El confinament ens ha canviat la vida i també a nosaltres

10/09/2020

La declaració de l’estat d’alarma, des del passat 14 de març, i l’inici del període de confinament ha canviat la vida a la nostra casa i també ens ha canviat a nosaltres. La que era la nostra rutina familiar diària repartida entre l’atenció a les nostres filles, la seua escola, els nostres treballs, reunions vespertines, activitats extraescolars, esports i temps amb les nostres famílies i les nostres amistats s’ha vist substituïda, de la nit al matí, per l’obligació de compatibilitzar en un únic espai, el de la nostra llar, i al mateix temps els nostres treballs amb l’atenció de les nostres filles Aitana i Ona, de 9 i 4 anys.

A casa nostra, la primera setmana no va ser especialment difícil. El fet que aquesta coincidira amb les festes falleres i que nosaltres, com a docents, comptàrem amb vacances, ens va servir per a aprofitar-la i gaudir de temps en família. La vàrem viure com una oportunitat per a baixar el ritme, compartir i estar d’una manera més conscient del que ho fem habitualment. Van ser unes falles diferents de com les solem passar: sense eixir al carrer, sense la Plantà i sense la Nit del Foc.

El que no sabíem era que la nostra vertadera Nit del Foc estava a punt d’arribar amb la nostra incorporació al treball. Aquella setmana va ser un estira i afluixa. Ens vàrem desbordar, necessitàvem resoldre les noves situacions que anaven sorgint cada dia, volíem arribar a tot, però no ho aconseguíem. Va ser vertaderament difícil i teníem la sensació de viure en un caos familiar: treballs, atenció de les xiquetes, gestió i organització de la casa.

Finalitzada aquesta setmana, férem una ullada a com havíem funcionat. La nova situació marcada per les classes telemàtiques, reunions contínues, la necessitat de planificar una nova forma de funcionament per al temps de confinament feu que haguérem de dedicar un major nombre d’hores i teníem la sensació de no ser tan eficaços com la situació requeria. A més a més, a nivell personal, teníem una sensació de desatenció de l’àmbit familiar. Però, en fi, havíem funcionat com havíem pogut i com havíem sabut en aquells primers moments.

Després de revisar la situació, decidírem marcar uns horaris, unes rutines per a les nostres filles, una distribució de les tasques de casa i delimitàrem el temps per a compartir en família entre sessions d’esport, ball, jocs i videoconferències amb la família i les nostres amistats. Uns horaris que han estat en una contínua revisió i adaptació a l’evolució de la situació i de les nostres necessitats durant tot el temps de confinament. Afortunadament, com esperàvem i necessitàvem, aquests canvis ens han donat més estructura, ordre i benestar familiar i ens ha permés transitar les setmanes de la millor manera possible sense oblidar que cada dia era un nou repte.

Durant aquest temps, hem compartit la preocupació i el patiment inicial de la resta de famílies per la incertesa de la situació i les possibles conseqüències en l’àmbit emocional i educatiu en les nostres filles. Però les xiquetes i els xiquets s’adapten a les noves situacions amb gran facilitat; així ho han fet Aitana i Ona, que han viscut aquest temps amb més normalitat que nosaltres. Pel que fa a la vessant educativa, som conscients que el que no s’haja pogut treballar en aquest curs tindran temps d’integrar-ho en els cursos vinents.

Respecte de les nostres filles, el fet que tinguen sis anys de diferència ens ha fet viure dues realitats molt diverses. Amb Aitana, que té nou anys, no hem tingut massa problemes perquè és autònoma i responsable. Des del primer dia, ha sabut compaginar la tasca de l’escola amb les seues responsabilitats a casa i el seu temps d’oci i de compartir telemàticament amb les seues amigues i amics. És cert que, a mesura que han passat els mesos, hem detectat un cansament en ella propi del final del curs, agreujat per la situació de confinament, i que sumat a l’arribada del bon oratge i l’inici de la desescalada han fet que li coste centrar-se, per la qual cosa estem buscant més recursos per motivar-la.

On hem trobat més dificultats ha sigut en la nostra filla menuda. Amb quatre anys, Ona no té l’autonomia de la seu germana, necessita canviar constantment d’activitat, tenir-nos a prop i nosaltres a ella per a atendre-la i supervisar-la, fet que ens ha requerit més organització. La proposta de treball que ens ha fet l’escola ha sigut variada, però la dificultat amb una personeta de quatre anys, qui associa estar a casa a gaudir del seu temps jugant i gaudint de la família, ha sigut aconseguir la motivació que tenia a l’escola.

Durant aquest temps, hem fet grans aprenentatges, especialment Aitana i Ona. Han pogut involucrar-se i compartir en major mesura les tasques de la casa, les dues han millorat la seua competència digital i, especialment, Aitana ha treballat l’organització del temps. A més a més, ens han demostrat la seua capacitat d’adaptació, han reforçat el vincle que tenien en compartir més temps juntes i han desenvolupat la seua part emocional verbalitzant com es trobaven i preocupant-se per la resta. Sense dubte, el que han trobat a faltar ha sigut el contacte directe i les abraçades amb les seues companyes i companys, amb la família: les iaies i el iaio, cosines i cosins, oncles i ties.

Totes aquestes reflexions estan basades en l’experiència de la nostra família atenent les nostres circumstàncies. Som conscients que hem gaudit d’una situació privilegiada, malgrat el caos i el repte que ens ha comportat a tots els nivells, ja que no hem perdut els nostres treballs, hem tingut l’opció de teletreballar, hem estat els dos per a gestionar les dificultats i gaudim d’un ambient familiar on l’estima, el suport i l’escolta marquen les nostre relacions. A més a més, vivim en una casa amb espais diferenciats, on les xiquetes poden jugar a l’aire lliure i amb connexió a Internet que ens ha permés continuar amb les nostres responsabilitats i mantenir el contacte amb la nostra xarxa familiar i d’amistats. Totes aquestes circumstàncies han facilitat que visquérem aquesta situació d’una forma més còmoda.

Sense dubte, aquests mesos quedaran en el nostre record. De camí a «la nova normalitat», ens preocupa tornar al ritme frenètic anterior de les nostres vides. A nosaltres, ens agradaria viure-la amb un ritme diferent: donant importància a allò que vertaderament ho és, gaudint del temps amb les persones que estimem amb la mateixa intensitat que ho férem el primer dia de retrobament, i dels xicotes detalls, eixos que no costen molt però que ens aporten tant. No sabem si ho aconseguirem, però en la nostra intenció està.