La revista degana en valencià

El conte més trist del món

06/09/2021

En una ciutat encisadora acaronada per la mar, hi vivien tres amics d’infantesa. L’un li deien En Quelot i treballava de fuster amb el seu pare, perquè no hi gaudia de vocació vers els llibres. Els altres dos, l’Enric i l’En Jaume, anaren a estudi: el primer exercia d’advocat, distingint-se d’entre el seu gremi pel gran prestigi aconseguit. L’altre, l’En Jaume, arribà a ésser catedràtic de filosofia a més de l’altra llicenciatura en biologia. Impartia classes a l’Institut del seu poble.
Allà a la maduresa de les seues vides, les circumstàncies de la vida posicionaren a Jaume d’alcalde de la seua ciutat, imagineu-vos: un enamorat de la natura, tot un Rousseau, amb uns ideals de món sublims, un home amb judici, dotat d’una sensibilitat humana exquisida… a la fi, un polític virtuós, autèntic.

En Quelot era tot el contrari, donat als “vicis”, llicenciós amb les dones, s’havia divorciat dues vegades. Els “saraus” i els “cuba-libres” li limitaven la feina, tant, que un bon dia el seu pare, home sever, l’expulsà de la seua casa on vivia després d’haver-li deixat el compte del banc “pelat” vàries vegades i d’haver-se mort sa mare a causa d’una malaltia empitjorada per les seues comtesses. Així, sense ofici ni benefici, de primer s’afilià a una agrupació política i més tard exercí de regidor en l’equip de govern on militava el seu amic l’alcalde.

Pel que fa a l’Enric, se n’adonà molt aviat del gran futur que procurava el negoci immobiliari, així, avalat per amplis coneixements legislatius i amb el suport d’una important xarxa d’amics poderosos, esdevingué gran advocat-especulador-promotor-urbanitzador, aconseguí crear un gran “Holding” i restà home “decisiu” pel (decadent) futur d’aquesta trinitat durant segles equilibrada: ciutat-natura-habitatge.

Quan arribà el dia del 50 aniversari d’En Jacme, aquest convidà a sopar els seus dos amics d’infantesa per parlar dels vells temps i alhora gaudir dels esdeveniments presents. Així, tots tres a taula, enraonaren d’aquesta manera:

—Tinc un nou amic, o vell, de vegades dubte, jo l’anomene Daimon, deia Jaume, un ser prodigiós, una espècie de mag que m’aconsella per emprendre la tasca d’aconseguir portar felicitat als ciutadans, m’assabenta d’allò que és possible en nom d’un bé comú que abraça ésser humà i naturalesa.

—Vaja!, digué l’Enric, un nou amic i no ens ho havies dit, i on viu eixe taumaturg?

—No ho sé, però sempre que el necessite vaig a un indret especial, m’asseu, contemple, reflexione i… no em falla mai!, contestà Jaume.

—I com podria fer-me amic seu?, doncs de segur em seria de gran ajuda, potser me’l presentares?, digué l’Enric.

—Jo no puc arribar a ell quan vull, és un amic extraordinari que cadascú el te quan realment se’l mereix, contestà Jaume.

—Fotre!, replicà l’Enric, sí que m’ho poses difícil!, però, ben pensat, a través teu em podria assabentar de les respostes a les meues preguntes.

—Jo també voldria preguntar-li!, va dir En Quelot.

—Bé!, exclamà Jaume, si tant d’interés teniu per conéixer-lo (tant de bo que arribàreu a ser amics), vindreu doncs amb mi a un lloc secret tres dies, durant dos dels quals sols us dedicareu a observar, escoltar i entendre allò que els vostres sentits lliurement us transmeten. El darrer dia el dedicareu a meditar sobre aquella experiència i la seua vinculació amb les vostres vides… serà el dia on sabreu d’aquest amic especial.

