El costat correcte de la història

18/06/2020

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Cartes a un amic alemany

Autor: Albert Camus

Editorial: Lleonard Muntaner

Any d’edició: 2019

Les Cartes a un amic alemany són una sèrie de textos de combat que varen circular de manera clandestina en els anys de la resistència francesa a l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. És a dir, no es tracta d’un testimoni a posteriori, sinó d’una veu de lluita quan el futur és incert. Possiblement, en les circumstàncies més difícils que hi puga haver. Tanmateix, també és un text que transmet una determinació i una fe indestructible en la pròpia raó i en la pròpia victòria. I aquesta és una característica rellevant per analitzar-lo.

En aquest sentit, la fe de Camus és definitiva. Des del primer text, que podem situar poc després de l’enfonsament de la defensa francesa davant de les tropes de Hitler i, doncs, la posterior ocupació, la convicció de la derrota de l’enemic i de la pròpia victòria és indubtable. Per què? Perquè ens trobem en el costat correcte de la història. França vencerà Alemanya –i si hi ha hagut una primera derrota, un primer enfonsament, és perquè així havia de ser– perquè representa la lluita per la veritat i la justícia. Paraules grandiloqüents i eternes que en aquell context no semblen gens buides, de fet.

Així, la fe de Camus és una fe laica, sí, però igualment determinant i implacable. La causa de França és la causa de l’ésser humà. I si aquests texts ens arriben amb una força punyent, és perquè els descobrim plens de raó.

Ara bé, aquesta fe laica és problemàtica, ja que s’arrela en l’universalisme jacobí de la ideologia republicana sorgida de la Revolució Francesa. Què vol dir això? Que és fàcil defensar aquestes grans paraules patriòtiques quan la teua pàtria, la teua nació, el teu estat (com siga) té –diguem-ne– «raó». Però, quin és el paper d’aquests intel·lectuals quan no en té? Trobaríem aquestes inflamades paraules de la mateixa manera? La pregunta, evidentment, és retòrica.

La causa de França és la causa universal, i la causa universal és la causa de França. Així, l’avanç de la República francesa no és l’avanç dels francesos, sinó l’avanç de la civilització. Ser civilitzat és ser francès, i ser francès és ser civilitzat. El francès és la llengua de la República, però és la llengua universal perquè la República ho és.

Siga com siga, aquests sil·logismes no tenen res de banal quan seguim la història ideològica de la política francesa. En aquest sentit, sense entrar a jutjar una política compromesa, però també vacil·lant, les cartes a un amic francès de l’Albert Camus algerià (recordem que va nàixer a Orà) no tindrien (no tenen) la mateixa determinació. En quin costat de la història es trobava?

Si aquesta edició de Lleonard Muntaner és més interessant encara que els textos originals és també perquè comptem amb una introducció de Xavier Antich que ens situa de manera perfecta les cartes de Camus. Què representen i en quin context varen estar escrites. Així mateix, un epíleg combatiu, retòric i poètic de David Fernández –marca de la casa– ens les projecta cap al present i cap al futur. Ens ajuda a fer-les servir com a guia ètica i moral.

Estiguem on estiguem del costat de la història –i siga això el que siga–, hem de ser conscients que les nostres epístoles han de tindre la mateixa honestedat. I això sí que és un imperatiu irrenunciable sempre.