El decret de plurilingüisme als instituts

12/11/2019

El sistema educatiu valencià, des de fa molts anys, ha tingut allò que es coneixia com línies d’ensenyament en valencià i línies d’ensenyament en castellà. Més tard, es van crear el que s’han denominat grups plurilingües experimentals en què també s’impartien assignatures no lingüístiques en anglés i francés. L’entrada en aquests grups era voluntària per part de les famílies i, en moltes ocasions, es dona el cas de tindre un alumnat amb un nivell elevat de capacitats i competències.

I, clar, a qui no li agrada que els seus fills o filles dominen diverses llengües a més del valencià i el castellà? Més encara amb la febra que ens ataca des de fa molts anys: si no parles anglés, no tens cap futur… Per això, tal vegada, el Govern del Botànic va aprovar una llei per poder conjugar l’aprenentatge d’aquestes tres llengües, com a mínim: valencià, castellà i anglés.

La Generalitat Valenciana va aprovar el dia 21 de febrer de 2018 la Llei 4/2018, en la qual es regula i es promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, i, per tant, als centres de secundària.

Segons el seu article 6 (El Programa d’educació plurilingüe i intercultural):

«a) El temps mínim destinat als continguts curriculars en cadascuna de les llengües oficials, en el conjunt de l’escolaritat obligatòria, ha de ser del 25 % de les hores efectivament lectives. Havent-se d’impartir en cadascuna de les llengües oficials la matèria o l’assignatura corresponent al seu aprenentatge i al mateix temps, com a mínim, una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal o anàleg.

b) El temps destinat als continguts curriculars en llengua estrangera, en el conjunt de l’escolaritat obligatòria, pot oscil·lar entre el 15 % i el 25 % de les hores lectives.»

Què passava fins ara als instituts? Dissenyar i consensuar pel Claustre i pel Consell Escolar les assignatures impartides en valencià o castellà, sempre per damunt del 25 %, no ha estat massa difícil, sempre que existira la més mínima voluntat, entre altres coses perquè hi havia professorat capacitat en les dues llengües per a poder elaborar el projecte lingüístic del centre.

Ara bé, què passa en haver d’introduir l’anglés? Atenent el punt b) de l’article 6, suposa que, com a mínim, cal impartir una assignatura en anglés, assignatura que hauria d’elegir-se tenint en compte la conveniència pedagògica i l’existència de suficient professorat en la plantilla del centre amb capacitat per a impartir-la. Fins ara, amb els grups plurilingües no hi havia massa problema perquè solia ser un grup per curs. El problema es presenta ara que cal aplicar-ho a tots els nivells i grups del centre.

Podem afirmar que també seria convenient que en cada curs es vehiculara cada assignatura en una mateixa llengua en tots els grups per evitar greuges comparatius en un mateix centre i simplificar, per exemple, la compra de llibres de la Xarxa Llibres, o fins i tot en l’elaboració de material propi dels diferents departaments.

Però, en mirar la plantilla definitiva dels centres, ens en podem trobar moltíssims que no estan preparats per a poder posar en marxa aquest programa d’educació plurilingüe i intercultural que marca la llei. I per què dic açò? Per una banda, no hi ha professorat suficient en les plantilles definitives dels centres per a assumir les hores necessàries, i tampoc no seria just que el poc professorat en plantilla definitiva amb capacitació haja d’assumir l’horari total de les assignatures impartides en llengües estrangeres, i no poder optar a altres que desitgen o que siguen més del seu gust. Desapareixerà el concepte antiguitat en el moment de fer la desiderata, en elegir nivells i programes? El professorat definitiu amagarà la seua capacitació en anglés, posem per cas, per no haver d’anar obligatòriament a impartir la classe en la llengua estrangera? Cobraran, és clar, el mateix que el company o companya que desitge fer l’esforç d’ensenyar en anglés? Aquestes són solament algunes de les qüestions que es viuen als instituts.

Caldrà, per tant, fer un sondeig del professorat sobre les seues capacitacions en llengües, si estarien disposats a fer classe en eixes llengües i quantes hores estarien disposats i disposades a impartir en anglés. Després cal fer també una previsió de les hores restants que no es poden cobrir amb el professorat definitiu de la plantilla del centre. Fet aquest sondeig, caldrà elegir quines assignatures s’impartiran en anglés en cada curs, fer un càlcul de les necessitats en hores per poder impartir-les en la llengua estrangera, tenint en compte el professorat definitiu i les possibles vacants de cada especialitat que siguen susceptibles de ser catalogades en anglés. El problema sorgirà quan es produïsquen variacions per concurs de trasllat o per convertir una plaça catalogada en anglés en definitiva, la qual cosa no permetrà mantenir una continuïtat en el programa d’educació plurilingüe de cada centre.

L’administració educativa s’atrevirà a catalogar, a marcar com a plaça en anglés, totes les vacants que es produïsquen en un centre per possibles eixides per concurs de trasllats? Es demanarà als interins que puguen fer falta que vagen a un centre a fer classe en anglés? I si no hi ha bastant professorat, què fem?

Una possible solució implicaria catalogar les places de la plantilla que ja tenen la titulació i estan impartint en anglés perquè una eventual eixida del centre per concurs o jubilació fora coberta per una altra persona que siga capaç d’assumir l’ensenyament en la llengua estrangera i s’assegure així la continuïtat del programa. I alhora caldria mantenir la catalogació dels llocs vacants, no inclosos en la plantilla definitiva del centre, i en cas de creació del lloc definitiu que es fera tenint en compte la necessitat de la llengua estrangera.

Un altre problema és saber com es farà la implantació del plurilingüisme: fora lògic que es fera d’una forma progressiva, escalonada, i no a tots els nivells, perquè així els centres puguen estar preparats i l’alumnat i les famílies vagen acostumant-se progressivament al canvi.

Són possibles totes aquestes coses? L’administració educativa i els sindicats d’ensenyament estan negociant, poden arribar a acords per poder fer possible, realment, la Llei 4/2018? Algú ha pensat de consultar els centres que són, en definitiva, els qui estan al peu del canó?

Pense que són moltes coses les que encara estan agafades amb agulles. Una cosa són les idees, la llei, fins i tot els desitjos. I una altra, de ben diferent, és establir els mecanismes per a poder plasmar eixes idees a tots els instituts del País Valencià. Sé, per experiència, que els instituts intentaran quadrar el cercle per poder fer realitat la llei, però crec que l’educació pública i de qualitat necessita d’uns acords que, hui en dia, no em consta que s’hagen aprovat, ni consensuat…, ni iniciades les converses.

Esperem que arriben a temps.

 

Article publicat al número d’octubre 452.