L’endemà es varen posar en marxa, com que Jaume no volia que saberen per quins camins anaven, els hi va embenar els ulls. Caminaren i caminaren una llarga estona fins a arribar al lloc, aleshores els lliurà de la foscor i quedaren meravellats, bocabadats i admirats d’aquella natura, d’aquell horitzó on s’ajunta la mar i el cel, tot envoltats de flors i arbreda. Esbalaïts pels cants dels ocells, restaren durant dos dies sense moure’s d’allí. Al tercer dia, havent reflexionat sobre la relació d’entre aquella sublim vida i la pròpia d’ambdós forasters, En Jaume els retornà a ciutat i, preguntant aquest si han arribat a conéixer el misteriós amic a partir d’aquella experiència, aquests varen enraonar d’aquesta manera:

—Jo, deia l’En Quelot, en observar com s’emparellaven els conills i les raboses a desdir, en escoltar els cants alegrois i xirois dels ocells i adonant-me que no hi calia fer cap feina per poder menjar i gaudir d’aqueixos plaers, vaig determinar que de la mateixa manera hem d’actuar les persones, així, el darrer dia, una veu interior em deia amb satisfacció que el meu comportament fins aquells moments era el correcte, perquè la vida que jo portava no diferia molt d’aquell model observat. Me n’adoní que aquella veu no seria altra que la del nostre misteriós amic que tu anomenes Daimon.

Havent parlat així l’En Quelot, feu l’Enric el següent raonament:

—Durant els dos primers dies he observat com els ocells es feien els seus nius entre els arbres, de la mateixa manera, molts animals de quatre potes es construïen els seus refugis baix terra o llorques, i eren feliços allí. L’últim dia, eixa veu interior que jo també identifique amb el nostre mag, em deia que aquelles criatures que utilitzaven els recursos naturals per construir-se els seus habitatges, sense dubte, ens conviden a imitar-los, així, he considerat que no hi ha cap lloc millor en el món per viure les persones que envoltat de natura. Gràcies, doncs, al teu amic, veig el futur més clar, perquè hi ha molt per urbanitzar en paratges semblants i poder oferir aquella felicitat també a les persones.

Havent parlat així l’Enric, digué amb plany En Jaume:

—Mai no em perdonaré aquesta comesa que us he procurat!, doncs, lluny d’aconseguir que la veu del Daimon us alliçonara sobre la necessitat de protegir allò que dóna pau i esbargiment a l’esperit de les persones, allò necessari pel complement de la felicitat humana i exemple de respecte a l’ecosistema, primordial per l’equilibri de la nostra ciutat, de la vida, l’únic que he aconseguit és accentuar allò que els vostres afanys mesquins i econòmics desitjaven, heu obtingut unes conclusions particulars, egoistes i mundanes d’aquella experiència. Daimon no s’aferra a aquest món! Aquell que us parlava no era sinó la veu dels vostres desitjos!

Al cap de poc, l’En Jaume fou víctima d’una mala passada política, ja que ell i els seus ideals foren matxucats a cop de llei, lleis urbanístiques contra les quals res no podia fer. Muntanyes, platges, penya-segats i camps de conreu s’ompliren d’urbanitzacions, infraestructures i camps de golf. L’Enric havia fet massa favors a tots els mana-masos, jutges i fiscals inclosos. Així, l’En Jaume, imputat ignominiosament per corrupció, restà sol contra tots ells inclosos mitjans de comunicació al servei d’aquell poder… la seua lluita fou en va, tot just fins al dia que, subornat l’En Quelot amb diners, li feren moció de censura. L’En Jaume s’allunyà de la seua ciutat.

Trist, abatut i impotent, se n’anà a viure a un llogaret de muntanya, sols un llibre de fotos antigues d’aquella ciutat encisadora alegraven els sentiments d’una memòria perduda mentre enraonava dia a dia amb Daimon, eixe amic que mai no l’abandonava, eixe amic de l’ànima que anys enrere el previngué d’aquell moment, d’aquell final esdevingut quan el seu amic d’infantesa l’En Quelot fou nomenat alcalde d’aquella ciutat ja desconeguda, la qual no serà més mai possible de recuperar.

“On domina el diners, tota paraula és inútil, fins i tot la de la pròpia justícia: dilació, arxivament i silenci”, li deia el Daimon.

“Abans d’aconsellar en nom del bé a algú, reflexionava En Jaume, em previndré de com i de què viu, no siga que els meus advertiments l’ajuden a malviure millor encara”

Inscriu-te al nostre butlletí

Top