Tens 0 productes a la teua cistella
En un dels números anteriors de la revista Saó (512, abril 2025) vam tindre ocasió de parlar del cor i del seu valor metafòric en la nostra cultura. Hi déiem: «Des de fa segles sabem que el cor és només la bomba que impulsa la circulació de la sang pel cos dels vertebrats i, si fa no fa, en alguns invertebrats». Una simple bomba d’impulsió, una bomba aspirant impel·lent, un múscul, però de cap manera seient de sentiments ni de l’essència de l’ésser humà.
I continuàvem: «Però, culturalment, és més, molt més. Des de fa milers d’anys ha vingut carregat de significats sense els quals no es pot entendre la nostra cultura, incloent no tan sols aspectes religiosos o rituals litúrgics, sinó metàfores literàries, artístiques i socials; incloent-hi, clar, el tema del Sagrat Cor de Jesús (i el de Maria, no ho oblidem). I continuem utilitzant-lo com a símbol en devocions tan profundes com la del Sagrat Cor, o en coses més mundanes com l’expressió de l’amor en l’escorça dels arbres, o en les comercials festivitats del suposat Sant Valentí…».
Pel que fa a l’origen del terme, sembla ser l’arrel protoindoeuropea *k̑erd- de la qual deriven tant el grec Kardia (> cardiologia, cardiòleg) com l’anglés heart, o l’alemany herz, com el llatí cor, cordis (> coeur en francés, cuore en italià; més difícil és saber l’etimologia del castellà corazón i del portugués coraçao).
Malgrat tot el que ara sabem sobre el cor, en l’imaginari popular i en les tradicions culturals continua mantenint-se amb força la idea que eixe òrgan és la seu dels sentiments, de l’amor, de la passió, de l’odi. De fet, i de manera espontània o de sentit comú (no científic), moltes cultures han considerat que el cor és el lloc on s’originen els sentiments. Fins i tot es conta l’anècdota atribuïda a Erasístrat de Ceos (s. III aC) que paga la pena descriure i comentar. Cridat a consulta pel rei de Síria Seleuc I Nicàtor, septuagenari, perquè curara el seu fill Antíoc, greument deixat (deprimit) i incapaç de governar el regne. Erasístrat, després de comprovar que no hi havia causes físiques que explicaren la malaltia del jove, va demanar que totes les dones de la cort desfilaren davant el pacient; en passar una de les dones de l’harem de son pare, una jove molt atractiva, el metge va notar que el pols del jove es va accelerar de manera intensa. Assabentat el rei del diagnòstic, va resoldre repudiar la seua esposa i casar-la amb el seu fill, que ràpidament es va refer i va poder heretar el regne que estava destinat a regir.
BREUS APUNTS SOBRE EL COR EN LA HISTÒRIA DEL PENSAMENT CIENTÍFIC
Hui en dia ja sabem que la relació entre batecs del cor i sentiments no es pot explicar correctament si no es té en consideració el paper mitjancer dels activadors neuroendocrins; i potser per eixa manca de coneixements, a nivell popular i durant segles es va mantindre la interpretació que el cor era el lloc on s’allotjaven les emocions i els pensaments.
Més tard, ja en el Renaixement, es van fer passos de gegant en fer la descripció raonada de la circulació. En primer lloc, de la pulmonar o menor, per l’aragonés Miguel Serveto en el llibre de teologia Christianismi Restitutio (1546). I posteriorment per l’anglés William Harvey, que en 1628 va descriure de manera clara i detallada el funcionament del cor i el moviment circular de la sang pel cos en el llibre De Motu Cordis (‘Sobre els moviments del cor’).
També cal dir que només en temps relativament recents s’ha sabut que el cor no és un conjunt de quatre músculs, sinó un d’únic, regirat d’una manera que origina dues aurícules i dos ventricles. Un avanç extraordinari per a la cardiologia que devem al metge valencià Paco Torrent Guasp (Gandia, 1931-Madrid, 2005), ferm aspirant al Premi Nobel que va morir el 2005 abans de poder ser-hi proposat.
