El creacionisme revisat: el disseny intel·ligent

«L’oposició entre les idees científiques i les creences religioses ha estat motiu continu de controvèrsia»

«Un cas que pot servir per a entendre la fal·làcia que inclou el disseny intel·ligent és posar contraexemples»

L’oposició entre les idees científiques i les creences religioses ha estat motiu continu de controvèrsia. Entre les diverses maneres de manifestar-se aquesta controvèrsia hi ha la recerca d’una fonamentació científica que pose en dubte les afirmacions tradicionals de moltes religions. Un tema que ha estat recurrent fa referència a l’origen de món, de la vida o de tot l’univers en conjunt. Totes les religions donen alguna explicació al problema mitjançant l’anomenada postura creacionista, segons la qual l’origen de tot cal cercar-lo en la intervenció d’un ésser superior, increat i existent des de l’eternitat, de la voluntat del qual hauria sorgit tot, segons diferents relats. La fe cristiana mantingué sense matisos aquesta postura fins a l’anomenat Segle de les Llums o de la Il·lustració, quan prestigiosos científics com Linné i Cuvier, seguint el relat bíblic de la creació, encara mantenien l’origen diví de tots els éssers vius coneguts i idees com el catastrofisme podrien fins i tot explicar l’existència de fòssils pertanyents a animals i plantes antics ja extints. Els avanços científics produïts tot al llarg del segle XIX posaren seriosament en dubte el creacionisme com a única alternativa a l’origen de tot. La contribució més notable, però no l’única, la constitueix la publicació en 1859 de L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural de Charles Darwin. I la controvèrsia va començar entre Wilbeforce, bisbe anglicà d’Oxford, que defensava el creacionisme i el científic Huxley, que defensava el darwinisme.  El geòleg Lyell eixamplà els càlculs de l’edat de la Terra i obrí la porta a les diferents formes d’evolucionisme, idea segons la qual les diferents espècies de plantes i animals han anat apareixent progressivament a partir d’espècies anteriors ja extingides, cosa que exigeix una duració de milions d’anys per al procés evolutiu necessàriament lent, temps que no cap en els càlculs fets a partir de les genealogies bíbliques (uns 5.000 anys).

Modernament, l’evolució s’accepta de forma general (llevat de casos puntuals) com un fet inqüestionable recolzat en nombroses evidències, tot i que les teories científiques que s’hi han suggerit per explicar-la han canviat i s’han matisat al llarg del temps, com d’altra banda ocorre amb qualsevol altra teoria científica.

Però els problemes continuaren. A Espanya, l’ensenyament de l’evolució fou prohibit fins a la revolució de 1868. En la Restauració de 1875 es va tornar a prohibir i Odon de Buen va ser expulsat de la seua càtedra, es va recuperar en la II República i es prohibeix de nou el seu ensenyament en el franquisme. Félix Rodríguez de la Fuente va tindre problemes per eixe tema amb la censura eclesiàstica en 1971.

D’altra banda, la religió islàmica és bàsicament creacionista. A final del 2006, nombrosos científics d’arreu del món van rebre, sense haver-lo sol·licitat, l’anomenat Atles de la creació de Harun Yahya, pseudònim del turc Adnan Oktar, que negava l’evolució i vinculant el darwinisme amb el feixisme i el comunisme. Igualment, s’ha produït un empitjorament de les condicions per ensenyar evolucionisme a l’actual Turquia d’Erdogan.

Als EUA, fou el famós «judici del mico», del qual s’han fet dues pel·lícules (La herencia del viento de S. Kramer i Heredarás el viento de D. Petrie), quan es va jutjar John T. Scopes, professor de biologia, per explicar la teoria de Darwin als seus alumnes a Tennessee el 1925. El declararen culpable i li costà una multa, no presó com demanava el fiscal. Després s’han fet lleis per a concedir temps igual en l’ensenyament a l’evolució i al creacionisme, com si foren dues teories semblants, a Arkansas i a Lousiana en 1987, i a Kansas en 1999, derogades en judicis. Per això, han tractat de desenvolupar el creacionisme científic, també conegut com disseny intel·ligent. Cal matisar, d’entrada, que no es tracta de cap postura científica, sinó més aviat d’una altra forma de pseudociència. La idea de rescatar el Déu creador ja ve de la famosa analogia del rellotger (William Paley, 1802): atesa la perfecció d’un mecanisme de precisió com el rellotge, cal inferir l’existència d’algú que l’ha hagut de construir. D’això se’n diu ara disseny intel·ligent. El districte escolar de Dover (Pennsilvania) exigia l’explicació del disseny intel·ligent com una alternativa a l’evolució. En 2005, un tribunal va dictaminar que tal disseny no és un concepte científic sinó una forma de creacionisme, i que per tant el districte violava la laïcitat de l’ensenyament públic.

Un cas que pot servir per a entendre la fal·làcia que inclou el disseny intel·ligent és posar contraexemples. La fal·làcia que una teoria es base en els punts dèbils d’una altra no justifica la veracitat de la primera. Només els fets poden recolzar una teoria científica i no la manca de fets per recolzar-ne una altra. Per exemple, un problema complex d’explicar és l’aparició d’estructures moleculars tan sofisticades com els flagels bacterians, gràcies als quals es mouen aquests microorganismes. Els neocreacionistes s’emmirallen davant d’un tal problema i ignoren que pot haver-hi explicacions coherents.

Les noves idees que renoven i revisen el darwinisme, com ara les hipòtesis de la simbiogènesi de Lynn Margulis, postulen que molts orgànuls de les cèl·lules eucariotes (més complexes) poden haver sorgit de la simbiosi d’organismes més simples que s’hi han instal·lat permanentment i han modificat les seues funcions. Així, parts mòbils de l’interior d’una cèl·lula complexa poden procedir de bacteris primitius de forma allargada que s’haurien especialitzat a donar-li estructura a la cèl·lula hoste. Encara que els bacteris són més senzills, també poden haver evolucionat per simbiosi amb altres bacteris allargats del filum espiroqueta que tenen una forma i estructura que recorda molt els flagels i que finalment s’haurien especialitzat a ser orgànuls motrius.

No cal anar tan lluny per trobar un exemple semblant a una escala macroscòpica: l’ull i la visió. Es tracta d’un òrgan que tenen nombrosos animals i podem seguir-ne l’evolució des de l’aparició de cèl·lules sensibles a la llum i la seua connexió amb les neurones per formar el nervi òptic fins a la conformació d’un entorn que permet focalitzar la llum a través de lents naturals fins assolir la forma sofisticada dels ulls que permeten la visió estereoscòpica com els dels primats. No cal cap disseny intel·ligent.

La temptació de recórrer al disseny intel·ligent, bé atribuït a Déu o a una intel·ligència superior d’origen extraterrestre, ha aparegut fins i tot en icones del cinema de ciència-ficció com el famós monòlit de 2001: una odissea de l’espai de Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke. Què faria aquest artefacte sobre els micos, sobre Moonwatcher en concret, per transformar-los? Els va fer més intel·ligents? Els despertà l’instint assassí? Es tracta d’un tema obert i controvertit.