Tens 0 productes a la teua cistella
31/05/2021
El curtmetratge és un univers ampli i multiforme. Catalogar, inventariar, fer-ne directoris o diccionaris, és una tasca irrealitzable. Quasi per definició se situa entre l’amateurisme i la professionalitat, i en tractar el tema no hem de considerar únicament els curts –per dir-ho d’alguna manera– professionals, ja que deixaríem de banda obres de qualitat inqüestionable. Especialment a la Comunitat Valenciana, on la profusió de cineastes i títols fa que siga impossible d’abastar en un sol article.
Fora convenient anar més enllà dels llocs comuns en què se sol caure quan s’aborda aquest tema. Per exemple, que en ser de menor duració la seua producció és més econòmica, per la qual cosa un cineasta es pot permetre experimentar i arriscar, ja que no està subjecte a les pressions de la indústria; o que el curt és una carta de presentació per a fer el salt al llargmetratge; o en un altre sentit, que hi ha històries que no necessiten ser contades en noranta minuts (la durada estàndard de referència per a un llargmetratge), per la qual cosa sempre hi haurà creadors que trien aquest format amb què se senten més còmodes. Encara que tot l’anterior és indiscutible, es pot concloure que el que defineix els curtmetratges és la gran llibertat creativa que poden aportar, i fins i tot podem parlar d’una frescor inherent, fruit a vegades de la inexperiència.
Si la veritat és que la majoria dels cineastes esmentats ací no pot fer que la seua activitat cinematogràfica siga el seu mitjà de vida, en qualsevol cas, i malgrat situar-se en els marges de la indústria, no cal entendre la pràctica del curtmetratge com una categoria menor.
Una mica d’història
No és necessari remuntar-se als orígens del cinema valencià, però sí parlar de la manifestació d’una cultura audiovisual pròpia que s’ha expressat en diferents moments a través dels curtmetratges i que ja forma part del nostre patrimoni i la nostra identitat.
Així, en els últims anys del franquisme i durant la transició democràtica, a València, igual que altres disciplines artístiques, el cinema va tindre els seus maleïts (com apunta Abelardo Muñoz en el llibre El baile de los malditos).[1] Ens trobem amb un grup de cineastes independents valencians que roden pel·lícules, moltes d’elles curtes, en formats com 8mm, super 8 o 16mm. Entre ells podem esmentar José Gandía Casimiro (Sega cega, 1972), Rafael Gassent (Salomé, 1970) o Lluís Rivera (Travelling, 1972).
A la fi dels huitanta i principis dels noranta s’obri un període fructífer amb l’aparició d’una nova generació de cineastes. Alguns van continuar després dels primers curts la carrera en la indústria cinematogràfica, i altres no; alguns van emigrar a Madrid o Barcelona, treballaren en publicitat o televisió; uns altres es van quedar ací i recalaren en Canal 9. D’aquella època podem destacar, entre altres títols, La luz bajo el sombrero (1986) de Vicente Domingo, Pirañas en cabriolé (1992) de Carlos Pastor Moreno, Xicu’l toperu (1994) de Gonzalo Tapia, Los vecinos de abajo (1990) de Criso Renovell, Días sin luz (1995) de Jaume Bayarri, Juego de llaves (1994) de Rafa Maluenda i Malditos amateurs, d’un joveníssim Pau Martínez.
D’aquella generació, diversos d’ells aconseguiran un reconeixement en l’àmbit nacional i tindran una trajectòria professional més o menys estable, cadascú amb diversos curts en aquesta època, com Miguel Albaladejo i La vida siempre es corta (1994), Sigfrid Monleón amb Si llegas o es regreso (1995) o Paco Plaza amb Tropismos (1995). En el cas concret de l’animació, llavors un fecund viver de creativitat, destaquen Pablo Llorens, Raúl Díez, Sam, o Calpurnio Pisón amb la seua sèrie Cuttlas. La majoria es van donar a conéixer en Cinema Jove.
Cal assenyalar de manera particular dins d’aquest panorama el projecte «Kine» (1995), un grup de sis curtmetratges de diversos directors que van obtindre diversos premis nacionals i internacionals: Karaoke de Joaquín Ojeda, De los caníbales de Sigfrid Monleón, ¿Te pasa algo? de Piluca Baquero, el ja esmentat Si llegas o es regreso de Sigfrid Monleón, Acuérdate del frío i Final del juego de Joaquín Ojeda.
