El cronista innegociable

29/06/2021

Un diumenge d’octubre de 1951, al cinema Pompeya de Madrid es projectava per primera vegada Esa pareja feliz. Luis García-Berlanga feia tan sols quatre anys que havia marxat a Madrid amb 3.000 pessetes a la butxaca per matricular-se a l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas (IIEC). Allà va conéixer Juan Antonio Bardem i tots dos signaren la seua òpera prima, sens dubte la pel·lícula que va trencar amb el cinema-propaganda del franquisme i encetà una nova època en la filmografia espanyola. Aquell humil matrimoni de la postguerra, interpretat per Fernando Fernán Gómez i Elvira Quintillá, mostrava per primera vegada la realitat social, amb un protagonista que era un obrer amb mono i una protagonista mestressa de casa que arreglava roba amb la seua vella Singer.

Luis García-Berlanga Martí faria 100 anys el 12 de juny de 2021, un segle en què el cineasta valencià ha estat molt protagonista en saber retratar com ningú la història de l’Espanya recent. A Esa pareja feliz la van seguir pel·lícules mítiques com El verdugo, Bienvenido, Mister Marshall o Plácido. La seua trilogia de la família Leguineche –La escopeta nacional, Patrimonio nacional i Nacional III– és un exercici inaudit de captar l’essència d’un Estat antiquat, i amb la divertida continuació Todos a la cárcel deixa clar la seua visió llibertària de la societat que l’envolta. El precariat, l’oposició a la pena de mort i la corrupció han quedat per sempre en el cinema de Berlanga, que vist amb perspectiva d’ara resulta molt actual.

Però, en cap de les seues pel·lícules, des d’Esa pareja feliz fins a l’última París-Tombuctú, el protagonista arriba a acomplir el seu desig. Berlanga sosté que la societat està plena de trampes perquè el somni, individual o col·lectiu, es puga realitzar. La lletra impagada de Plácido, la venda de porters automàtics de l’industrial català que paga una cacera per aconseguir-la, el poble castellà que es disfressa d’andalús per rebre els americans i el seu Pla Marshall, el científic que fuig del seu país per refugiar-se en un poble anomenat Calabuch, el dentista parisenc que renuncia a tot per tancar-se amb la seua nina, i sobretot el pobre treballador d’una funerària que, per casar-se i rebre un habitatge, acaba de botxí i assassina legalment un ciutadà, són les seues cròniques d’un fracàs. El pessimisme realista dels optimistes.

Luis García-Berlanga va ser un dels últims il·lustrats, amb la seua actitud crítica cap al present que li va tocar viure. Per això la seua obra és una mirada lúcida i mordaç a la societat espanyola en particular i a l’ésser humà en general. En l’Espanya de Franco fou valent contra el franquisme, i en l’Espanya democràtica es va atrevir a denunciar la persistència de la corrupció.

L’esperit vital de Berlanga també el du a ser un dels millors erotòmans d’Europa, amb la mítica col·lecció «La sonrisa vertical», en la qual va demostrar que la cultura de l’erotisme mou el món, amb una línia de successió dels seus admirats Sorolla i Blasco Ibáñez. Com sempre, un avançat del seu temps.

Luis García-Berlanga Martí va morir al seu xalet estudi de Somosaguas, a Pozuelo de Alarcón, el 13 de novembre de 2010. Dos dies abans havia vist el partit de Copa entre el València CF i el Logronyés. Un valencianista confés.

L’obra d’aquest liberal il·lustrat, vitalista impenitent i petit burgés mediterrani, demostra que la majoria de les seues produccions són vigents. El títol de l’exposició «Visca Berlanga!» al MuVIM vol expressar això precisament: la vivacitat del seu art. És una mostra evocativa, on les protagonistes són les seues pel·lícules, on s’aborda per primera vegada la transcendència internacional del seu cinema i també com va partir la ferotge censura del règim franquista.

He tornat a veure totes les seues pel·lícules, i de les setze, deu són obres mestres amb què es pot explicar la història d’Espanya de la segona meitat del segle XX. I quan això passa, estem davant d’un mestre.