Tens 0 productes a la teua cistella
La banda d’Alzira inicia amb 18.000 persones el seu doble adeu al Roig Arena, una celebració de la cultura popular, la llengua i la identitat valencianes.
Tot va començar l’any 2012 a Alzira, quan una colla d’amics va canviar els carrers pels escenaris. Eren una xaranga i, de sobte, es van posar a compondre les seues pròpies cançons. La primera que els va posar al mapa va ser «Karrasketon»: Jose Beteta la va compondre l’any 2015 com a peça instrumental per a xaranga i la va dedicar a la seua amiga Laura Carrascosa, llavors fallera major de la Falla Josep Pau d’Alzira. Al pont de la cançó hi va posar la melodia inicial de l’himne de la comissió. Quan la peça va arribar a l’estudi, convertida en cançó i amb la veu de Mireia, de Pupil·les, la gent va començar a preguntar-se: «Qui són estos de La Fúmiga?»
Més de tretze anys després, el grup s’acomiada dels escenaris amb dos sold outs al Roig Arena. Costarà fer-se a la idea: durant anys, La Fúmiga va ser als cartells de tots els festivals i la banda sonora de qualsevol nit d’estiu. Cada cap de setmana tocaven en un poble diferent, i anar a veure’ls gratis a la festa major del teu voltant era gairebé un ritual. Ara, un altre grup en valencià se suma al trend dels comiats musicals. Serà per sempre? Serà una estratègia de màrqueting? Siga el que siga, entre el fomo i l’estima, 18.000 persones ens vam concentrar este divendres 30 d’octubre de 2026 al nou estadi de la ciutat de València. Amb la de dissabte, seran 36.000, i La Fúmiga es converteix en el primer grup valencià que ompli el recinte dues nits seguides.
Un públic de tota la vida (i de totes les edats)
Les entrades tenien un preu alt (uns diners que, en veure l’espectacle, comprens: hi ha molta gent treballant darrere), però el públic era molt variat i intergeneracional, amb moltes famílies, mares i fills, tots reunits per a l’últim adeu. Al voltant del recinte, una hora abans, tot eren samarretes de raigs i llargues cues als stands del merchandising.
Un cop dins, casualment unes cayetanes es van situar al nostre costat, parlant en castellà i queixant-se d’una balada que sonava. Vaig entendre de seguida que el fomo havia portat molta gent a la pista: aquelles joves no entenien (literalment) la lletra de Naina ni la carta d’amor que havia dedicat al seu País Valencià: «Al meu país». És el debat de l’actual escena musical: els estadis plens, la multitud gravant sense parar, vivint el concert a través d’una pantalla, parlant tant que ni es mira l’escenari. En fi, començava un concert interessant.
Comencem: el preshow
Abans de La Fúmiga, Naina, Abril, Esther, La Xica i Drasen van encendre la pista amb un parell de cançons cadascú, sobre bases electròniques festeres i una actitud digna de les grans dives del pop. La banda els va agrair la participació i va desitjar que el públic els donara tanta estima com a ells, referint-se a estos artistes com el present de la música en valencià.
A les 20.30 h, ben puntuals, La Fúmiga va obrir amb el seu himne, «Mediterrània», seguit de «Principis», «Addictes a viure» i «Tornar». Amb el seu to enèrgic, van mantindre l’estadi dret fins al final de la nit. El mateix Artur va afegir que volia que tornàrem a casa amb mal de peus (i clar que ho van aconseguir).
Un concert d’estadi, a la valenciana
Com demana el format dels grans recintes, el concert va ser estímul rere estímul: visuals sobreestimulants (de vegades un poc coents, com diria ma iaia), molta pirotècnia escènica, fum, projectors de flames, ballarins i ballarines i uns globus de colors que marcaven el pas del temps i s’il·luminaven a mesura que s’acostava el final. Les pantalles, a més, projectaven les lletres en mode karaoke, per als més despistats (o per als que el fomo i les cançons de TikTok havien portat a comprar-se l’entrada).
Però, sobretot, es va notar la cura i l’estima per la música en valencià, per les nostres arrels i pel País Valencià. El comiat va ser, en bona part, una oda a la música tradicional: una successió de processons amb gegants i cabuts (al meu poble, Vinaròs, els coneixem com a Nanos i Gegants) amb fallera inclosa, marxes mores i una desfilada que recreava la xaranga original del grup, amb l’uniforme de camisa blanca i una versió d’«Amparito Roca» cantada pel públic amb el rerefons instrumental de la xaranga de La Fúmiga. Fins i tot hi va haver un tiny desk a l’estil d’El Madrileño (La Sobremesa) de C. Tangana, però d’allò més valencià, amb «La malaguenya» i una sobretaula plena de mantells de ganxet, en companyia de Jonatan Penalba, Pep Gimeno i la cantadora Noelia Llorens, la Titana.
D’altra banda, també es va projectar un sketch de l’humorista Arturo Valls en què deia que ell se’n recordava de La Fúmiga perquè havien anat fa molt de temps a tocar a una falla seua, però pensava que no arribarien lluny perquè estaven entestats a cantar en valencià i això no tenia futur. A continuació, La Fúmiga va començar a cantar la tornada d’«Equilibrios infinitos».
Les col·laboracions
Els amics i amigues van ser l’altre gran pilar de la nit. Ginestà va cantar «Tot està per fer», i Naina va tornar per «Què tia!» i «No sé ballar», mentre la gent a la pista ballava una bachata amb uns visuals a l’estil Just Dance. Va aparéixer Arnau Giménez (membre dels grups Malifeta, Zoo i La Gossa Sorda) per a cantar «La ferida», i a «Mami» van fer una videotrucada en directe amb les mares dels membres, acompanyats d’un cor de xiquetes. L’emoció va continuar amb el cantant d’Aspencat a «Quan caminàvem» i «Camals mullats», Pep el Botifarra, que va regalar unes albaes, Els Catarres amb «Cançons d’amor» i Suu a «Primera conjugació». Samantha els va acompanyar a «Ja no fa mal» i Esther, a «Hora blava» i «Juguem amb el món», una cançó dedicada a la pilota valenciana en què també van participar Àlex Blat i un grup de xiquets i xiquetes que llançaven pilotes d’este joc tant de la terreta des de l’escenari. Els catalans The Tyets també es van unir per cantar «Covards», igual que el cantant principal de Figa Flawas, a «Ja dormiré». Això sí, a «Llavors» es va trobar a faltar Panxo.
Una nit plena de reivindicacions
Artur Martínez va recordar, dos anys després de la dana, que continuem esperant que Mazón assumisca responsabilitats, i el públic ho va secundar amb crits de «Mazón a presó». Martínez, en el seu discurs, entre llàgrimes, va definir la nit com «la victòria de tot un poble que canta alegre», una reivindicació que a la gent normal també li passen coses boniques.
Una cançoneta i mo n’anem
Després de «Finals» i «Tot s’acaba» va arribar «Gràcies per tant», i quan semblava que ja estava tot dit, van tornar amb «La penúltima». Per al tancament van decidir cremar València amb «Havia de passar». Molt metafòric: fins i tot el cel va plorar en acabar el penúltim concert de La Fúmiga.
En definitiva, el concert va ser un gran «gràcies per tant»: dels músics cap al públic i del públic cap als músics, per haver posat banda sonora a les nostres vides (i en valencià). I no oblidem que no hi ha millor manera de cuidar la nostra llengua que parlar-la i cantar-la… i d’això, La Fúmiga en sap prou.
