El compromís d’una companyia privada amb la llengua

05/01/2023

Sembla paradoxal que haja d’escriure sobre el compromís d’emprar el valencià al teatre des d’una companyia de teatre valenciana, en el País Valencià… Les raons per les quals no està dins de la normalitat emprar el valencià al teatre i al conjunt d’àmbits socials són part de la nostra història passada i recent, d’aquesta esquizofrènia permanent en la qual adquirix la categoria de compromís fer teatre en valencià al País Valencià.

Doncs sí, tenim una llengua minoritzada, o siga, que tot i que puga ser parlada per la major part de la població autòctona d’un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dona en situacions de superposició, en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític, i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat. La minorització lingüística és resultat d’una sèrie de pressions internes i externes degudes a les condicions històriques i socioeconòmiques, la política lingüística implementada i la interiorització de mecanismes psicosocials que restringeixen la vitalitat de la llengua recessiva i asseguren l’expansió de la dominant. La situació de minorització pot ser reversible a conseqüència de la voluntat ferma d’un poble i de les polítiques dels seus governs. Malauradament, les dues voluntats encara no han sigut tan fermes com per a traure’ns de la minorització. És a dir, que estem a anys llum d’una autèntica normalització.

Dit això, quan representes una obra teatral vols que la gent vinga a veure-la i aquesta situació de minorització és, a priori, un possible obstacle de convocatòria. Però minoritzada no és minoritària (un concepte referit a la demografia relativa d’un idioma i a les dimensions d’una comunitat lingüística, que per descomptat no és el cas valencià). O siga, que parlant en termes quantitatius existeix un ampli espectre de públic al qual pot interessar veure el teatre en valencià, i això hem fet aquests anys: anar a buscar-lo, oferint-li també continuïtat, coherència i qualitat.

Però no és l’objectiu d’aquest escrit fer una anàlisi sociològica ni jo la persona que puga fer-ho amb un mínim de criteri i coherència; només puc parlar de la nostra aposta personal de fer teatre en valencià. Quan en el 1995 vàrem decidir fundar la Companyia Teatre Micalet i fer un centre de producció i exhibició d’espectacles en valencià al Teatre Micalet, a cap dels tres fundadors del projecte (Joan Peris, Ximo Solano i jo mateixa) se’ns va passar pel cap que havíem de contraure un «compromís amb el valencià». Ho féiem perquè és la nostra llengua materna, la millor per al nostre ofici d’expressar emocions.

Des del principi vam pensar més en el projecte artístic que no en la llengua, sincerament, perquè per a nosaltres no hi havia discussió en eixe assumpte. Volíem desenvolupar una «manera de fer», un segell Micalet; sempre ens ha obsessionat la qualitat. Hem compartit experiències amb diferents professionals tant locals com internacionals per tal d’eixamplar els nostres coneixements. Volíem créixer artísticament. Volíem fer un teatre en què l’espectador estiguera molt a prop, i el Teatre Micalet ens oferia la possibilitat. Mouríem les butaques i construiríem els espais més adients per a cada muntatge teatral. I així ho hem fet. Quan la gent entra al Teatre Micalet no sap mai quina disposició espacial hi trobarà.

El Teatre Micalet havia sigut un referent del teatre en els anys setanta, però l’any 1995 estava infrautilitzat. Vam parlar amb la junta directiva de la Societat Coral El Micalet d’aquell moment i ens van acollir. La Societat Coral és una associació cultural d’utilitat pública que porta més de cent vint-i-cinc anys treballant per la cultura valenciana. Realment era el lloc perfecte per al desenvolupament del nostre projecte perquè coincidíem en les coses essencials.

