Tens 0 productes a la teua cistella
L’erudit Josep Vicent Ortí i Major, a la seua Quinta centuria de la Conquista de Valencia (València, 1738), ens relata unes festes esplèndides per recordar l’entrada de Jaume I a la ciutat. Venien celebrant-se cada any i amb els centenaris, la ciutat i els seus regidors s’esforçaven per superar el que s’havia fet fins aquell moment. Al volum d’Ortí, com en un altre de cent anys abans de Marc Antoni Ortí –avantpassat de Josep Vicent–, la figura del monarca és presentada amb els mateixos tocs de religiositat, magnificència i valor guerrer amb què era contemplat des de l’endemà de la seua mort, en bona part gràcies al seu Llibre dels feits –la lectura del qual recomane vivament a tots els valencians, sempre que puc.
Ara bé, en aquelles festes del 1738, que es volien esplendents, els regidors borbònics de la ciutat que feia poc s’havia incorporat com una més al regne de Castella, també s’encarregaran de fer present el record d’una efímera conquesta anterior, protagonitzada pel Cid, i la conseqüència màxima de la qual va ser –culturalment– una pel·lícula filmada a Peníscola, amb Charlton Heston i Sofia Loren com a protagonistes. Els regidors borbònics de València, aquell 1738 –més modestos i sense els pressupostos de Hollywood ni els actors d’aquella fama mundial–, només feren representar una comèdia sobre aquell personatge medieval castellà, que segurament ja seguia altres intents en què, tanmateix, era el rei En Jaume el protagonista –i, de fet, en coneixem unes quantes, posteriors, de Mallorca i de la mateixa València. Ben intencionadament, però, en aquell 1738 i amb la presència del Cid, els regidors valencians varen optar per fomentar aquell record castellà –que, en realitat, no devia anar molt més enllà de l’erudició– i que mostrava una clara intencionalitat política d’assimilació a Castella. Una estratègia publicitària de la ciutat, després de la guerra que feia només unes dècades que havia acabat, i que ja feia clarivident molt més del que vindria.
El Cid, remot i decoratiu per als homes del XVIII, el tornem a trobar a l’obra de Pasqual Esclapés de Guilló: Resumen historial de la fundación i antigüedad de la ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid, publicada aquell mateix 1738. Esclapés volia fer creure que l’afegit al topònim era popular, tradicional –per dir-ho d’alguna manera–, quan hi adjuntava el vulgo. Tanmateix, la lectura del llibret d’Esclapés prou que fa veure el contrari: mentre la conquesta del Cid es ventila en poc més d’una pàgina, a la conquesta protagonitzada per Jaume I es destinen quasi huit pàgines, a més de nombroses referències a la figura del Rei Conqueridor. Beuter, al segle XVI, ho havia tingut més clar: l’episodi del de Burgos a casa nostra va ser breu i acabà tornant-se’n amb els seus a Castella i emportant-se els quatre mossàrabs que encara hi subsistien.
L’afegit del cavaller castellà al topònim es tornaria a posar en circulació amb el primer franquisme, amb un èxit poc notori i que, quan apareix en algun paper de l’època, fa un efecte del tot antinatural i evidentment feixista. Un regust d’antic, de ranci, d’armariat i obscur, i que va ser ben contrari per promoure el record del rapinyaire castellà –tan rapinyaire com tots, no ens enganyem. Les modes, bones o dolentes, passen. El que no canvia, al remat, és l’essència. I els valencians, d’això, posseïm un currículum extens. I ací estem. Ací ens pariren i ací estem, i estarem –parafrasejant al poeta. Per molta Ruta del Cid que en alguns temps s’hagen entestat a fer popular i per molt que no hagen estat mai prou valents –ni els uns ni els altres– de crear una Ruta de Jaume I.
