La revista degana en valencià

El cost econòmic de l’ensenyament

16/06/2020

Si alguna cosa està clara a dia de hui és que per fer una cosa calen, sempre, diners. I l’educació no és cap excepció, perquè sense els diners necessaris no es pot oferir un ensenyament i menys encara un ensenyament de qualitat. És per això que m’agradaria molt saber quines són les quantitats públiques destinades a l’ensenyament públic i al concertat. Seria una forma molt clara de saber el cost unitari de cadascuna de les places que s’ofereixen en els dos models educatius. L’objectiu meu, però, no és saber –també, però ara no com a objectiu fonamental– quina plaça és la més cara o la més econòmica.

Sense tindre aquestes dades, estic convençuda que el preu mensual deu ser molt elevat. Tenint sols en compte el salari del professorat, les despeses de llum, aigua, telèfon…, amortització de capital per l’edifici…, la xifra deu ser molt més elevada del que podríem pensar.

Per si es presenta algun dubte, soc de les persones que pensa que qualsevol inversió destinada a educació sempre serà poca perquè el futur individual i de la societat està directament relacionat amb la part del pressupost que dediquem a l’educació dels nostres infants i de les persones en general. I com a prova tenim les xifres dels països nòrdics, posem per cas.

I qui aprova els pressuposts destinats a educació? Evidentment, el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat, o, encara millor, el Parlament espanyol i el Parlament valencià, integrats tots dos per persones que tenen unes idees, una ideologia i, en funció de les prioritats, es camina per una senda de reducció o d’ampliació de la inversió. Diners que ixen dels pressuposts i, per tant, dels imposts pagats per tots i totes. Afortunadament, al nostre país l’ensenyament és obligatori fins als 16 anys i s’està treballant per iniciar el procés educatiu com més prompte millor.

Cert és també que, de vegades, quan una cosa no ens costa diners directes, sembla com si no hi donàrem valor. Molt s’ha parlat sobre la sanitat nostra i, comparada amb la d’altres països molt desenvolupats, el nivell és molt elevat. Però, clar, com a usuaris tampoc no coneixem quant ens costa una intervenció quirúrgica, o unes cures, o la visita a un especialista… Està tot pagat pels impostos. En l’educació passa el mateix. Negar que en els darrers anys s’han fet esforços per incrementar els diners destinats a educació sembla que és bastant indiscutible.

Després, cada x anys, es converteix en notícia l’Informe PISA o no sé quin altre que parla de la taxa d’abandonament escolar, del denominat fracàs escolar i unes quantes coses més. I seran certes, espere. La pregunta, però, és si totes les famílies de l’alumnat que fracassa, que abandona el procés educatiu, és coneixedora de les quantitats que el govern ha invertit en el seu fill o filla per garantir-li una bona educació, una bona formació.

En moltes ocasions, analitzem i parlem sobre els nostres drets, que em semblen molt necessaris i que cal reivindicar sempre, i més encara en els temps que vivim. Són massa Lleis Mordassa i massa pins parentals els que ens aboquen determinades opcions polítiques per a tindre el més mínim dubte. Jo, personalment, no en tinc cap. I sé que cal i caldrà defensar-los amb molta claredat i contundència si no els volem perdre per a sempre. De vegades, en sentir algunes declaracions de persones que es dediquen a la política, em tremolen les cames perquè sembla que han entrat a una competició per veure qui la diu més grossa, més bèstia. I encara és més trist veure quins sectors de la societat els aplaudeixen les ocurrències.

Però crec també que és necessari que tota la Societat, dit així en majúscules, siga conscient que res no és gratuït i tot, absolutament tot, es paga amb diners del conjunt dels contribuents. Per tant, caldria saber ben bé quant ens costa el procés educatiu de l’alumnat, en conjunt i de forma individual, perquè tots i totes tenim drets, però també tenim deures. I un d’ells és aprofitar les oportunitats que ens ofereix l’educació pública i de qualitat i ningú no hauria de tindre dret a fer malbé les inversions. Què passaria si una família amb un alumne absentista, posem per cas, sabera que la plaça del seu fill o filla costa 400 euros al mes? El seu fill o filla faria el mateix? La família actuaria igual?

No podem oblidar que si en una classe hi ha alguna persona que passa d’estudiar, té dos efectes: el primer és que si no treballa perd el ritme del procés educatiu i en pocs anys passa a ser un inadaptat, un candidat a fracassar i augmentar el percentatge. I el segon és que la resta dels companys i companyes de la classe veuen afectat el seu procés educatiu perquè trenca el ritme de la classe i és molt imitable pels companys i companyes. Entenc que afirmem que el xiquet o la xiqueta, que l’alumnat amb aquestes característiques, no tenen la culpa, que són fruit d’un cúmul de circumstàncies, que… Sí, però la resta dels companys tampoc no en tenen, de culpa. Faria el mateix l’alumne i la família si hagueren de pagar 400 euros per mes, si foren sabedors que estan malgastant una quantitat que paguem entre tots i totes via impostos?

Hui en dia, als centres de primària i als instituts públics, que són els que millor conec, hi ha diferents tipus de grups adaptats a les capacitats de l’alumnat més necessitat. Existeixen experiències com el PAE (Programa d’Acompanyament Escolar) que són classes de reforç que es fan a la vesprada al mateix centre, fora de l’horari i en grups reduïts. Què fem, però, quan l’alumnat i la família no reacciona a cap estímul?

És per això que crec fonamental ampliar experiències com la formació professional bàsica, però sense haver d’esperar a tindre els 15 anys. Un alumne de l’ESO, si repeteix primer i passa a segon sense haver aprovat pràcticament cap assignatura, és un candidat a no poder continuar en segon d’ESO. Ells i elles saben que passen de primer a segon, nivell en el qual estaran dos cursos més i ja tindran els 16 anys. Les accions i les noves experiències cal posar-les en marxa com més prompte millor. Està en joc el futur d’eixe alumne i el de la resta de companys i companyes de la classe, de les classes.

Rendibilitzem els diners destinats a l’educació i busquem noves experiències.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top