Pels anys noranta ja havia existit una llavor del projecte de la Companyia Teatre Micalet, una companyia que s’anomenava Vale&Cia de Teatre no va quallar, però ens va permetre reafirmar-nos en la idea que teníem i  volíem una companyia lligada a un teatre per poder fer un centre de producció estable d’espectacles en valencià, amb un equip permanent. Una part fonamental del projecte era traduir obres del teatre universal. Volíem que sonara en valencià Molière, Goldoni, Brecht, Shakespeare, Filippo, Priestley, Txékhov, Brecht… També hem fet una aposta per la dramatúrgia valenciana i pels espectacles de creació. La tria d’intèrprets, que parlen bé el valencià, encara ara continua sent un repte. Encara que cada volta més existeix entre els professionals la consciència de parlar bé la llengua, un intèrpret ha de parlar-la bé per ser versemblant.

La Companyia Teatre Micalet és una companyia, no una productora. Ens agrada crear complicitats entre tots els integrants perquè cada viatge arribe al lloc que ens havíem proposat. És una qüestió d’energia, de complicitat, de química… El nucli de creació i de producció han de ser pròxims, els equips hi han d’estar implicats, considerar el producte com a cosa seua.

Ha sigut l’únic projecte a València d’aquestes característiques, la il·lusió i l’energia que es desprenia de tots era contagiosa. Va ser emocionant com va respondre tota la professió a la crida per començar el viatge. Havíem decidit mostrar la nostra feina abans de demanar el suport. Vàrem estar dues temporades repartint les taquilles i treballant del que podíem per tirar endavant el projecte.

Recorde la primera lectura a l’escenari antic del Teatre Micalet de Nàpols milionària, una obra d’Eduardo de Filippo amb quinze actors. Joan Peris va tindre el coratge de llançar-se a l’aventura de comandar aquell vaixell. Revisant els vídeos del muntatge, me’n sent molt orgullosa, va ser un gran treball. Vam fer un espai central, estàvem rodejats de públic a tres bandes. Recorde el canvi d’escena de l’acte segon al tercer. Es passava d’un sopar, amb una taula parada per a una celebració, amb plats, menjar, gots, coberts, tovalles… i tot havia de desaparéixer d’escena en pocs segons. En el tercer acte havia passat el temps i la situació era de dol, un dia corrent, amb la taula sense res i altres personatges en escena. Ningú pensava que seria possible, però la insistència de Joan, que va dissenyar al mil·límetre la desaparició de tot el que hi havia a l’escena, va aconseguir la màgia al teatre.

Tots vam aprendre molt en aquella primera experiència, en la qual jo feia un paperet molt menut perquè havia d’ocupar-me de la producció. Entràrem al teatre en el 95 i a finals de la temporada 96-97 van enderrocar el teatre antic i van començar les obres, que duraren quatre anys! Havíem produït Nàpols milionària d’Eduado de Filippo, El burgés gentilhome de Molière, Cantonada perillosa de J. B. Priestley, el Ballant ballant i Ai Carmela de José Sanchis Sinisterra! Totes es varen estrenar en dues temporades.

Al principi hi venia tan poca gent que a voltes els intèrprets eren més que els espectadors. La dotació tècnica i les instal·lacions del teatre eren velles i insuficients: recorde anècdotes en el Ballant ballant en què Ximo Solano havia de desaparéixer d’escena per refrigerar els dimmers, que es calfaven i ens deixaven sense llum. El ressò social que va tindre el Ballant ballant, entre d’altres coses, va propiciar la construcció del nou teatre amb el suport de la Conselleria de Cultura.

Conéixer les necessitats del teatre, perquè l’havíem viscut, ens va permetre col·laborar en algunes decisions del projecte de la seua construcció. Volíem una estructura per penjar de focus al pati de butaques per a il·luminar espais centrals com la que tenia el Teatre Lliure de Gràcia. Joan Peris havia treballat al Lliure i va proposar fer el mateix al Teatre Micalet. El nou Teatre Micalet era una sala acollidora, polivalent, sense luxes però amb una acústica fantàstica i una dotació tècnica nova.

