El debut cinematogràfic de Lucía Alemany

12/06/2020

Si bé les comarques de Castelló han estat sovint escenari de rodatge de diverses pel·lícules –sobretot Peníscola, amb les llegendàries Calabuch o El Cid, però també Benicàssim o darrerament el Maestrat amb El olivo d’Icíar Bollaín–, no tenim constància de cap director de cine, amb un cert interès, sorgit d’aquestes comarques. Per això ens sembla important el debut cinematogràfic de Lucía Alemany, una jove directora nascuda a Tortosa però criada a Traiguera, una xicoteta població del Baix Maestrat que no arriba als 1.500 habitants, que s’ha estrenat recentment com a directora de cine amb la pel·lícula La innocència, que fins al moment d’escriure aquest article ha estat molt ben rebuda per la crítica i el públic.

La pel·lícula explica la història d’una xica de 16 anys, anomenada Lis, que somia d’abandonar el poble i anar-se’n a Barcelona a estudiar circ, asfixiada per un entorn tan menut i ple de mirades que li impedeixen desenvolupar-se lliurement i per uns pares amb qui té poca confiança per a parlar.

La protagonista, tal com li va passar a la pròpia directora, es queda prematurament embarassada, però, com declara en diverses entrevistes, la pel·lícula no és autobiogràfica ni pretén ser una reflexió sobre l’avortament, sinó que aquest és un obstacle més en el seu camí cap a Barcelona. L’autèntic propòsit de la pel·lícula l’explica en una entrevista en El Periódico de Catalunya: «Jo volia endinsar-me en un espai anacrònic. M’interessava reflectir la pressió que genera el què diran, els estigmes que provoquen. El fet de no poder fer res sense que et critiquin, que les parets tinguin ulls. Cada poble té el seu propi programa de xafarderies, el seu particular Sálvame. El que a les ciutats passa a la tele o en el Lecturas, aquí passa anant a comprar el pa».

Lucía Alemany va eixir del seu poble als 18 anys per anar a estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat de Vic, després va fer el salt a Barcelona i va estudiar en la prestigiosa Escola Superior de Cine i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), d’on han sortit tants i tan bons directors als darrers anys.

Poder rodar aquesta pel·lícula ha tingut també un punt de fantàstic. Havia rodat un curt que era el seu projecte final de carrera, 14 anys i un dia, però no havia aconseguit estrenar-la en cap festival. Es trobava bastant desanimada i ja pensava oblidar-se de la idea de dirigir cine, fins que va aconseguir treball com a meritòria de producció en la pel·lícula El olivo. Un dia va haver de portar a l’estació de tren de Vinaròs al productor de la pel·lícula, Juan Gordón, al qual li va demanar si podia veure el seu curt per a saber la seua opinió, també li va dir que volia ser directora i que tenia un guió. Va ser així com va començar tot.

La pel·lícula contraposa el nou i l’antic, el modern i el tradicional. Una joventut emergent que està xocant amb una realitat que no ha evolucionat. En el subtext de la pel·lícula hi ha la innocència, el fet d’estar lliure de culpa i de por. Com diu la directora, «Al final és una pel·li esperançadora. La nena no ha perdut la innocència i està preparada per a evolucionar».