A la fi de la dècada dels noranta i primeries del segle XXI s’hi van sumant directors com Adán Aliaga (Diana, 1998), Jorge Torregrossa (Desiré, 1999), Eduardo Guillot (Amadeo, una historia real, 2004), Álex Montoya (El punto ciego, 2005) i molts més. Sorgeixen tímidament alguns noms femenins com Alicia Vizcarra (Cartas de amor, 2001), Alicia Puig (No pienso volver, 2001), Pilar Tomás (El móvil, 1996) o María Trénor (¿Con qué la lavaré?, 2003).
Per a l’eclosió d’aquesta generació serà fonamental l’aparició de les ajudes a la producció cinematogràfica impulsades per la Generalitat Valenciana a la fi dels huitanta, juntament amb la televisió autonòmica Canal 9, que va tindre com a resultat una producció de curtmetratges a major escala. El patrimoni audiovisual va creixent amb noves obres, gràcies fonamentalment a dues vies: les ajudes a la producció i les escoles de cinema. Aquesta producció, que veu la llum de forma més sistematitzada i estable, comença a guanyar importància i a situar-se dins del panorama nacional i internacional dels festivals de cinema.
En 2005, l’Institut Valencià de Cinematografia assumeix les ajudes a l’audiovisual. A partir d’aquell any, constatem que comencen a despuntar, tant en ficció com en animació, figures consolidades hui en dia. Algunes seran presents més endavant en Curts.
L’arribada de Curts
En 2008, l’IVAC (l’extint Institut Valencià de Cinematografia) elabora el primer DVD de curtmetratges valencians per a la seua difusió, un projecte que a partir de 2010 es definirà amb el nom «Curts». Les dues primeres edicions van ser una estricta recopilació dels curtmetratges que van obtindre ajuda a la producció de l’IVAC. I és a partir de 2010 quan es convoca un concurs anual per a elaborar una selecció entre les obres presentades, a fi de ser promocionades en festivals i mercats de tot el món durant dotze mesos. Ara s’inclouen títols que poden no haver tingut subvenció i han sigut produïts amb recursos d’un altre tipus. L’únic criteri per a la seua selecció era el de la seua qualitat cinematogràfica. Com que la producció és cada vegada més abundant, desafortunadament en la selecció no estan tots els que són. No obstant això, Curts ha imprés un gran impuls en la visibilitat dels curtmetratges valencians en l’horitzó nacional i internacional.
L’experiència de Curts ens ha demostrat que la democratització de les tecnologies, l’accés a la formació i als fòrums internacionals han aportat qualitat tècnica i ofici a la producció dels curtmetratges de l’última dècada. Així mateix, cada vegada hi ha més directors i directores amb un gran prestigi fora de la nostra Comunitat o de les nostres fronteres. Ja no són només joves promeses, sinó que són capaces, gràcies a la seua excel·lència, d’alçar projectes de major envergadura.
Entre els noms presents en el catàleg (obviant els d’animació), amb títols d’enorme èxit, trobem Chema García Ibarra, Avelina Prat, Nacho Ruipérez, Óscar Bernàcer, Eva Marín, Alex Montoya, Adán Aliaga, Octavio Guerra, Begoña Soler, Javier Marco o Gabi Ochoa. Al mateix temps, en paral·lel a Curts, es realitzen estimables curtmetratges com Un lugar mejor (Moisés Romera i Marisa Crespo, 2013), Los que desean (Elena López Riera, 2014) o 14 anys i un dia (Lucía Alemany, 2015).
Animació
Un esment a banda mereix l’animació, que és el nostre senyal d’identitat. Com explica molt bé Sara Álvarez en el seu article, la Comunitat Valenciana destaca internacionalment per la qualitat i varietat dels curtmetratges animats. Molts d’ells han estat presents en Curts: Jaime Maestro, Emilio Martí, María Lorenzo, María Trénor, Adriana Navarro, Silvia Carpizo, les germanes Rosa i Mercedes Peris o María Manero. La creació del Màster d’Animació de la UPV, un autèntic planter d’originalitat, situa anualment els treballs dels seus estudiants i docents en el mapa internacional. També l’escola Primer Frame i Barreira han aportat curts molt interessants. Així mateix, existeix una xarxa de productores d’animació molt actives malgrat patir crisis successives.