L’any 2003, el director i dramaturg Peter Brook, que malauradament ens acaba de deixar fa poc, va escollir el Teatre Micalet per a la seua estrena a València de Ta main dans la mienne, un espectacle protagonitzat per Michel Piccoli i Natasha Parri, i comentà que els nous teatres que s’estaven construint a Europa tenien eixes dimensions per la proximitat amb l’espectador.

Al desembre de 2001 estrenàvem El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare. Començava el nostre somni: la sala polivalent que volíem ens permetria eixa proximitat amb el públic que estàvem buscant. El dia de l’estrena, a punt de posar-nos els vestits de Titània, Oberon, Puck…., encara estàvem apretant els caragols de les butaques.

Pensant en el futur, hem apostat per la creació de nous públics. Crec que és fonamental en això tindre una oferta d’espectacles destinats al públic juvenil, però no hem fet funcions específiques per a escolars. Sempre hem volgut que veieren les produccions que féiem per a adults. No n’hem fet mai d’específiques per als joves des de la companyia, encara que sí que s’han programat altres companyies que ho fan. Des de la Companyia Teatre Micalet hem volgut que gaudiren dels mateixos espectacles que féiem per a adults elaborant els dossiers pedagògics per a introduir-los i realment ha funcionat. Potser si no venen en grup no se’ls acudiria mai vindre al teatre per primera vegada. Hem treballat molt amb les escoles: els joves són els espectadors del futur. I és un orgull quan et trobes amb algú que et diu que el seu primer espectacle el va veure al Micalet.

Amb el temps hem aconseguit ser un centre de referència, però per a crear un referent has de creure en el que fas, ser constant i coherent. Qui ve al Micalet sap que hi trobarà una programació de qualitat i, per descomptat, en valencià

El projecte de la Companyia Teatre Micalet, un centre de producció i exhibició d’espectacles al Teatre Micalet, va ser possible des del 2002 fins al 2010 gràcies a un conveni de col·laboració amb la Conselleria de Cultura; un conveni insuficient econòmicament, però que ens va permetre posar les bases del projecte, donar feina a actors, actrius, directors, escenògrafs, il·luminadors i el creixement artístic d’un gran nombre de professionals. La lluita durant aquests últims anys ha sigut intentar mantindre l’esperit original del projecte, demanar a l’Administració que no condemne a la homogeneïtat tots els projectes artístics que convivim en aquest territori, que amplie la mirada sobre la diversitat i que valore en positiu la seua singularitat. Potser així el projecte de la Companyia Teatre Micalet podria recuperar el seu objectiu fundacional. Però, com diuen al meu poble, «esperant pots florir».

El canvi està en marxa, però l’excessiva burocratització de l’Administració està convertint en etern el canvi desitjat. El teatre és un servei públic i com a tal s’hauria d’entendre. El suport de les institucions és necessari per al manteniment de l’activitat teatral, tant del teatre com de la companyia. El teatre necessita suport públic, és imprescindible. Com en necessiten les biblioteques, la sanitat, l’educació, la investigació o qualsevol empresa o entitat que es pense que és beneficiosa per a la gent d’aquest poble. Són els nostres impostos invertits en el benestar de la gent. És una decisió política la seua distribució i priorització.

Sempre he pensat que si un projecte com el de la Companyia Teatre Micalet s’haguera donat en un altre lloc, l’haurien protegit, però a València és difícil créixer, es toca sostre molt prompte, i això si no has de començar de zero, que també es dona cada cert temps… És molt difícil, en aquest país, créixer i mantindre les estructures culturals. El suport actual, encara que ha crescut en recursos, continua sent insuficient, i moltes voltes m’he preguntat per què quan es tracta de cultura l’aposta sempre és tan tímida…

Som uns supervivents, com molts altres projectes d’aquesta terra que passen per la tossuderia i la resistència personal. Després de mantindre obert durant 27 anys el Teatre Micalet amb una oferta teatral ambiciosa i coherent; després d’haver fet 35 produccions pròpies, seguirem reclamant un veritable suport que ens permeta créixer cada any, insistint a mantindre el compromís de fer bé la nostra feina i, per descomptat, en valencià.