EL COLP I LA COCA

Editorial Setembre 2014.
No són bons temps per a la lírica. Ni per a l’ètica. Ni per a la política. Just a primeries d’estiu, que és quan es perpetren aquestos atemptats, i no content amb l’atac contra l’autonomia i representativitat dels ajuntaments que fou la recent reforma de l’administració local que desballestava i ideologitzava la gestió municipal, el partit que governa en el país gran, i també, ai!, en aquest nostre, s’ha permés llançar un globus sonda especialment carregat de voluntat de colp d’estat de guant blanc, de larvada destrucció democràtica massiva: modificar la Llei electoral per tal que el partit més votat en les eleccions locals siga el que governe. D’això, en diuen sense rubor que és una perfecta proposta democràtica, quan ni al més babau se li escapa que es tracta d’entrebancar possibles pactes postelectorals i d’apuntalar ajuntaments PP en seriós perill de solsida. I de voler fer-ho, a més, canviant arterament les regles de joc enmig del partit. I ja al setembre, per acabar-ho d’arredonir, ací a València, ve Doña Rita i es pregunta per què això, que tan democràtic com és per als municipis, no s’estén també a les autonomies, i punt. I punt?
La pregunta de veres, la que resta en l’aire, és, ara i de cara als intensos mesos vinents, què més no serà capaç de fer aquesta dreta, que al final és la de sempre –la que va ser franquista, la que va viure 40 anys sense problemes, la que en un moment determinat es féu democràtica–, què més no serà capaç de fer per tal de perpetuar-se en un poder que, en les seues mans, ja fa aigua pels costats més sensibles del cos social. I és que, malgrat el miratge de la macroeconomia, continuem estant, en efecte, enmig d’un desastre creixent que milions de compatriotes pateixen en carn pròpia, amb retalls i retalls en sanitat, en educació i en assistència, i amb retrocessos que precaritzen el treball i l’economia real, amenacen la seguretat ciutadana i deixen desprotegides les llibertats civils bàsiques. Si, a tot açò, hi sumem les persistents tensions polítiques i econòmiques entre les perifèries, d’una banda, i, d’altra, un centre cada vegada més ultrasusceptible i picallós pel que fa a una unitat territorial pretesament inqüestionable, aleshores encara es fa més preocupant la pregunta de quin límit es posarà la dreta d’aquest país: si, per a perpetuar-se en el poder, s’acontentarà fent valdre abusivament les seues majories absolutes, com a les Corts Valencianes i de Madrid, o cedirà a la boja temptació d’utilitzar altres mesures de força. Ara com ara, i esperant que no passe res irreparable, cal anar decidint ja, de cara als propers comicis, una resposta clara i contundent –una suculenta coca electoral en tota la galta– i sumar els esforços individuals per tal d’aconseguir aturar, si més no, aquest despropòsit de colp d’estat aprovat a les Corts espanyoles amb la majoria absoluta de la dreta de sempre.