SOBRE EL SIGNIFICAT BIOLOGICORELIGIÓS DEL COR
En el Nou Testament, el cor té múltiples significats, del merament físic a indicar l’interior més personal. I eixe doble significat s’ha mantingut i perpetuat a través d’una devoció, tardana però molt específica, al Sagrat Cor de Jesús. Un cor que en sentit evangèlic ve a significar ‘misericòrdia’ o ‘tindre compassió en les entranyes’ (splagchnon, en la versió grega del Nou Testament), considerades el seient de les emocions (Mc 6,34, Lc 7,13; Mt 14,14). Perquè Jesús s’emociona sovint «en les seues entranyes», en el seu cor, davant la misèria i les necessitats humanes. De fet, és relativament freqüent l’ús d’aquest terme cada volta que Jesús obra un miracle. Les traduccions a les llengües modernes no transmeten del tot el sentit, diguem-ne, vital, quasi biològic d’aquesta compassió (tot i que en el mateix terme ‘misericòrdia’ figure l’ètim cor; com en concòrdia, cordial, acord, coratge, recordar (‘tornar a passar per la ment-cor’).
Els antics romans no situaven la ment en el cap (caput, capitis) ni en el cervell (cerebrum), sinó en el pit, per la qual cosa solia significar pràcticament el mateix dir in pectore com in mente o in corde (‘en el cor’). Fins i tot en el prefaci de la missa en llatí hi ha una part que és el Sursum corda (‘Amunt els cors’) que sembla molt antiga, ja que figura en la celebració eucarística descrita per l’escriptor i apologeta del segle III Hipòlit de Roma, que ve a significar, en el sentit de l’època, ‘donar ànims a la congregació per a reunir-se amb el Senyor a qui va dirigida la pregària’.
EL SAGRAT COR EN EL SEGLE XX
En el número 470 de Saó (juny 2021), dedicat al Sagrat Cor, comentàvem com a partir del segle XVIII van créixer les polítiques anticlericals per tot Europa, amb episodis com l’expulsió i dissolució dels jesuïtes (1767); política continuada en el XIX amb les desamortitzacions (Mendizábal, Espartero i Madoz) i les persecucions i expulsions d’ordes religiosos també en les etapes més dures de la II República. Tot això va tindre conseqüències greus pel que fa a la pèrdua o eliminació de part del patrimoni arquitectònic, artístic, arxivístic i bibliogràfic, i també de moltes de les millors ments, així com de determinats drets comuns.
En rèplica, eixes ofensives van impulsar una revifalla dels corrents missioners i catequètics catòlics dedicats a difondre la fe cristiana entre el poble i arribaren a terres llunyanes encara poc evangelitzades com ara la Congregació dels Sagrats Cors (de la qual va formar part l’apòstol dels leprosos, el pare Damià de Molokai), o la dels Fills del Cor de Maria, els claretians, impulsada pel català sant Antoni Maria Claret. També s’alçaren nous temples i monuments que han deixat una empremta fins i tot paisatgística relacionada amb el Sagrat Cor, com ara el Temple Expiatori del Sagrat Cor (1902-1961) dels salesians a Barcelona, al cim del Tibidabo (‘Et donaré’); el monument al Sagrado Corazón al Cerro de los Ángeles de Getafe (Madrid), bàrbarament afusellat i dinamitat per milicians del Frente Popular, com van fer també al Cristo de Monteagudo a Múrcia; la Basílica del Sacré-Cœur, al barri parisenc de Montmartre; l’església del Sacro Cuore di Gesú, a Roma; el monument al Sagrado Corazón («El Santo») que es va erigir a Callosa de Segura, al migjorn valencià, el primer dia del Congrés Eucarístic de maig de 1947. Història entrellaçada de cultura i religió.
Revista número 514, pàgs. 14-15. Juny 2025.
