El centenari del doctor Barberà

El doctor Faustí Barberà Martí (1850-1924).

A banda del del naixement de Vicent Andrés Estellés i Vicent Ventura, durant 2024 s’acompleix també el centenari de la defunció de dos hòmens de lletres que potser no són tan coneguts com caldria. Es tracta de l’historiador i poeta Ramon Corbella Llobet, de qui us parlaré en els propers mesos, i del doctor Faustí Barberà Martí, de qui ara voldria traçar unes breus línies de record.

Així, el passat 5 de gener s’acomplí el primer centenari de la mort del metge i activista cultural Faustí Barberà, que havia nascut 74 anys abans al municipi d’Alaquàs (l’Horta Sud). Membre de l’Institut Mèdic Valencià i fundador de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, el doctor Barberà –tal com se’l coneixia– esdevingué, a la dècada dels anys noranta del segle XIX, un pròcer de la medicina internacional, sobretot com a introductor de l’anomenat mètode oral pur per a l’ensenyança dels sordmuts, un sistema d’aprenentatge que despertà l’interés de científics com ara Santiago Ramón y Cajal. Però, a més d’un prestigiós facultatiu, Barberà fou també un destacat valencianista que, entre altres coses, presidí les societats Lo Rat Penat i València Nova, i formà part del Centre de Cultura Valenciana. De fet, el discurs titulat De regionalisme i valentinicultura, que ell pronuncià en 1902 –i en què, per exemple, demanava l’ensenyança del valencià a les escoles–, ha sigut considerat pels historiadors com el detonant del valencianisme polític.

D’aquesta manera, la seua elecció com a president de València Nova, que tingué lloc en desembre de 1906, inicià un període en què Barberà –col·laborador també del magne diccionari dialectològic d’Alcover-Moll– promogué visites, pronuncià conferències, realitzà viatges, practicà gestions artístiques i bibliogràfiques… Una època d’intensa agitació social i cultural que tingué en la Primera Assemblea Valenciana de Regionalistes, celebrada en juny de 1907 en commemoració del bicentenari de l’abolició dels Furs (1707), una més que palmària manifestació cívica i política.

Si el metge alaquaser pogué desenvolupar tota aquesta activitat fou gràcies a la seua immensa capacitat intel·lectual i al seu inquiet tarannà vital. En aquest sentit, l’escriptor Josep Maria Puig i Torralva destacà la ciència i l’altruisme que engalanaven la personalitat de Barberà, en apuntar: que havia «pres part activa en moltes i importants empreses de cultura valenciana»; que havia contribuït «poderosament» a les fundacions del Col·legi valencià de sordmuts i cecs i de la leproseria de Fontilles; i que «sos coneixements mèdics i sos treballs en literatura» li havien comportat un just renom en els centres científics i literaris més acreditats.

Fou per això, per l’enorme admiració i estima que despertà el seu treball, que dos anys després de mort Alaquàs organitzà un homenatge i li dedicà un carrer. A l’acte, promogut pel consistori municipal, s’hi donaren cita nombrosos representants de dins i fora de la localitat, com ara de Sedaví, on havia exercit la medicina. Entre els parlaments que s’hi pronunciaren, va destacar el de l’alcalde alaquaser, Josep Sanchis Almiñano, que qualificà Barberà de savi i filantrop, i remarcà el seu treball i estima pels més desvalguts. De tot això, però, ja en fa un segle. I tant Alaquàs com València –on també té un carrer dedicat– no haurien de deixar passar el centenari de la seua defunció sense retre-li la manifestació de record i agraïment que mereix.

Revista número 499. Febrer 2024.