El cinema i l’homosexualitat

Encara que puga sorprendre, el tema de l’homosexualitat s’ha tractat des dels inicis del cinema. Anders als die Andern (Different from the Others), de 1919, va ser el primer film que abordava aquest fet i, al mateix temps, denunciava l’abús que patia el protagonista, extorsionat perquè no es revelara la seua condició sexual. Aquesta pràctica era molt habitual, ja que la sodomia era denunciada i castigada amb presó. En aquest sentit, Different from the Others no sols va ser la primera pel·lícula de la història que va fer visible aquest abús comú, sinó que també va dignificar la deformada imatge social dels homosexuals.

Different from the Others (Anders als die Andern, 1919), de Richard Oswald.

No sorprén que aquest film fora rodat a l’Alemanya d’entreguerres, un país marcat per grans misèries, però també per un clima d’alliberament sexual. No obstant això, aquesta llibertat va ser efímera, ja que en pocs anys es va passar a l’horror dels camps de concentració i les persecucions.

Dècades més tard, Alemanya tornaria a ser un referent internacional per a la comunitat gai en el cinema. Durant els anys 80, la Berlinale es convertiria en el primer festival a lliurar un premi a les pel·lícules de temàtica homosexual: els “Teddy Awards”. De fet, el primer cineasta a guanyar-lo va ser Pedro Almodóvar amb La ley del deseo. Arran d’això, altres festivals van adoptar iniciatives similars, la qual cosa demostra que la presència del món gai en el cinema ja no es podia ignorar. Sens dubte, aquest reconeixement significava una llum al final del túnel per a molts.

En la I edició dels Teddy (1987), Pedro Almodóvar va guanyar el premi al millor llargmetratge per ‘La ley del deseo”.

Mentrestant, a Hollywood la representació de l’homosexualitat es va veure limitada des dels seus inicis per la força del Codi Hays i les seues estrictes imposicions morals. Això feia que el simple fet de ser gai en una societat intolerant es reflectira gairebé sempre a través de personatges turmentats. No obstant això, hi havia directors valents com William Wyler, que va denunciar les persecucions per escàndol públic amb films com Estos tres o La calúmnia. En altres casos, la temàtica homosexual apareixia de manera més lleugera, però amb clixés excessius, com en La escalera, de Stanley Donen.

Tanmateix, aquests eren casos aïllats, ja que la dinàmica dels grans estudis tendia a censurar fins i tot allò que només s’insinuava. Un exemple paradigmàtic és Espartaco, de Stanley Kubrick, on una conversa sobre les ostres i els caragols va ser eliminada per la censura i no es va recuperar fins a una remasterització entrat el segle XXI.

Midnight Cowboy (1969), de John Schlesinger.

D’altra banda, hi hagué casos sorprenents com Midnight Cowboy, una pel·lícula que, malgrat ser qualificada d’“X” per la relació que mantenien Jon Voight i Dustin Hoffman, es va imposar contra tot pronòstic a la nit dels Oscars de 1969.

Paral·lelament, cal destacar el corrent underground que va sorgir als EUA, el qual, sense buscar satisfer interessos comercials ni explicar al públic els problemes del col·lectiu gai, va intentar enriquir el seu propi imaginari i iconografia. En aquest àmbit, Andy Warhol i Jack Smith van ser pioners a portar a museus i sales d’art i assaig les seues modestes produccions. A Europa, aquesta tendència va tardar més a arribar, però ho va fer amb un cinema d’una força pertorbadora, gràcies a cineastes com Pier Paolo Pasolini o Derek Jarman.

A partir dels anys 70, als EUA es van gestar pel·lícules trencadores que ja no buscaven la reconciliació ni la comprensió de l’espectador, sinó únicament la seua complicitat o, en el millor dels casos, el rebuig. John Waters, per exemple, va crear un cinema que s’apoderava dels estereotips que la societat heterosexual imposava sobre els homosexuals i els retornava de forma exagerada, com si diguera: “No voleu sopa? Doncs dues tasses”. Aquest tipus de cinema connectava molt bé amb la joventut, especialment perquè escandalitzava els sectors més reaccionaris.

Boys don’t cry (1999), de Kimberly Peirce.

Aquest fenomen va obrir les portes perquè futurs cineastes tingueren menys problemes de finançament a l’hora de desenvolupar projectes sobre transformisme o alliberament sexual. Hui dia, afortunadament, és habitual trobar a la cartellera protagonistes i situacions vitals que en un altre temps haurien sigut prohibits. Tot i que encara existeix el cinema de denúncia, com en Boys Don’t Cry, també hi ha espai per a comèdies com In & Out, que tracten la temàtica des d’una perspectiva més lleugera. L’autèntic assoliment és que, actualment, cada vegada més espectadors poden celebrar una història d’amor sense fixar-se en el gènere dels protagonistes.

Malgrat aquests avanços, el cinema, com a eina de socialització i cultura, i la societat en general, encara tenen una tasca important al davant en matèria d’integració. No s’ha d’oblidar que, actualment, l’homosexualitat encara és delicte en 78 països i pot portar a la pena de mort en cinc.