És significativa la reiterada presència valenciana en la categoria Millor Curtmetratge d’Animació dels Premis Goya. Resulta impossible esmentar-los a tots. Pablo Llorens, que va començar molt jove a treballar amb la tècnica stop-motion, té dos Goya al muscle per Caracol, col, col (1995) i per El enigma del chico croqueta (2004). Al seu torn, Juan Carlos Marí en 2004 va obtindre el Goya per Regaré con lágrimas tus pétalos. Altres curts guanyadors són Sr. Trapo (2003) de Raúl Díez, El vendedor de humo (2012) de Jaime Maestro, i el recent Blue&Malone: casos imposibles d’Abraham López Guerrero.
L’emergència de directores
Fins al canvi de segle, el curtmetratge encara era un sector amb aclaparadora presència masculina, en el qual poques dones aconseguien fer-se un espai: Alicia Puig, Piluca Baquero, Sonia Llera, Ángela Molina o Verónica Cerdán són algunes de les cineastes que ho han aconseguit. Crida l’atenció la increïble espenta que han adquirit les dones en animació: podem dir que en són majoria, almenys pel que fa al curtmetratge, arriscant en la tècnica i en el contingut, però les dones destaquen també en altres categories: Elena López Riera, Eva Marín, Begoña Soler, Almudena Verdés, Avelina Prat i altres directores ja citades.
No obstant això, estem davant un paisatge predominantment masculí. Aquest desequilibri intenta compensar-se des de diverses instàncies, si bé encara hi ha molt per avançar.
Reptes davant el futur
Vist en retrospectiva, la valoració de hui en dia del curtmetratge valencià és en general positiva. Actualment es produeix molt més i millor. Així mateix, s’ha pres consciència de la importància de la difusió, bé siga des de les institucions públiques o des d’agències privades de distribució. Hi ha hagut un canvi de model, impulsat sens dubte pels canvis tecnològics. L’aparició de les plataformes en línia de distribució de curtmetratges ha facilitat i abaratit enormement el procés d’inscripció als festivals, per la qual cosa el ventall de possibilitats davant els certàmens importants és ara més ampli, fins i tot per a les produccions més modestes, cosa que ha augmentat enormement la competitivitat.
En un altre ordre de coses, una de les grans dificultats del curtmetratge és la relació amb els espectadors. El major desafiament –i objectiu a aconseguir– és atraure el públic al món del curt. S’han llançat algunes propostes aïllades com, per exemple, la seua exhibició a les sales de cinema, prèvies al llargmetratge, o en altres pantalles. No obstant això, el principal obstacle és que no hi ha demanda, l’espectador mitjà no hi està interessat. Els curts són difícils de veure, requereixen més concentració i les propostes estètiques solen eixir-se’n d’allò convencional. També en les televisions i grans plataformes digitals la seua presència passa pràcticament desapercebuda.
El curtmetratge, però, té el seu propi espai en els festivals al marge dels circuits comercials. Aquests esdeveniments juguen un paper fonamental perquè els curts es puguen veure a les sales. I és curiós que arriben a qualsevol racó del món, amb multitud d’espectadors. En aquest sentit, es pot dir que tenen un nombrós públic minoritari.
Per a finalitzar, podem concloure que el curtmetratge valencià ocupa una posició favorable dins i fora de la nostra Comunitat. Així i tot, queda molt de camí per recórrer. Alguns desafiaments de cara al futur podrien ser: la necessitat d’elaborar estratègies de promoció en festivals adequades a les línies editorials d’aquests, tenint en compte els punts forts del curtmetratge valencià. En segon lloc, dur a terme accions que fomenten la professionalització del curtmetratge en totes les seues fases (producció, distribució i exhibició). I, finalment, facilitar l’accés als espectadors més enllà dels festivals de cinema (circuits culturals, televisions, plataformes), generant, a través de campanyes específiques de difusió, una major demanda per part de públics més amplis.
L’escriptora, feminista i activista social estatunidenca Bell Hooks afirma que «estar al marge és ser part del tot, però fora del cos principal».[2] Aquesta contundent declaració pot servir per a reivindicar que, encara que el curtmetratge se situa generalment al marge de la indústria, no és en absolut marginal.
[1]Abelardo Muñoz (1999): El baile de los malditos: Cine independiente valenciano (1967-1975). València: Filmoteca de la Generalitat Valenciana.
[2]Bell Hooks (2020): Teoría feminista: de los márgenes al centro. Ed. Traficantes de Sueños.
