El desencant europeu comença al camp

21/11/2019

Malgrat que la Política Agrícola Comuna és la més ambiciosa de la Unió Europea i la que més pressupost en té, el camp europeu està descontent. Les xifres són cruels: les rendes baixen i els agricultors abandonen les terres…, i com a protesta davant la indiferència de Brussel·les omplin les urnes amb vots d’extrema dreta.

L’encant de la Unió Europea s’esvaeix. De manera fluida i constant, el projecte que va il·lusionar milions de persones per tot el continent comença a provocar escepticisme, si no rebuig; ser membre d’aquell club que garantia progrés, riquesa, benestar i llibertat ja no sembla tan atractiu. Les estadístiques de la UE a través de la seua agència oficial Eurostat parlen d’un 17 % d’europeus que ja no volen formar part de la UE. Si afegim  aquells que no saben molt bé què votarien si hagueren d’escollir entre romandre a la UE o anar-se’n, la xifra arriba al 30 %. I si cal passar de la pura especulació als fets, ací tenim el Brèxit, el colp més dur que ha patit una Unió Europea que no havia parat de créixer i que ha vist de sobte com un dels estats més poblats i rics del club han decidit deixar-lo sense que ningú, ni a un costat ni a l’altre, sàpia ben bé ni com dur a terme l’eixida, ni les conseqüències que tindrà.

Mentre als corredors dels edificis del barri europeu de Brussel·les comença a estendre’s una certa inquietud pel futur del projecte, analistes i experts de tota mena tracten d’esbrinar les raons d’aquesta tendència al desencant europeu. Tot i que, sens dubte, es tracta d’un fenomen complex, algunes dades són ben eloqüents. Per una banda, i especialment després de la darrera crisi del sistema neoliberal, la distància entre els països rics, del nord, i els més pobres, del sud, no sols continua existint sinó que s’amplia. I de la mateixa manera, els ciutadans del nord, amb una renda major i una millor protecció social, estan molt més satisfets amb la UE que no els del sud. Les polítiques de rescat dels bancs i de pressió sobre la ciutadania i el sector públic, beneïdes per la direcció de la UE, han dut bona part dels europeus de l’arc mediterrani a sentir que l’Europa en què tantes esperances havien depositat els ha abandonat o fins i tot ha posat a treballar la seua maquinària contra ells. Però hi ha també una altra bretxa que s’amplia de manera constant i molt menys visible: la que s’enfonsa entre el món rural i les ciutats.

La decepció rural. El camp europeu està molt decebut amb la UE. Malgrat que una bona part del pressupost comunitari es dedica a la Política Agrícola Comuna (PAC) –l’única política realment europea que existeix–, els llauradors i ramaders europeus no semblen satisfets amb els seus resultats. I la resposta més òbvia és que abandonen la seua activitat i el territori i les explotacions que gestionaven. Les dades són clamoroses: segons l’informe Nuno de la Comissió d’Agricultura del Parlament Europeu, només un de cada cinc agricultors de la UE és menor de 55 anys. La dada és encara més preocupant si ens limitem al sud d’Europa: només un de cada nou! Els treballadors del sector primari envelleixen, molts abandonen les explotacions, no hi ha relleu generacional i el territori es queda sense gestionar. El 20 % de la població europea s’encarrega de prendre cura i fer productiu el 80 % del territori…

Les raons d’aquest abandonament són molt senzilles: ja fa temps que molts productors agrícoles no poden viure amb dignitat del seu treball. Els preus que reben per les collites no donen per a garantir-los una renda decent i cada vegada amb més freqüència –i molt especialment en sectors especialment vulnerables com la fruita i la verdura–, ni tan sols donen per cobrir les despeses de producció. Un sentiment de derrota s’estén pel sector i arriba a tenir conseqüències encara més dramàtiques: el suïcidi. El fenomen no està encara estudiat a escala europea, sobretot pel tabú que envolta la qüestió, però a França, on les alarmes ja fa temps que sonen amb força, s’han fet estadístiques i treballs d’investigació que revelen una realitat duríssima: cada dos dies se suïcida un agricultor francés. Els investigadors volen ser cauts i no simplificar una situació molt complexa, però els deutes, la crisi permanent i la frustració vital de veure com cap dels fills vol continuar l’explotació familiar són elements presents en la majoria dels casos.

Els guanyadors i els perdedors de sempre. Què ha passat? Ha fracassat la PAC? Els objectius de la Política Agrícola Comuna van ser des del principi molt ambiciosos i lloables: augmentar la productivitat agrícola, garantir una bona renda als productors i assegurar un subministrament segur i de qualitat a la població europea. Prompte es va començar a legislar, amb milers i milers de textos que han regulat l’activitat agrícola i ramadera i que moltes vegades són percebuts pels llauradors com complicacions burocràtiques que constrenyen més i més la seua activitat. Brussel·les sembla una màquina de prendre decisions, freda i distant, que té molt poc en compte les circumstàncies concretes i reals que envolten els agricultors. La PAC, a més, s’ha basat en l’anomenat «primer pilar», les ajudes econòmiques directes, adjudicades per criteris difícils de comprendre i que han acabat per beneficiar els grans propietaris, els «agricultors de saló», duquesses d’Alba i semblants, que s’emporten el 70 % del pressupost.

