El concepte d’art i el cineasta autor

Portades de  ‘Cahiers du Cinéma’ amb Alfred Hitchcock (1956), François Truffaut (1984), Nanni Morretti (1989) i Hong Sang Soo (2012). Imatges: ‘Cahiers du Cinéma’.

Quan explorem una cosa tan abstracta com és l’expressió artística, podem descobrir que l’art es desplega a través de diverses formes i mitjans. La seua naturalesa desafia qualsevol intent de definir-la amb una única paraula, ja que es converteix en una amalgama complexa de colors, sons i emocions. Podem afirmar que l’art no és simplement el resultat d’un gest aleatori, sinó el producte delicat i complex de la intel·ligència, el talent i la profunda sensibilitat humana.

Filòsofs com Aristòtil o psicòlegs i assagistes com Carl Gustav Jung, amb les seues mirades úniques, aborden la qüestió de l’art des de perspectives que, si bé divergeixen, semblen teixir una trama rica i complexa per a definir la paraula art.

Aristòtil parla de què l’art és un procés creatiu impregnat de la raó, on cada pinzellada de l’artista està guiada per una lògica inherent. En contrast, Jung ens recorda que l’art és, en certa medida, la nostra salvació de la barbàrie, una manera de connectar amb les profunditats de la psique humana. Pot ser que la veritat rau en la fusió d’aquestes dues perspectives, on el coneixement i la intuïció dansen amb gràcia en el procés creatiu de l’artista.

La mateixa dicotomia entre l’ús de la paraula o la música com a vehicles artístics és tan fascinant com la creació artística. La música, entés com un llenguatge universal, emet una melodia que ressona més enllà de les paraules, penetrant directament en l’ànima de l’espectador. D’altra banda, la paraula amb la seua capacitat de narrar històries i expressar idees amb precisió, trenca el silenci amb una potència única. Així, l’artista es troba davant d’una elecció fascinant entre dues formes d’expressió que, malgrat les diferències, convergeixen en la seua capacitat de commoure i connectar.

En el món del cinema, aquesta convergència d’arts s’esdevé encara més evident. La imatge, el so, la paraula, la música i altres elements cinematogràfics es fusionen com una dansa sincronitzada que insufla vida a les històries. Cineastes com Almodóvar, David Lynch, Kubrick o d’altres, en ser considerats autors, no només dirigeixen films, sinó que, mitjançant aquesta col·laboració de les arts, exploren temes profunds, desenvolupen estils i deixen una empremta artística impactant.

Quan parlem d’art dins del context cinematogràfic es fusionen en una dansa caòtica de perplexitat, desafiant la pròpia i efímera natura del temps. Les pel·lícules, lluny de ser unes simples projeccions, s’esdevenen en alguns caos en testimonis culturals, socials i polítics, mitologia en constant evolució que ressona ben fort dins de la mateixa memòria col·lectiva que compartim els éssers humans.

La teoria del concepte d’autor és un dels plantejaments més importants en l’àmbit cinematogràfic. Aquesta definició la va realitzar per primera vegada en la pollitique des auteurs pel director de la Nouvelle Vague francesa François Truffaut a la revista Cahiers du cinema a la dècada dels cinquanta. Segons Truffaut, el cineasta és en última instància el responsable directe de la qualitat d’una pel·lícula. El director francés popularitzà una teoria on el director porta la responsabilitat de tots els aspectes creatius que determinen el resultat final d’un film. Aquest motiu va portar a altres acadèmics un mètode per a diferenciar entre bons i mals directors de cinema, crítics francesos com André Bazin ampliaren la teoria de Truffaut amb exploracions sobre que qualitats posseeix un autor, segons aquest; “El cinema és un art popular i industrial. Aquestes condicions, que hi són necessàries per a la seua existència, de cap de les maneres constitueixen una col·lecció d’obstacles, igual que en l’arquitectura, més aviat representen un conjunt de circumstàncies positives i negatives que s’han de tindre en compte.”  L’autorisme es basa en la tensió entre l’artista i les seues limitacions, que Bazin argumenta que és beneficiós perquè el director puga assumir riscos creatius.

L’escola francesa va seguir l’exemple de Truffaut en teoritzar sobre el concepte d’autor mitjançant mètodes més conceptuals que pràctics, però la proposta de Bazin va tindre una gran influència sobre l’autoria dins del corrent francesa. Més endavant aquesta idea sobre el concepte d’autor es va obrir camí en la indústria cinematogràfica nord-americana, i Andrew Sarris va popularitzar la idea d’autor més enllà del cinema de la Nova Onada aplicant la teoria al sistema d’estudis de Hollywood. Sarris, de manera semblant a les distincions de Truffaut entre directors bons i roïns, aquest afirmava que hi ha tres premisses per a un autor: tindre una bona competència tècnica, la personalitat distintiva del director i el significat interior derivat en la tensió entre la ideologia i el cinema.

Per aquest fet, l’Acadèmia de cinema nord-americana es va aferrar a la teoria de l’autor de Sarris. El crític va escriure The American Cinema: Directors and Directions 1929-1968 com a guia per a diferenciar els principals autors de Hollywood dels artesans sense impulsos artístics. La teoria de l’autor de Sarris, es va convertir en el mode predominant d’anàlisi a Hollywood. Posteriorment, l’Edat d’Or estava desapareixent, i el 1967, el moviment anomenat Nou Hollywood va aparéixer a la pantalla gran, il·lustrant una nova llibertat creativa concedida als cineastes. En el transcurs de la dècada dels setanta el Nou Hollywood, els estudis no es van preocupar de restringir i seguir els sistemes de censura com el Codi Hays.

El nou panorama va afectar la percepció de l’Acadèmia del Cinema sobre la teoria del concepte d’autor, ja que la dinàmica entre directors i estudis va trobar un nou equilibri. En realitat, la tensió entre director i estudis mai va desaparéixer, una relació saludable entre aquestes faccions manté viva la teoria del concepte d’autor.

Quan parlem d’art dins del context cinematogràfic, s’entrellaça una dansa caòtica de perplexitat, desafiant la pròpia i efímera natura del temps. Les pel·lícules, lluny de ser unes simples projeccions, s’esdevenen en alguns casos en testimonis culturals, socials i polítics, una mitologia en constant evolució que ressona ben fort dins de la mateixa memòria col·lectiva que compartim els éssers humans.

El cineasta autor, com a mena d’alquimista modern, teixeix la seua obra com un tapís de fils intangibles per a buscar la immortalitat, sempre amb l’aspiració de què la seua obra transcendisca els límits del temps. El director com a autor, és un compromís personal i únic que repercuteix els límits de guió o producció per influir decisivament en tots els aspectes d’un film. Aquest criteri permet imprimir al cineasta una identitat pròpia en les seues obres, fent-les reconeixibles i dotant-les d’una coherència estilística i temàtica.

A través de la seua obra, l’autor busca no només comunicar, sinó també provocar emocions que reverberen com ones en la mar de la consciència.