El cine és un festival (I)

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix festival com el ‘conjunt de manifestacions artístiques o culturals’ i també com una ‘gran festa’. En la meua experiència de cineclubista, a banda de programar i presentar pel·lícules, vaig aprofitar per fer comboi amb els clubaires, tot amb la finalitat de visitar i gaudir de festivals emblemàtics com Sitges, Valladolid i, per descomptat, la Mostra de València-Cinema del Mediterrani i Cinema Jove. Va ser una època en què la fascinació pel cinema anava acompanyada pel mite, però els anys fan replantejar-nos nous camins, i és ací on naix el meu interés pel tema de Festivals del País Valencià que, sense les flors i violes dels grans, poden resultar d’especial rellevància per a qualsevol cinèfil de bé.

Vaig escriure correus amb la finalitat de confirmar la informació que poguera interessar el lector, i em va sorprendre tant la bona predisposició dels remitents per a contestar-los com la quantitat de dades emeses, per la qual cosa vaig plantejar-me fer dos articles, aquest primer dedicat a Villena i València, i un segon que parlarà de la resta del país, tot amb la finalitat de donar una informació que incloga un ampli ventall dels festivals de la nostra terra.

Cal citar en primer lloc pel seu profit, encara que no siga expressament un festival, la Setmana de Cine que des de l’any 1982 realitza Cineclub Villena. Enguany se celebrarà la 44a edició a partir del 7 d’agost; ho dic perquè en prengueu nota i vos animeu a visitar-lo. Aquesta mostra de cinema consta fonamentalment d’una selecció dels llargmetratges més importants dels últims mesos; quasi totes són pel·lícules difícils de veure en circuits comercials, i eixa n’és la premissa més important, encara que n’hi ha de més comercials, però indubtablement de qualitat, incloses les de caràcter infantil. Cal afegir, també d’especial rellevància, la projecció de curts com es feia antigament abans de començar la pel·lícula, entre els quals trobarem els guanyadors dels Goya en ficció, animació i documental, així com d’altres realitzats a la zona.

Per altra banda, ja serà massa tard per veure la Biennal Internacional Dona i Cinema quan el lector llegirà aquest article, que s’ha celebrat al mes de febrer. De fet, vaig anar a l’acte d’inauguració del dia 22 de febrer al CCC Octubre. Giovanna i Deborah, les directores, van fer una presentació reivindicativa, tendra i intel·ligent, i deixaren constància de l’enorme esforç que hi ha darrere d’aquesta Biennal. Estem parlant de dues lluitadores que mai descansen i és clar que el resultat del seu esforç l’hem gaudit amb una programació excel·lent. Presentaren també Pilar Pérez Solano com a padrina homenatjada 2023. Enguany se celebra la VIII Biennal Internacional Dona i Cinema, encara que és una continuació de l’associació que va nàixer l’any 2011 a la ciutat de València, tot gràcies a l’esforç de dones professionals del sector audiovisual, amb l’interés d’articular una xarxa de comunicació i intercanvi per facilitar el coneixement i la comprensió de formes escèniques diverses generades per dones. La Biennal, per damunt de tot, vol fomentar la interculturalitat i la interacció entre les creadores i la societat.

La cloenda del Festival va ser divendres 28 de febrer al CCC Octubre, on Postmarks de la directora i guionista russa Natalia Nazarova va ser premiat com a millor llargmetratge de ficció; un treball que em va recordar el mestre Kaurismäki i que difícilment podrem gaudir en sales comercials; eixa és la principal vàlua de Dona i Cinema. Cal destacar-ne el llargmetratge documental Rebeladas d’Andrea Gautier i Tabatta Salinas; Andrea el va presentar i ens va introduir en una història de dones mexicanes lluitadores, el missatge de les quals continua vigent. També van ser d’especial rellevància els curtmetratges Felina de María Lorenzo (curt d’animació), que ens va acompanyar en la projecció, i el premiat com a millor curt de ficció 21 Hafteye Ba’ad, de la directora iraniana Nasrin Mohammadpour.

Veritablement, hauríem de ressenyar per la seua qualitat tots els treballs seleccionats per l’equip de Giovanna i Deborah. Vos recomane que estigueu alerta a les seues propostes i en prengueu nota en la vostra agenda, perquè la nostra participació és necessària per a mantindre-les vives. Cert que s’ho mereixen.

Així mateix, cal fer notar DocsValència, del qual Nacho Navarro és el director executiu. Aquest festival va nàixer l’any 2016, encara que va ser l’any 2017 quan va convocar seccions competitives i no competitives, així com el primer «DocsLab». Enguany se’n farà la novena edició entre els dies 9 i 17 de maig i es presenta amb un nou cartell (HOME). Dissenyat per Kike Correcher, el pasquí planteja una reflexió post-dana, tot amb la idea de simbolitzar el vincle entre espai habitat i el natural després de la tragèdia d’octubre de 2024. DocsValència ofereix una programació de llargmetratges i curtmetratges locals, nacionals i internacionals, que compleixen amb els paràmetres de qualitat i pertinència que el festival té establerts: estarem a l’aguait per poder gaudir-lo.

Ara parlarem de les secciones competitives que formen part de la programació: «Global Docs» i «Panorama» són dues categories que exhibeixen i guardonen el millor del documentalisme internacional i nacional. «Mirades» i «Fragments» també són seccions, sense cap dubte les més interessants, que projecten i guardonen el millor del documentalisme i curtmetratges del País Valencià. A banda de projeccions especials, cal citar la segona línia de treball, que inclou trobades de diàleg, reflexió i intercanvi amb especialistes valencians, nacionals i internacionals. Són moltes ofertes, i totes interessants, les que ofereix aquest festival, per això recomane una visita a la seua pàgina web, que paga la pena.

Diuen que la informació és poder i coneixement, per això acabe aquest article destacant la importància que tenen aquests tipus de festivals per a garantir el descobriment de nous talents, defensa del cinema valencià i de pel·lícules fetes amb baix pressupost, així com la distribució i la visió de films que no han tingut la seua oportunitat comercial. No podem oblidar que el cinema no deixa de ser una indústria, encara que, sobretot, siga el seté art per excel·lència. Reunir-nos per veure pel·lícules sempre serà una festa!

 

Revista número 512, pàgs. 52-53. Abril 2025.