser penalitzats als treballs acadèmics… A més, es va produir una forta segregació per llengües al sistema educatiu, completament contraria a la immersió, necessària per a assolir unes bones competències (i així fins avui, amb aplaudiments quan Bonig diu que es vol eliminar el requisit lingüístic per a la funció pública). Podem pensar que tot açò ve disposat pròpiament des de les elits, tant polítiques com intel·lectuals. Aquestes mai han deixat de tenir en compte que, a més de guanyar la batalla lingüística que pretenien formar, havien de fer que l’eliminació de la nostra llengua resultara, en aparença, un procés natural i autònom, com la mort dolça i apaivagada d’una persona ja major, que descansa al seu llit. Els trets diferencials, per tant, no serien esborrats per la força, sinó més prompte per l’astúcia, la mateixa emprada per a separar la nostra comunitat lingüística de la catalana, i la mateixa que fa creure a la gent, negant la història si cal, que reconéixer-la és catalanisme.

Fa uns dies, ja en el panorama de l’actualitat, el PP va presentar el seu últim plan genial: “No a l’adoctrinament a les aules” es diu, però en castellà, no fos cas… Potser, els mateixos mestres que ja estaven treballant sense cap problema siguen ara radicals, independentistes o semblants. Creen una educació pública tòxica. Més tard, quan el conseller envia una carta al professorat, aquest últim esdevé l’adoctrinat. Digne de novel·la, o no? Cacera de bruixes! L’etern retorn!

“Des del PP no abaixarem la guàrdia i estarem al costat de les famílies i alumnes per impedir que el catalanisme s’establisca i es normalitze a les aules valencianes […] Imagineu-vos que un professor, durant una classe, diu als seus alumnes que Jaume I era el rei de Catalunya i els pares volen queixar-se d’aquest discurs. Doncs, omplint aquest formulari es podran posar en contacte amb nosaltres i a partir d’eixe moment corroborarem les dades i prendrem les mesures que considerem” va explicar Gascó.

I tant, que hauríem d’imaginar! Després d’aquesta ofensa al nostre professorat, pense que la resta s’explica sol. Atrevint-se a dir beneiteries com aquesta sense rastre de vergonya, ni tant de bo els és merescut que acabe d’escriure aquest article. Potser cal obrir els ulls, i adonar-se’n que el depredador, cultural i econòmic, no està al nord.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top