Al mateix temps, mentre des del Departament d’Agricultura sorgeixen més i més reglaments per prohibir aquest producte o obligar a aquella mesura mediambiental, la política comercial europea obri de bat a bat les portes a productes de tercers països, cultivats amb estàndards ambientals, socials i sanitaris que ací estarien totalment prohibits i que resulten, per tant, molt més barats. Obligats a competir sense igualtat de condicions, els agricultors europeus perden, i encara perden més quan les grans distribuïdores fixen uns preus ridículs dels quals no poden escapar. El sistema es torna encara més pervers i aquelles ajudes complementàries que rebien, per exemple, per fer més sostenibles els seus cultius, es tornen absolutament imprescindibles per sobreviure. L’orgullós agricultor, feroçment independent i autosuficient… es torna de sobte un element subvencionat, incapaç d’encarar la seua vida i la de la seua família per ell mateix.

Quan les queixes del sector, tradicionalment poc organitzat i molt recelós a la protesta, arriben als despatxos de Brussel·les, reben sempre la mateixa resposta: són ells els que s’han d’adaptar a un món globalitzat, al lliure comerç –absolutament inqüestionable– i a una competitivitat cada dia més exigent. El «lliure comerç», però, no és tan lliure quan analitzem les dades: des de la UE cap als tercers països circulen sobretot béns elaborats, mentre que des d’allà ens arriben matèries primeres i productes agrícoles…

Cega i sorda a tot allò que no siga augmentar el volum d’aquest comerç que es mou amb unes pautes tan semblants a aquelles que imperaven en els temps colonials, la Comissió Europea –i els governs dels estats que hi donen tot el suport– no veu ni els camps abandonats, ni el món rural envellit ni la crisi alimentària que podria provocar qualsevol conflicte internacional. A un costat i a l’altre del tractat comercial, els beneficiaris són els mateixos: les gran empreses multinacionals i els grans propietaris agrícoles, els qui es dediquen a l’anomenat agronegoci. Els perdedors són també els mateixos: els petits propietaris, l’agricultura familiar, aquella que fixa la població al territori i garanteix el subministrament de la població.

Una revenja en les urnes. El camp, però, té també les seues formes d’expressar el descontent que l’envaeix. Tradicionalment conservador, el llaurador ha girat els ulls cap a aquelles propostes que li prometen un retorn als vells i bons temps amb un parell de consignes molt senzilles i contundents: tancar les portes als productes que venen de fora i enviar a pastar fang als buròcrates superbs de Brussel·les. Al camp francés, polonés, hongarés… –i el fenomen ja ha arribat també a casa nostra– onegen les banderes dels partits d’extrema dreta, antieuropeistes, que repeteixen com un mantra que hi ha un doble enemic: el que ve de fora i la construcció europea que ha traït els agricultors europeus. Cal, doncs, replegar-se de nou al confortable i segur recer dels estats nació i vigilar amb zel les fronteres perquè no hi entren ni persones, ni tampoc mercaderies que ens amenacen.

El menyspreu a les demandes del camp està creant un monstre que travessa la Unió Europea. L’extrema dreta ha trobat en l’agricultor decebut, desesperat, el camp de cultiu ideal per fer créixer el seu missatge xenòfob i antieuropeista. Tot i que en les darreres eleccions europees l’augment de la representació dels grups que volen desfer la UE no va ser tan gran com alguns havien previst, la realitat és que ja constitueixen un element perfectament instal·lat en el Parlament Europeu i que els seus crits, escarafalls o rituals com el de donar l’esquena a l’orquestra mentre interpreta l’himne d’Europa s’han convertit en habituals.

La bretxa entre el camp i la ciutat es fa més i més gran, com ha demostrat el Brèxit, on les àrees rurals han votat de forma aclaparadorament majoritària per eixir de la UE. Mentre per a l’habitant de les urbs la UE encara significa –tot i que la decepció creix– llibertat de moviment i aspiració a superar les barreres dels estats per crear un espai comú de progrés i democràcia, per al del camp el somni ja ha desaparegut: Europa és l’enemic. A Brussel·les, però, no volen adonar-se’n, i continuen ferms i sords pel camí del dogma neoliberal mentre les fruites es podreixen als arbres i els camps es queden erms.

http://theglobalworld.es/occidente/el-auge-del-euroescepticismo-asola-europa/

 

Article publicat al quadern del número d’octubre 452.